Em porten davant de l’escamot d’afusellament. El temps s’estira, cada segon dura un segle més que el precedent. Tinc vint-i-vuit anys.

Davant meu, la mort té la cara dels dotze botxins. El  costum vol que entre les armes que s’han repartit n’hi hagi una amb bales de fogueig. Així, tots podran pensar que són innocents de l’assassinat que està a punt de perpetrar- se. Dubto que la tradició s’hagi respectat, avui. Em  fa l’efecte que cap d’aquests homes necessita la possibilitat de la innocència.

Deu fer vint minuts, quan he sentit que cridaven el meu nom, de seguida he entès el que significava. I juro que he fet un sospir d’alleujament. M’estaven a punt de matar, ja no caldria que parlés. Fa  quatre mesos que negocio per aconseguir la nostra supervivència, quatre mesos que parlamento inacabablement per ajornar el nostre assassinat. Qui defensarà la resta d’ostatges, a partir d’ara? Ho ignoro, i és una cosa que m’angoixa, però una part de mi se sent reconfortada: per fi podré callar.

Al vehicle que em duia cap al monument he contemplat el món i he començat a copsar-ne la bellesa. Quina llàstima, haver d’abandonar aquesta esplendor. Quina llàstima, sobretot, haver dedicat els meus vint-i-vuit anys d’existència a ser-hi tan sensible.

M’han empès fora del camió i el contacte amb el terra m’ha captivat: com l’estimo, aquest sòl tan tendre i acollidor! Quin planeta tan captivador! Tinc la sensació que encara el podria apreciar molt més. També per a això és un pèl tard. M’alegraré una estoneta pensant que d’aquí a pocs minuts el meu cadàver hi quedarà abandonat sense sepultura.

És migdia, el sol dibuixa una llum intransigent, l’aire destil·la olors enfollidores de vegetació, soc jove i estic ple de salut, és absurd haver de morir, ara no. Sobretot no he de pronunciar paraules heroiques, somio en el silenci. El soroll de les detonacions que em massacraran disgustarà les meves orelles.

I pensar que he envejat a Dostoievski l’experiència de l’escamot d’afusellament! Ara soc jo que hauré de viure aquesta revolta en el meu fur intern. No, rebutjo la injustícia d’aquesta mort, demano un instant més, cada instant és potentíssim, paladejar els segons que s’escolen és l’únic que pot satisfer el meu trànsit.

Els dotze homes engalten el fusell. La  vida sencera em desfila davant dels ulls? L’únic que sento és una revolució extraordinària: estic viu. Cada moment és infinitament divisible, la mort no m’atraparà, em capbusso en el nucli dur del present.

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *


 

Descobreix més de Primera sang d'Amélie Nothomb aquí.