MATINADA

gonosznak látszott, pedig csak öreg volt¹

ANNA T. SZABÓ

La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i al­hora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada. Estava infestada de cucs, de branques, de tremolors, de venes, de clapes. Les taques, indiscerni­bles, eren les parets panxudes d’una habitació, el sostre, un llit, una tauleta de nit, una calaixera, una porta i una finestra. Les tenebres crepitaven. S’agitaven, mormoleja­ven. Roncaven. El ronc era nasal, somort i aspre. Carris­quejava, engolia i s’ofegava. La font del bramul era el llit, i el bony que hi dormia al mig. Una dona vella. Corpu­lenta. La Bernadeta tenia els ulls tancats, les parpelles de sargantana, sense pestanyes, la boca oberta, els llavis liles i aigualits, i els cabells engreixinats i llargs, escampats sobre el coixí. Era lletja. O això pensava l’altra dona, la Margari­da, que seia al seu costat en una cadira de vímet, amb les mans agafades a la falda i els polzes que donaven voltes.

Dins del llit, la Bernadeta va empassar-se una alenada barroera d’aire, va abandonar un ronc rogallós a mitges, i va deixar de respirar. Fora es va sentir el cant d’una òliba,  i després silenci. La Margarida va aturar els polzes. Va es­tirar el coll, va observar la vella, i per un moment va pen­sar que ja estava. Que era l’hora. Però l’avenc fosc de la boca de la Bernadeta va sospirar, va inhalar i va reprendre el renou. I la Margarida va tornar l’esquena al respatller de la cadira, i va continuar fent rodar els dits. Era una vella escarransida, amb cap de pardal, ulls severs, boca inflexi­ble, galtes magres, coll eixarreït i espatlles encorbades. I resava. Tota la nit que resava, pobra Margarida. Perquè el Senyor mana pregar i fer pregar. Però com que la Mar­garida fer pregar no podia, perquè la llengua de les seves parentes, les que en tenien, era un terròs incapaç de dir res de bo, resava ella. Amb l’esperança que, si resava molt, tard o d’hora Déu l’escoltaria. I la distingiria enmig de tants pecats i tantes pecadores. L’agombolaria entre els seus braços de pare, i diria que no l’hauria hagut de des­emparar mai, «filleta», que la Margarida era bona i era santa, i que quedava perdonada. Perdonada de les coses que havia fet ella, i de les que havien fet les altres.

Primer pels que no hi eren, resava. Pels que se n’havien anat i no havien tornat. Pel seu home, en Francesc. Pels seus fills, en Bartomeu, l’Esteve i en Guilla. I pel seu pare, en Bernadí. Per en Martí el Tendre i en Martí el Coix no resava, perquè no tenien res a veure amb ella. Després per les dones de casa. Per la seva mare Joana, encara que fos roïna, i per la seva germana Blanca, encara que fos desvia­da. Per la seva neboda Àngela, encara que fos un malbara­tament, resar per l’Àngela, i per la seva rebesneboda Dol­ça, encara que la Dolça hauria d’haver-se podrit a l’infern i que la sentissin cridar sota les pedres per ser filla de qui era. Fins i tot per l’Elisabet, resava, que per no ser no era ni parenta seva, però cada parenostre que resava per l’Eli­sabet comptava per tres. Per la Bernadeta també pregava. Però a la vella que dormia com una fruita podrida caiguda de l’arbre, sobretot la vigilava. Perquè quan la Bernadeta es morís, la Margarida hi volia ser. I ho volia veure. Volia veure com la gràcia i la salvació divines li eren negades per haver-se barrejat tantes vegades amb el diable.

1. «semblava malvada, però només era vella»  

* * *

Descobreix més sobre Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres d'Irene Solà aquí.