«El pare em va acompanyar fins als setze anys (...). Es va posar malalt als cinquanta-dos, que són els que jo tinc en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar, sobretot quan parlem de dos organismes vius que s’assemblen en tantes coses (...). Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat.»

El tumor és un llibre de dol. O potser és un llibre sobre el no-dol: una confessió sobre el dolor llargament reprimit. És un relat escrit en pocs mesos però covat durant més de trenta anys, perquè la pèrdua dels pares –per sort– és una absència que no s’omple mai del tot.

Escrit amb un llenguatge contingut i precís, Toni Soler retrata aquell adolescent que no va saber com enfrontar-se a la pèrdua i reconstrueix la figura del pare mort abans d’hora. El tumor cerebral que el va fer emmalaltir durant quatre anys, i finalment se’l va endur, reapareix en la ment del narrador com un mur insuperable, i esdevé a la pràctica un personatge més d’aquest fris familiar.

«Un llibre esplèndid que Toni Soler només hauria pogut escriure des de la maduresa actual» (Eva Piquer, Ara).

«Un crític literari primer descriu i valora si un llibre compleix allò que l’autor s’ha proposat de fer. I després, si s’escau, pots dir t’interessa o t’agrada el que hi diu. A mi El tumor m’ha arribat. Parla d’un món que m’és proper, per cultura familiar i per afinitat generacional.» (Bernat Puigtobella, Núvol).

«Un llibre que fuig del sentimentalisme per afrontar el dolor i el dol llargament reprimit» (Anna Abella, El Periódico de Catalunya).