He viscut a l’Àfrica uns quants anys. Hi vaig anar per primera vegada el 1957. Durant els quaranta anys següents, hi he tornat sempre que hi ha hagut l’ocasió. N’he recorregut bona part. M’he mantingut lluny de les rutes oficials, dels palaus, dels personatges importants i de la gran política. Per contra, m’ha abellit agafar camions a l’atzar, creuar els deserts amb els nòmades i hostatjar-me a les cases dels pagesos de la sabana tropical. La seva vida és plena de fatics, és un turment, i, tanmateix, l’accepten amb una fortalesa i una serenitat sorprenents.

O sigui que aquest no és un llibre sobre l’Àfrica, sinó sobre un grapat de persones que hi viuen, sobre les meves trobades amb elles i el temps que vam compartir. Aquell continent és massa gran per descriure’l. És un veritable oceà, un planeta a part, un cosmos polifacètic i extremament ric. És només per a la nostra comoditat, per simplificar les coses, que fem servir el terme Àfrica. De  fet, fora del nom geogràfic, l’Àfrica no existeix.

R. K.

COMENÇAMENT, TOPADA, GHANA, 1958

El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol. Tan sols ahir, un Londres tardorenc amarat de pluja. Un avió regalimant. Vent fred i foscor. Mentre que, aquí, des de bon matí, l’aeroport inundat de sol, i nosaltres també.

Temps enrere, quan els homes recorrien el món a peu, al llom d’un animal de sella o a bord d’un vaixell, el viatge els acostumava de mica en mica als canvis. Les imatges de la terra es desplaçaven davant dels seus ulls a poc a poc, l’escenari del món amb prou feines girava. El viatge durava setmanes, mesos. L’home tenia prou temps per familiaritzar-se amb un entorn diferent, amb un paisatge nou. El clima també canviava per etapes, gradualment. Abans un viatger procedent de l’Europa fredorosa no arribés a l’equador roent, havia deixat enrere la dolça escalfor de Las Palmas, les xafogors d’El-Mahara i l’infern del Cap Verd.

Avui, no en queda res, d’aquelles gradacions! Un avió ens arrenca amb violència de les neus i del fred, i el mateix dia ens estimba dins l’abisme candent del tròpic. De sobte, ens freguem els ulls per constatar que hem anat a parar al fons d’un infern humit. De seguida comencem a suar. Si és l’hivern i venim d’Europa, ens desempalleguem de l’abric, ens traiem els jerseis. Aquest és el primer gest d’iniciació de la gent del nord quan arribem a l’Àfrica.

La gent del nord. Alguna vegada ens hem aturat a pensar que, al nostre planeta, la gent del nord som una clara minoria? Canadencs i polonesos, lituans i escandinaus, una part dels americans i dels alemanys, russos i escocesos, lapons i esquimals, evenkis i iacuts –la llista no és gaire llarga. Dubto que la integrin més de cinc-cents milions de persones: menys del deu per cent de tots els habitants de la terra. En canvi, la gran majoria viu envoltada de calor, es fregeix al sol durant tota la vida. A més, l’home va néixer a l’escalf del sol; les seves petjades més antigues van ser trobades a les regions càlides. Quin clima hi havia al paradís bíblic? Hi regnava una calor perpètua, gairebé una xardor, de manera que Eva i Adam podien anar despullats i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre.

Ja a l’escala de l’avió topem amb una altra novetat: l’olor del tròpic. Novetat? Si és la mateixa flaire que omplia la botigueta d’ultramarins del senyor Kanzmann, al carrer Perec de Pińsk! Ametlles, claus d’espècia, dàtils, cacau. Vainilla i fulles de llorer; taronges i bananes a tant la peça, cardamom i safrà en orri. A Drohobycz? Els interiors de les botigues de color canyella de Schulz? «Els seus interiors pobrament il·luminats, foscos i solemnes, feien una forta olor de tintures, laca i encens, una aroma de països llunyans i de materials rars!» Tanmateix, l’olor del tròpic és una mica diferent. Aviat en notarem la pesantor, n’acusarem la materialitat enganxifosa. Aquesta olor ens farà saber de seguida que som just al punt de la terra on la biologia ufanosa i incansable no para de treballar, de donar fruit, de pul·lular i florir, tot i que alhora emmalalteix, es descompon, es quera i es podreix.

És una olor de cos calent i de peix que s’asseca al sol, de carn corrompuda i de cassava cuita, de flors fresques i líquens fermentats –ras i curt, de tot allò que és agradable i irritant alhora, que atrau i repugna, sedueix i fa fàstic. Aquesta olor ens arribarà des dels palmerars propers, emanarà de la terra roent, surarà damunt de les clavegueres romàtiques de la ciutat. No ens abandonarà, forma part del tròpic. I, per fi, el descobriment més important: la gent. La  gent d’aquí, els nadius. Com s’inscriuen en aquest paisatge, en aquesta llum, en aquesta olor! Són la mateixa cosa! L’home i el paisatge formen part d’una comunitat harmoniosa inseparable i complementària, constitueixen un tot! Totes les races estan arrelades dins del seu entorn, dins del seu clima! Nosaltres creem el nostre paisatge i ell ens esculpeix les faccions. Entre aquelles palmeres i aquelles lianes, enmig d’aquella bosquina i d’aquella selva, l’home blanc és un empelt inadequat i estrafolari. Pàl·lid, feble, la camisa suada i els cabells enganxosos, viu torturat per la set, la desídia i la llangor. Tota l’estona té por. Li fan por els mosquits, les amebes, els escorpins, les serps –tot el que es belluga l’esborrona, l’espanta i li fa pànic.

Els nadius, tot el contrari: per mor de la seva força, gràcia i resistència es mouen amb naturalitat i desimboltura, al ritme establert pel clima i la tradició, un ritme pausat, parsimoniós, ja que no es pot aconseguir tot en aquesta vida, perquè, què quedaria per als altres?

* * *

Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Sławomirski

* * *

Descobreix més sobre Eben de Ryszard Kapuscinski aquí.