ANATOMIA DELS FORMATS AUDIOVISUALS

Un format audiovisual és, essencialment, un conjunt de regles que generen una repetició narrativa. Aquestes regles singularitzen la constitució de cada format i el doten de particularitat, com ara l’escenari on es desenvoluparan les accions, l’arc temporal, la recurrència a arguments clàssics, els reptes socials i ètics que s’aborden, la interacció amb els públics que hi participen o els dispositius de posada en escena que li confereixen una identitat visible. Per tant, la relació entre repetició i variabilitat que proposa el format audiovisual és singular respecte a altres sistemes narratius: un format no és mai estàtic ni inflexible, sinó que s’adapta en funció dels agents que participen en la seva configuració.
És aquesta capacitat de transferència i mutabilitat el que fa que els formats constitueixin el pont entre els mitjans expressius del sistema audiovisual contemporani, perquè el format és allò que circula, que es repeteix i que es transforma, és una imatge incessant amb el potencial d’esdevenir serial, que va més enllà del guió i que es vincula al caràcter generatiu dels jocs. La transversalitat entre països i gèneres, o entre cinema, televisió, plataformes i xarxes audiovisuals, revela l’impacte continuat que els formats tenen en la cultura popular.
Aquesta fortalesa conceptual converteix l’anatomia dels formats audiovisuals en un procés revelador, perquè es dibuixa un espai en tensió on participen, en graus diversos, el servei públic, la rendibilitat econòmica i l’evidència de conflictes latents en la societat i que alguns projectes són capaços de fer emergir. Podem constatar que és en el camp del disseny de programes on es plantegen els grans debats sobre les maneres de representar el món, amb la intenció de crear i difondre una determinada forma de pensament emocional. Així, els dispositius que es fomenten condensen les principals tensions ideològiques de la nostra època, marcada pel desmantellament de l’estat del benestar i l’avenç del comercialisme i la individualització.
Però, al mateix temps, els formats també esdevenen agents reflexius per a la crítica dels valors establerts. Molts d’aquests programes qüestionen la distinció entre esfera pública i privada, i es proposen com a territoris acotats on les semblances de la vida íntima surten a la llum per ser discutides i negociades. S’exposen, d’aquesta manera, les exclusions sobre les quals s’han construït les definicions normatives. També els formats amb més compromís social han anat definint en cada moment la reformulació del que és el servei públic: l’accessibilitat dels ciutadans, l’ús creatiu de les tecnologies, l’interès pels sectors invisibles, la divulgació del coneixement o l’exercici de la pluralitat com un repte ineludible davant les demandes de revertir les desigualtats.
El que suggerim en aquest assaig és mirar l’univers audiovisual des de l’òptica dels formats i de les seves connexions amb altres referents creatius. Normalment, les maneres de presentar els formats audiovisuals des de la mateixa indústria de programes prioritzen el curt termini: obres volàtils que només existeixen en funció de l’actualitat, que no tenen ni història ni futur més enllà de la rendibilitat immediata. La insistència en la novetat de cada producte com a principal atribut qualitatiu delata la manca de reconeixement cultural d’aquests continguts audiovisuals, fet que contrasta amb la centralitat manifesta del seu impacte social i creatiu. Per contraposar-nos a aquesta pràctica, volem rastrejar els formats que han comportat una renovació dels llenguatges i els dispositius audiovisuals que han tingut una influència innegable en els debats públics i en la construcció de discursos. Per fer-ho, cal explorar també aquells formats que projecten una ombra com a objectes d’estudi, en ser considerats habitualment només com a resultat d’un interès basat en la comercialitat, la uniformitat imitativa o la globalització, que connecten amb diversos pànics mediàtics. Justament per combatre aquest prejudici, l’examen minuciós del conjunt d’aquests programes en circulació permanent ens ha de permetre imaginar un mapa divers de la centralitat audiovisual, en un diàleg permanent entre les diverses pantalles, sense sancions prèvies, indagant en la seva transcendència i perdurabilitat.
El llibre que proposem és un lloc de fricció entre corrents i sensibilitats inverses, entre mitjans expressius que semblen confrontar-se però que s’influencien mútuament, i entre coincidències i antagonismes que emergeixen en dispositius molt diferents en el to i en els objectius. En coherència amb aquesta voluntat, hem combinat en cada capítol gèneres tan diversos com els concursos, els programes de vocació divulgativa, la telerealitat, els films i sèries documentals, els dramàtics, els talk shows, les entrevistes, els videoblogs, els directes en xarxes socials o la retransmissió d’esdeveniments, perquè tots contribueixen, amb tons i mesures diversos, a la narració de conflictes universals. La nostra proposta se centra a comprovar com el fet de resseguir les traces d’alguns formats rellevants ens permet evidenciar aspectes clau de la nostra contemporaneïtat, com el coneixement del jo i de l’altre, les noves categories del treball, els malsons comunitaris, el mite de la llibertat d’elecció o les paradoxes de la divulgació cultural. En conseqüència, considerem que quan un format esdevé significatiu – per l’originalitat, per l’impacte mediàtic, pel compromís, per l’èxit comercial o per l’adaptabilitat transnacional– és perquè conté algunes claus que ens serveixen per entendre millor l’audiovisual contemporani, i també les societats que reinterpreten el seu missatge.
Els formats transmeten valors, i per això és beneficiós parlar-ne: uns esdevenen obres rellevants i influents, d’altres radiografien un moment determinat de la cultura social. Fins i tot el més baix dels formats ens serveix per entendre algun aspecte del moment en què s’ha produït, com un senyal en el seu potencial de repetició. Contra la idea irredimible que els formats són el que no val la pena tornar a mirar, proposem l’exercici contrari: pensar en aquesta imatge incessant per saber què ens diu de nosaltres mateixos.

EN PRIMERA PERSONA

Com podem entendre una realitat que ens és aliena? Com fer sentir el que l’altre sent? El 27 de gener del 2014, la televisió pública danesa va crear un format singular per respondre a aquestes preguntes: un programa especial retransmès en directe, Smerte Eksperimentet - Mandefødsel (DR3, 2014), títol que es pot traduir com ‘L’experiment del dolor - Part masculí’. En aquest programa, que va durar quatre hores, dos homes cisgènere, Emil Thorup i Thomas Skov, presentadors habituals de la cadena, experimenten en directe el dolor i les sensacions de les contraccions d’un part, gràcies a un cinturó d’impulsos elèctrics connectat a l’abdomen. Al seu costat, una llevadora monitora l’evolució de l’experiència i l’estat dels dos presentadors, mentre explica, a ells i a l’audiència, com és un part de debò. Les dues dones dels presentadors també els acompanyen a l’habitació de l’hospital des d’on es retransmet l’acció en temps real, i comproven irònicament la desesperació dels dos protagonistes. El ritme i la intensitat de les contraccions, l’espera, els nervis, la incertesa, l’efecte de l’anestèsia, etc. Tot està dissenyat de manera que els dos presentadors puguin experimentar, de la manera més realista possible, què se sent quan s’està de part. L’audiència, que va seguir massivament aquesta experiència televisada, també interactuava, majoritàriament per demanar que augmentessin la intensitat de les contraccions. Res és suficient si del que es tracta és d’experimentar físicament – en aquest cas, per la via del dolor– què significa posar-se al lloc de l’altre, del que és desconegut per la meitat de la població.
Sis anys abans, els mitjans també s’havien interessat per un altre part masculí: Thomas Beatie, un home transgènere embarassat, és entrevistat a The Oprah Winfrey Show (1986-2011) després de ser portada de la revista People. Beatie explica la transició i l’embaràs, i el programa l’acompanya a una visita ginecològica. Si Smerte Eksperimentet utilitza el dispositiu humorístic i la voluntat divulgadora a partir d’una concepció ancorada en la idea de «guerra de sexes» i en la defensa del binarisme de gènere, el cas de Beatie mostra com es podia desfer la mateixa idea de gènere.
Els dos programes ens porten a preguntar-nos per les formes de coneixement del món, amb una resposta vinculada a l’experiència en primera persona. En el primer cas, el format es basa en la idea que per entendre una realitat cal viure-la: tot i les explicacions de la llevadora, tot i el coneixement mèdic, Smerte Eksperimentet ens diu que l’autèntica forma de coneixement és l’experiència directa, i es planteja si els homes són capaços de suportar el dolor del part. En el segon cas, el dispositiu de coneixement és el relat oral i visual d’una experiència viscuda. Els dos formats coincideixen en un punt clau: la instauració del llenguatge de la individualitat com a marc prioritari per entendre el món que ens envolta.

* * *

Descobreix més sobre La imatge incessant de Jordi Balló y Mercè Oliva aquí.