Començat el 6 d’octubre de 1935 durant el seu con­finament, L’ofici de viure va acompanyar Cesare Pavese fins al 18 d’agost de 1950, nou dies abans que se suïcidés. «Feia anys que ja no hi pensava; escrivia. Ara ja no escriuré més… faré el meu viat­ge al regne dels morts.»

Tenia quaranta-un anys. La seva vida havia transcorregut sempre –fora del temps de l’exili que li imposà el feixisme– entre el seu poblet natal del Piemont i Torí, la ciutat adop­tiva, entre el terrer impregnat de tradicions ances­trals, de ritus obscurs, i la cultura urbana, moderna, americanitzada. És justament un dels mèrits més importants de Pavese la introducció a Europa de la novel·lística nord-americana (Dos Passos, Stein­beck, Faulkner), de la qual va rebre múltiples in­fluències en la seva narrativa, en la seva poesia i en el seu pensament. L’ofici de viure és el títol pa­radoxal que ell mateix donà al seu diari. No és un diari fet de màximes generals i enutjoses. És un quadern d’estudi i de sinceritat brutal amb el qual intentava descriure el seu camí d’home i d’escrip­tor.

Amarg, desesperat, violent, irònic, rarament serè, Pavese transmet al lector una bella meditació sobre l’existència, els somnis, els records i la crea­ció dirigida pel rigor intel·lectual i moral.

L’ofici de viure («Textos»), Detalles, de Hans Magnus Enzensberger («Argumentos»), i Los procesos de Moscú, de Pierre Broué («Documen­tos»), van ser els primers títols de les tres col·lec­cions inaugurals d’Editorial Anagrama l’any 1969.

«El diari de Pavese és alhora la recerca d’una tèc­nica poètica i una manera d’estar al món» (Italo Calvino); «Un dels llibres més bells de la literatura contemporània» (Ricardo Piglia).