PRELUDI

Benvingut! Passa, sisplau: és tot un plaer i un privilegi. Ja me n’encarrego jo: deixa’m que et pengi l’abric (ah, per cert, per aquí es va al lavabo). Seu al sofà, vols?... Així podràs regular la distància amb el foc. 

I ara què et ve de gust? Un whisky? Sí, molt assenyat, amb aquest temps. Te m’he avançat, he endevinat el que necessitaves... Un blend o un malta? El Macallan’s, potser? El de dotze anys o el de divuit? Com el vols, amb aigua, amb gel? I portaré una safata amb coses per picar, també. Perquè facis coixí fins a l’hora de sopar. 
... Té. Bon 2016!

L’Elena, la meva dona, tornarà cap a dos quarts de vuit. La Inez també vindrà. Sí, exacte, amb l’accent al final. El juny en farà disset. Ens hem quedat només amb una filla, ara. L’Eliza, la seva germana, que és una mica més gran, passa un any a Londres abans d’anar a la universitat. Al capdavall, és la seva ciutat (hi va néixer, la Inez també). I, vaja, resulta que l’Eliza ens pensava venir a veure, i acaba d’aterrar al JFK. O sigui que serem cinc. 

Encara no hi som, l’Elena i jo, però la següent fase de les nostres vides s’endevina molt clarament. Em refereixo al «niu buit». En una vida de durada mitjana no deu haver-hi més de mitja dotzena de punts d’inflexió, i diria que el niu buit en serà un. I, saps, no sé gaire fins a quin punt m’hauria de preocupar.

Sabem d’un grapat de contemporanis nostres que pocs minuts després de veure com l’últim dels seus pollets arrencava el vol, han sucumbit a violentes crisis nervioses. I el mínim que es pot dir és que la meva dona i jo ens sentirem com aquella parella de Pnin, tots dos sols en un casalot vell i ple de corrents d’aire que «era massa gran per a ells, i els anava balder, com el vestit d’un foll que hagués perdut una tercera part del seu pes de cop i volta»... Són paraules de Nabokov (un dels meus herois), escrites el 1953. 

I bé, Vladimir Nabokov: ell sí que tenia tot el dret del món a provar de fer una novel·la autobiogràfica. No és que la seva vida «superés la ficció» (una frase que no significa gairebé res), però va estar plena de peripècies i amarada de glamur historicogeogràfic. T’escapes de la Rússia bolxevic i busques refugi al Berlín de Weimar; t’escapes de l’Alemanya nazi i busques refugi a França, que Hitler envaeix i ocupa poc després; t’escapes de la Wehrmacht i busques refugi, i el trobes, als Estats Units (en un moment en què la noció de «refugi» formava part de la definició d’Amèrica). No, Nabokov va ser un cas molt inusual: un escriptor a qui li passaven coses de debò.

Per cert, ja t’aviso que al llarg d’aquestes pàgines diré unes quantes coses sobre Hitler, i sobre Stalin. Quan vaig néixer, l’any 1949, el Bigotet feia quatre anys que era mort, i al Bigotàs (a qui el nostre Daily Mirror encara anomenava «l’oncle Joe») li quedaven quatre anys de vida. He escrit dos llibres sobre Hitler i dos sobre Stalin, o sigui que ja he viscut més de vuit anys en companyia seva. Però són impossibles d’evitar, constato. 

No vaig tenir mai el plaer – espaordidor, no en tinc cap dubte– de conèixer en VN en persona, però sí que vaig passar un dia memorable amb la seva vídua, la Véra, una dona guapa de pell daurada, i jueva, és important afegir-ho; i també vaig conèixer el seu fill, en Dmitri Vladimírovitx (un prodigi extravagant i pròdig). Ara fa tres o quatre anys, la mort d’en Dmitri sense descendència em va afligir doblement. En Dmitri era l’únic fill dels Nabokov: nascut a Berlín el 1934, i oficialment Mischling, o mestís... Aquell dia, dinant a Montreux, Suïssa, la Véra i en Dmitri van mostrar-se molt tendres i afectuosos l’un amb l’altre. Després en parlaré més, a la secció «Oktober» (que comença a la pàgina 269). Vaig enviar fotos del meu primer fill a la Véra, i en vaig rebre una resposta encantadora que he perdut...

En general? Ah, soc un pare ridículament tou i indulgent, com els meus fills han tingut oportunitat d’assenyalar-me. «Ets molt bon pare, papa», em va confessar l’Eliza quan tenia vuit o nou anys, un dia que me’n cuidava tot sol. «La mama també és molt bona mare, tot i que a vegades pot ser una mica estricta.» 

L’havia entès perfectament. Soc incapaç d’encarnar la severitat, i encara més d’imposar-la. Per fer una cosa així t’has d’enfadar de debò, i jo no m’enfado gairebé mai. Vaig provar de ser un pare enfadat, però només una vegada i durant sis o set segons. No amb les meves filles sinó amb els meus fills, en Nat i en Gus (que ara voregen la trentena). Un dia – també quan tenien vuit o nou anys–, la seva mare, la Julia, la meva primera dona, va entrar tota desesperada al meu estudi i em va dir: «Avui estan especialment insuportables. Ja ho he intentat tot. Ves-hi tu, ara!» Ves-hi tu, m’insinuava, i amolla’ls una mica de foc masculí. 

Així doncs, em vaig obrir pas obedientment fins a la seva habitació i els vaig dir, alçant la veu:

– Molt bé. Es pot saber què carai passa?
–... Ui – va dir en Nat, alçant llangorosament les celles–. Contempleu la ira del pare. 

I fins aquí va durar l’enfadada. 

El cas és que quan m’enfado no em dura. Els set pecats mortals s’haurien de revisar i actualitzar, però de moment cal no perdre mai de vista que la Ira pertany al septet clàssic, i amb raó. Amb la ira, cui bono? Pobreta ira, pobres tant els qui la irradien com els qui l’han d’entomar. La ira o ràbia, anger en anglès, del nòrdic antic angre, «irritar», angr, «pena». Sí, pena. La ira és un autocàstig gairebé tan evident com l’enveja.

Com a pare soc innocent del pecat mortal de la ira, però el que sí que m’afecta és la mandra; la mandra moral. Deixo la feina més grossa per a la mare... I a l’Elena la vaig avisar amb un punt de súplica a la veu (al capdavall, quan la Inez va néixer jo ja tenia cinquanta anys). Li vaig dir: «Seré un pare emèrit» (això és: «retirat però amb dret a conservar el títol honorífic»). És a dir, que en general he sigut un pare mandrós, i alhora m’afanyo (amb avidesa i agraïment) a acceptar l’honor que deriva del càrrec.

Fa tres anys vaig fer una xerrada a l’escola de la meva filla mitjana, St. Ann’s, aquí a Brooklyn (la mateixa on també va la Inez). L’Eliza tenia quinze anys. 

– Potser serà incòmode, papa – em va dir en Gus (el fill número dos) quan em disposava a descriure’ls l’acte.

I el seu germà gran, en Nat, va afegir: 

– Clarament. És una ocasió molt propícia per a la incomoditat.
– Entesos – els vaig dir–. Però és que no va ser incòmode. L’Eliza no es va incomodar. Us ho puc demostrar. Escolteu-me. 

L’auditori que va triar l’escola era adjacent o contigu a un lloc de pregària; una església de debò (protestant), amb terres de fusta polida i vitralls de colors. Vaig pujar al púlpit, davant d’una gran congregació de cares joves i entresuades (em penso que l’assistència era obligatòria per a tot el curs); unes cares que traspuaven una «expectació sensible» (com diu Lawrence de la Gudrun i l’Ursula a les primeres pàgines de Dones enamorades) quan vaig picar al micròfon, vaig saludar, em vaig presentar i els vaig preguntar: «Molt bé. Quants de vosaltres heu pensat mai a ser escriptors?» De seguida et diré quantes mans es van aixecar. Vaig continuar: 

–Bé, doncs resulta que justament vosaltres ja ho sabeu d’una manera gairebé exacta, el que és ser escriptor. Sou als primers anys de l’adolescència. L’edat en què s’adquireix un nou nivell de consciència d’un mateix. O un nou nivell de comunió amb un mateix. És com si sentíssiu una veu que sou vosaltres però que no sembla la vostra. No ben bé: no és la que estàveu acostumats a sentir, és més elaborada i perceptiva, més reflexiva i també més juganera, més crítica (i autocrítica) i alhora més generosa i clement. Aquesta nova veu us agrada, i per mantenir-la us trobeu escrivint poemes, potser escriviu un diari, comenceu a omplir una llibreta. En una solitud desitjada us embadaliu davant dels vostres pensaments i sentiments, i de vegades també amb els pensaments i sentiments dels altres. En solitud. 

»És la vida de l’escriptor. L’aspiració comença ara, cap als quinze anys, i si us convertiu en escriptors la vida de fet ja no canvia mai més. Jo continuo fent-ho mig segle més tard, tot el dia. Els escriptors són adolescents que s’han encallat, però que n’estan contents, que gaudeixen del seu arrest domiciliari... El món us sembla estrany, a vosaltres: el món adult que comenceu a contemplar, amb una angoixa inevitable però encara des d’una distància força prudencial. Com les històries que Otel·lo explica a Desdèmona, les històries amb què es guanya el seu cor, el món adult sembla «estrany, sí, a fe, molt estrany», i també us sembla «lamentable, brutalment lamentable». Els escriptors no surten mai d’aquesta premissa. Cal recordar que un adolescent continua sent un nen, i que els nens veuen les coses sense pressupòsits, sense la tranquil·litat que dona l’experiència.

Com a cloenda vaig suggerir que la literatura s’interessa sobretot per l’amor i per la mort. No vaig donar més explicacions. Als quinze anys, què en saps, de l’amor, de l’amor eròtic? Als quinze anys, què en saps, de la mort? Saps que és una cosa que els passa als jerbus i els periquitos; potser ja saps que també els passa a alguns parents més grans, incloent-hi els pares dels teus pares. Però encara no saps que també et passarà a tu, i trigaràs trenta anys més a saber-ho. I després encara hauran de passar trenta anys més fins que t’enfrontis personalment al problema realment espinós, no serà fins aleshores que se’t demanarà que adoptis la posició més difícil...

– I què et fa estar segur – va preguntar en Nat al seu torn– que l’Eliza no s’ha incomodat? 
– Sí, papa – va preguntar en Gus–, com ho pots demostrar?
–    Perquè, quan ha arribat l’hora de les preguntes, l’Eliza no ha sigut la primera a parlar, però tampoc ha sigut l’última. I ha parlat, clarament i amb molt de criteri... Per tant, no ha renegat de mi. M’ha reclamat, m’enorgulleixo de poder-ho dir. M’ha reivindicat, m’enorgulleixo de poder-ho dir, com a seu. 

Ah, i sabeu quan vaig preguntar als meus oients quants havien pensat a ser escriptors? Quina proporció van aixecar la mà? Almenys dues terceres parts. Cosa que em va fer sospitar, per primer cop a la vida, que l’impuls d’escriure és gairebé universal. I és lògic que ho sigui, no trobes? Si no, quina manera tens de fer les paus amb el fet d’existir sobre faç de la Terra? 

I bé, tu ets un lector atent, i encara ets molt jove. Només això ja vol dir que tu també has pensat a ser escriptor. Potser tens una obra en curs? És un tema sensible, i amb raó. Les novel·les són especialment sensibles, perquè hi exposes qui ets tu de debò. No passa amb cap altra forma escrita, ni tan sols amb una Poesia Completa, i clarament no amb una autobiografia o un llibre de memòries impressionistes a l’estil del Parla, Memòria de Nabokov. Si has llegit les meves novel·les, ja ho saps absolutament tot de mi. Per tant, aquest llibre no n’és sinó un nou lliurament, i sovint els detalls són benvinguts. 

El meu pare, en Kingsley, tenia una bona fórmula per encetar els temes sensibles. Deia: «Parla’n tant o tan poc com vulguis.» Molt civilitzat, això, i sí, molt sensible. Potser voldràs parlar de les teves coses i potser no. Però no cal que siguis tímid. Com deies en la teva nota remarcablement succinta: «No vull que això vagi sobre mi.» I bé, jo tampoc vull que vagi sobre mi, però és la meva feina.

En qualsevol cas, et donaré uns quants bons consells sobre la tècnica: per exemple, com confegir una frase agradable per a l’orella del lector. Però els consells que et pugui donar te’ls has de prendre molt a la lleugera. Qualsevol consell sobre escriptura te l’has de prendre a la lleugera. És el que s’espera de tu. Un escriptor ha de trobar el seu camí cap a una veu pròpia. 

Aquest llibre ja el vaig intentar fa més d’una dècada. I vaig fracassar. En aquell moment, duia el títol provisional i pretensiós de Vida (tímidament subtitulat: Una novel·la). Un cap de setmana de 2005, a l’Uruguai, vaig fer el cor fort i em vaig decidir a llegir-ho tot de la primera paraula a l’última: i n’hi havia unes cent mil. I Vida era un llibre mort.

Que aparentment hagués perdut uns trenta mesos de la meva vida (trenta mesos d’arrossegar els peus per un cementiri enfangat) era el que menys m’importava. Vaig pensar: estic acabat. De debò. Com si volgués confirmar-ho – això va ser a l’Uruguai, a José Ignacio, un poble del nord, prop de Maldonado, no gaire lluny de la frontera amb el Brasil–, em vaig acostar al mar i em vaig asseure en una roca amb el meu quadern, com feia sovint: l’Atlàntic Sud embravit, roques amb forma i mida de dinosaures, la solidesa del far retallant-se en la blavor pàl·lida i infantil del cel. I no vaig escriure ni una síl·laba. I l’escena no em va desencadenar res per dins. Em pensava que estava acabat. 

Una sensació horriblement desconeguda, una mena d’antiaflat diví. Quan et ve una novel·la tens una sensació familiar però sempre sorprenent d’infusió calòrica; et sents beneït, envigorit i meravellosament asserenat. Però ara la marea anava en sentit contrari. Era com si alguna cosa minvés dintre meu, com si reculés amb la mà als llavis, dient-me adeu...

Naturalment, vaig confessar a l’Elena que Vida: una novel·la era un projecte difunt. Però no vaig confessar a ningú que estava acabat. I no ho estava. L’únic que no podia escriure era Vida. Tant és. No oblidaré mai aquella sensació: aquella essència que se m’escapava a borbolls. Els escriptors moren dues vegades. I aquell dia a la platja pensava: Ja està, ja és aquí. La primera mort.

D’aquí a no res us parlaré d’un període mental pervers que vaig passar els primers anys de la mitjana edat. Sovint em pregunto si va tenir gaire a veure amb el nadir o climateri d’aquell dia arran de mar, amb la caiguda vertiginosa de la confiança en mi mateix. Crec que no. Perquè la perversitat era anterior, i va continuar després. Sí, però aquestes coses es coven durant molt de temps, i triguen molt a quedar enrere.

* * *

Traducción de Ferran Ràfols Gesa.

* * *



Descubre más de Des de dins de Martin Amis aquí.