Ens trobem davant del novel·lista com els esclaus
davant de l’emperador: amb una sola paraula, ens pot
alliberar. [...] A través seu, som Napoleó, Savonarola,
un pagès, i encara més – una existència que mai hauríem
pogut conèixer– som nosaltres mateixos.

MARCEL PROUST,
«L’autèntic Prometeu», c. 1899.

A la Céline 

EL DIABLE S’AMAGA EN ELS DETALLS

Em van caldre anys per entendre una cosa ben simple. Em va saltar als ulls quan, un vespre, mirant un capítol de Downton Abbey, vaig descobrir una escena en què el majordom, davant de la taula parada per al sopar, treu un regle per mesurar la distància entre la forquilla i el ganivet i assegurar-se així que la distància entre els coberts és la mateixa per a tots els convidats.
Aquest gest insignificant, realitzat amb una solemnitat sacramental, em va despertar una curiositat d’una intensitat que aleshores em va passar per alt, i encara més el motiu. ¿Per què em vaig fixar, estirada davant la pantalla del televisor a Los Angeles on visc, a nou mil quilòmetres del Vell Continent i tan lluny de la Belle Époque, en un detall tan anodí, gairebé subliminar, sense cap pes en la trama? D’alguna manera, sentia que, mitjançant aquest mesurament absurd i aplicat, es manifestava un signe llunyà procedent del passat, de la infància. ¿Però què? Aquest gest no m’evocava res de precís, cap record particular. En la seva simplicitat i modèstia, va fer emergir tot un món dels confins de la meva memòria, una figura arcaica, i em va mostrar de la manera més elemental que l’entorn on havia crescut depenia de cap a peus, literalment, de la seva imatge, del seu ésser de superfície: l’aristocràcia és un món de pures formes. Com més hi aprofundia, més entenia que aquesta escena minúscula era la metàfora del principi sobre el qual tota una casta es dedicava a fer equilibris, com una piràmide que es recolza sobre la punta. No ho veia com una revelació o una descoberta, més aviat era la clara anunciació d’un saber perdut, no formulat conscientment.
Per extensió, aquesta escena significava la potència muda del codi. Els usos de l’aristocràcia es basen, essencialment, com qualsevol medi social, en codis tàcits. La seva especificitat és presumir del temps, el temps dilatat de la història, que traça, enregistra, acumula un saber immemorial sobre l’art de l’actuació social. Pretendre l’anterioritat no és només estar-se de la ratificació, sinó assegurar-se el control del relat. D’aquest gran engranatge de la sociabilitat, no se n’ha de veure cap roda. Ningú s’adona de la distància entre els coberts, totalment transparent igual que l’existència del majordom, que treballa a l’ombra. Precisament. La invisibilitat funda la il·lusió d’un món perfecte, miracle perpetu i incorpori, n’és la condició silenciosa, la clau de volta.
M’agafava a això, era el gaudi d’una estètica imperceptible a l’ull nu. El que jo reconeixia en aquest decorat i aquesta atenció a les coses inútils era, m’agradés o no, una part d’allò que soc.

LA SÍNDROME D’OBÈLIX

L’endemà mateix, la meva epifania televisiva va confluir amb el treball que tenia aleshores entre mans: escriure la introducció d’un recull d’articles sobre Proust que volia publicar en un volum. Era un antic projecte que m’espantava una mica per la dificultat i les implicacions, fins al punt que n’anava posposant constantment l’execució: explicar en quin sentit l’anàlisi proustiana de l’aristocràcia, que il·luminava el meu entorn familiar millor que l’experiència viscuda de l’interior, constituïa, per estrany que pugui semblar, l’instrument més potent d’un procés de desalienació social.
Aquest projecte m’obligava a visitar el món de la meva infància, hereu de la societat descrita a A la recerca del temps perdut. Un món de gent amb títols nobiliaris, de servents i governantes, de privilegiats, de jerarquia i d’abundància, al qual no em venia gaire de gust tornar. Primer de tot, per avorriment d’haver de sotmetre’m a l’ordre cronològic d’una saga familiar, veient que no em venia de gust ni tenia cap mena de competència per a l’autobiografia. Per por també de no saber trobar el to just, a exagerar en un sentit o un altre. M’espantava no trobar-me a la distància adequada per ressuscitar una època ja llunyana i, a través de la noblesa, una tribu anacrònica que desperta, a França, fantasmes obstinats, a cavall entre l’hostilitat i la fascinació. De trobar-me, en definitiva, en una situació d’imparcialitat inevitable davant d’una família amb la qual havia partit peres trenta anys enrere, pressionada, a més a més, per caricatures més o menys conscients, censures interiors i discursos sedimentats.
A tots aquests dubtes, s’hi afegia un parany inevitable particular de l’aristocràcia, sobretot quan l’abandones: tan bon punt en parles, sembla que en presumeixis. Com si els títols nobiliaris i els noms amb partícula difonguessin, només de pronunciar-los en veu alta, l’arrogància i la vanitat de tota una classe. Però jo no vull reivindicar res, ni tampoc renegar de res, d’un estat civil a què em va llançar l’atzar del meu naixement. I no sento ni orgull ni vergonya davant del meu arbre genealògic, per la simple raó que no crec en una existència per descomptat determinada socialment, ni en la llei de la sang, ni en la fatalitat d’una herència concebuda com un destí. El meu destí ja me l’han repetit prou: casar-me i tenir criatures. Ni tinc criatures ni m’he casat, visc amb una dona, soc professora universitària als Estats Units, voto l’esquerra i soc feminista. En el meu ambient d’origen això és molt més greu que el delicte d’acumular càrrecs.
El detall marginal de Downton Abbey va provocar un clic i va obrir una escletxa en el mur de prevencions que s’alçava sempre que havia d’evocar el meu passat familiar. M’oferia una porta d’entrada, una mesura, precisament, reordenant el meu projecte al voltant d’una qüestió crucial: la forma. Ja tenia el motiu que em faltava. Aquest motiu assegurava un nexe entre l’estètica mundana i l’estilística proustiana. La introducció va començar a allargar-se i va acabar desbordant-se fins al punt de substituir tota la resta. Un rere l’altre, descartava els articles i em submergia en un llibre nou que orbitava al voltant d’una frase: retre un homenatge al poder d’emancipació de la literatura a partir d’una lectura en situació. O sobre com una sèrie britànica va capgirar els meus projectes francesos en una vida americana.
Tots els proustians més acèrrims s’han plantejat una pregunta, sintetitzada pel primer de tots, Jean-Yves Tadié: «¿D’on prové aquesta glòria universal de Proust que fa que se’l consideri l’escriptor més gran del segle XX?». ¿Com, a partir de peripècies microscòpiques de l’alta societat parisenca, Proust aconsegueix seduir els lectors des del Japó a Alaska, de Rússia a l’Argentina, totes les categories socials barrejades? ¿I per què qualsevol que s’endinsa en aquest llarg viatge de la Recerca se sorprèn de sentir-se identificat, personalment, pàgina rere pàgina? Perquè Proust, en «aquesta novel·la que no para de pensar» – el Temps, el jo, les arts, l’escriptura, la gelosia, la fenomenologia–, a través d’aquest jo del narrador i personatge principal, ens restitueix a nosaltres mateixos.
La meva lectura, diguem socialment orientada, no val més que cap altra. Tanmateix té, com qualsevol altra, una especificitat pròpia. L’anomenaré la síndrome d’Obèlix. ¿Què passaria si Obèlix tastés la poció màgica en la qual va caure de petit i que, per aquest motiu, l’hi prohibeixen? No transgredeixo cap prohibició llegint la Recerca, però em submergeixo en les aigües primigènies. Aquest retorn a les fonts d’una realitat mitjançant la ficció té uns efectes concrets. Aquest llibre n’és el relat.
Sovint vinculem a l’aristocràcia el concepte de prestigi. Dir això no significa pronunciar cap judici de valor, sinó simplement enunciar una categoria de percepció. Personalment, prefereixo el «proustigi». «He encunyat aquesta paraula fàcil per evocar el prestigi que emana de Marcel Proust, aquell que alguns han intentat apropiar-se després de la mort de Marcel Proust», escriu Nicolas Ragonneau, abans d’acompanyar, com a bon lexicògraf que és, la seva definició d’un exemple: «Maurice Sachs, quan impartia conferències sobre A la recerca del temps perdut a Amèrica, havia ensumat prou el proustigi». ¿Cal precisar-ho? No m’apropio en cap cas del prestigi de Proust pel fet que va escriure sobre el món on jo vaig néixer, sinó que reconec la seva màgia per haver-me’n sortit, com una autèntica proustidigitadora.

* * *

Traducció de Valèria Gaillard

* * *

Descobreix més sobre Proust, novel·la familiar de Laure Murat aquí.