Sempre he sabut que em condemnarien a mort. L’avantatge d’aquesta certesa és que puc concentrar l’atenció en el que la mereix: els detalls.

Pensava que el meu procés seria una paròdia de justícia. I ho ha sigut, però no de la manera que em pensava. En lloc de les quatre formalitats ràpides que m’havia imaginat, he pogut gaudir de tot el circ. El fiscal no ha deixat res a l’atzar.

Els testimonis de càrrec han anat passant, els uns darrere els altres. Quan he vist arribar el matrimoni de Canà, els beneficiaris del meu primer miracle, no em creia el que veien els meus ulls.

– Aquest home té el poder de convertir l’aigua en vi –ha declarat el marit amb posat greu–. I, tanmateix, es va esperar al final de les noces per posar en pràctica el seu do. S’ho va passar bé, veient-nos angoixats i humiliats, quan li hauria sigut molt fàcil evitar-ho. Per culpa seva, vam servir el vi bo després del mediocre. Vam ser la riota del poble.

He mirat el meu acusador tranquil·lament als ulls. M’ha aguantat la mirada, convençut de tenir raó.

L’oficial reial ha vingut a descriure la mala fe amb què vaig guarir el seu fill.

– Com està, ara, el seu fill? –no ha pogut estar-se de preguntar el meu defensor, l’advocat d’ofici menys eficaç que es pugui imaginar.
– Molt bé. Ves quin mèrit! Amb la seva màgia, amb una paraula en té prou.

Els trenta-set beneficiaris dels meus miracles han vingut a treure els drapets al sol. El que més m’ha divertit ha sigut l’exposseït de Cafarnaüm:

– La meva vida s’ha tornat insípida, des de l’exorcisme!

L’antic cec s’ha queixat de la lletjor del món, l’antic leprós ha declarat que ara ningú li dona almoina, el sindicat de pescadors de les Tiberíades m’ha acusat d’haver afavorit un grup en detriment dels altres, Llàtzer ha explicat com n’és d’insuportable haver de viure amb aquella olor de cadàver enganxada a la pell.

És evident que no ha calgut subornar-los, i ni tan sols esperonar-los. Tots han vingut per voluntat pròpia a testificar contra mi. Més d’un ha dit que era un gran descans poder buidar finalment el pap en presència del culpable.

En presència del culpable.

Semblo tranquil, però és només una aparença. He hagut de fer un gran esforç per escoltar aquestes lletanies sense respondre-hi. Cada cop, he mirat el testimoni als ulls sense altra expressió que una dolçor estupefacta. I, cada cop, ells m’han aguantat la mirada amb altivesa, m’han desafiat, m’han repassat de dalt a baix.

La mare d’un nen a qui vaig guarir ha arribat al punt d’acusar-me d’haver-li destrossat la vida.

– Quan estava malalt, el meu petit estava tranquil. I ara es belluga, plora, no tinc ni un minut de calma, passo les nits sense dormir.
– Que no va ser vostè, qui va demanar al meu client que guarís el seu fill? –l’ha interrogat l’advocat d’ofici.
– Que el guarís, sí, no que el tornés tan infernal com ho era abans de la malaltia.
– Potser ho hauria hagut d’especificar, això.
– És omniscient, ell, sí o no?

Bona pregunta. Sempre sé el Τι i mai el Πώς. Conec els complements directes, però mai els circumstancials. Per tant, no, no soc omniscient: descobreixo els adverbis sobre la marxa, i sempre em deixen de pedra. Amb raó es diu que el dimoni és en els detalls.

De  fet, no és només que no hagi calgut pressionar-los per fer de testimonis de càrrec, sinó que ho desitjaven ardentment. La complaença amb què tots plegats han parlat de mi m’ha deixat atònit. Sobretot perquè no calia gens. Tots ho sabien, que em condemnarien a mort.

La profecia no té res de misteriós. Coneixien els meus poders i podien constatar que no me n’havia aprofitat per salvar-me. Per tant, no tenien cap dubte de quin seria el desenllaç.

Per què han volgut infligir-me una infàmia tan inútil? L’enigma del mal no és res, comparat amb el de la mediocritat. He sentit el seu plaer mentre testificaven. Comportar-se com uns miserables davant meu els feia xalar. L’única decepció ha sigut que el meu patiment no fos més visible. I no perquè els hagi volgut negar aquest plaer, sinó perquè la sorpresa s’ha imposat clarament a la indignació.

Soc un home, i no hi ha res humà que em sigui aliè. Amb tot, no entenc quina força s’ha emparat d’ells mentre abocaven damunt meu tantes abominacions. I aquesta incomprensió la considero un fracàs, una mancança.

Pilat havia rebut instruccions sobre mi, i l’he vist contrariat, no perquè jo li sigui gens ni mica simpàtic, sinó perquè, com a home racional que és, els testimonis l’han irritat. La meva estupefacció l’ha enganyat, i llavors ha volgut donar-me l’oportunitat de protestar contra aquell devessall de bajanades:

– Tens res a dir, acusat? –m’ha preguntat, amb l’expressió d’un ésser intel·ligent que parla amb un igual.
– No –li he respost.

Ha fet que no amb el cap, com si pensés que no servia de res allargar el braç a qui es desinteressa d’una manera tan absoluta pel seu destí.

El fet és que no he dit res perquè no tenia res a dir. I, si hagués parlat, no hauria pogut dissimular el menyspreu. És un sentiment que em turmenta. Fa prou que soc home per saber que hi ha sentiments que no s’han de reprimir. És important deixar-los passar sense provar d’oposar-t’hi: és la manera que no et deixin marca.

El menyspreu és un dimoni adormit. Els dimonis que no actuen no triguen a llanguir. Davant del tribunal, les paraules tenen valor d’acte. Callar el menyspreu equivalia a no deixar-lo actuar.

Pilat ha consultat els seus consellers:

– La prova que els testimonis són falsos és que el nostre home no recorre a la màgia per alliberar-se.
– Tampoc és per això que exigim que se’l condemni.
– Ho sé. L’únic que vull és condemnar-lo. És només que m’hauria agradat no tenir la impressió de fer-ho per quatre fantasies!
– A Roma, el poble necessita pa i circ. Aquí necessita pa i miracles.
– Molt bé. Si és una qüestió política, llavors ja no em molesta.

Pilat s’ha aixecat i ha declarat:

– Acusat, seràs crucificat.

M’ha agradat, aquesta economia de paraules. El geni del llatí no comet mai pleonasmes. M’hauria molestat molt que digués: «Seràs crucificat fins a la mort.» No hi ha cap altre desenllaç possible, en una crucifixió.

No vol dir que sentir-ho dels seus llavis no m’hagi produït un cert efecte. M’he mirat els testimonis i he sentit la seva incomoditat tocatardana. I això que tots sabien que seria condemnat i que havien posat tot el deler a contribuir activament a la sentència. Ara, en canvi, feien veure que la trobaven excessiva i que aquell procediment bàrbar els colpia. Alguns han intentat creuar la mirada amb mi per desvincular-se del que estava a punt de passar. He desviat els ulls.

No ho sabia, que moriria així. No és precisament un detall. Primer he pensat en el dolor.

El meu cervell se n’ha desentès: impossible comprendre un patiment com aquest.

La crucifixió és un càstig reservat als crims més vergonyosos. No m’esperava aquesta humiliació. Vet aquí, doncs, el que havien demanat a Pilat. No calia perdre’s en conjectures: Pilat no s’hi havia oposat. M’havia de condemnar a mort, però hauria pogut triar la decapitació, per exemple. Quan ha sigut que l’he irritat? Segurament, quan no he renegat dels miracles.

No podia mentir: és cert que els miracles van ser obra meva. Contràriament al que afirmen els testimonis, els vaig fer a costa d’esforços extraordinaris. Ningú m’ha ensenyat mai l’art de fer-ne.

I llavors he tingut un pensament estrany: almenys, el suplici que m’esperava no m’exigiria cap miracle. Només m’ho havia de deixar fer.

– És avui, que el crucifiquen? –ha preguntat algú.

Pilat s’ha fet la pregunta i m’ha mirat. Devia veure que faltava alguna cosa, perquè ha respost.

– No. Demà.

Quan m’he trobat sol a la cel·la, he sabut el que volia que sentís: por.
 

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *



Descobreix més de Set d'Amélie Nothomb aquí.