Filla d’un andalús i d’una catalana, Lydie Salvayre, el cognom de naixement de la qual és Arjona, narra a No plorar la història de la seva mare, la Montse, nascuda en un poble prop de Lleida, que el 1936, amb quinze anys acabats de fer, se’n va a Barcelona amb el seu germà anarquista. A la ciutat, la noia viu el despertar de l’amor i l’alegria revolucionària dels dies posteriors a l’esclat de la Guerra Civil. En la novel•la es conjuga el present des del qual la Montse desgrana els seus records d’aquells dies meravellosos de llibertat de l’agost del 36 amb la narració de l’estada de Georges Bernanos a Mallorca i el procés d’escriptura d’Els grans cementiris sota la lluna –la condemna d’un catòlic durant la sanguinària repressió feixista. La Montse Monclús explica el retorn de Barcelona a la llar dels pares i el seu matrimoni, el de la filla d’una família humil amb el plançó del cacic del poble.

A través de la resurrecció de la llengua materna, Salvayre construeix amb la seva prosa un relat coral apassionant sobre el complex entramat polític de la Guerra Civil, i sobre l’exili i l’herència que va deixar en els fills dels que van haver de marxar d’Espanya per salvar la vida. Com si la primera escapada de la Montse hagués marcat per sempre un destí en fuga.

«Un dels textos més bells de la rentrée literària, en el qual la llengua es dota d’una inventiva poderosa» (Les Inrockuptibles)

«L’estiu radiant de la mare, l’any lúgubre de Bernanos: són dues escenes d’una mateixa història que Lydie Salvayre, entrellaçant aquestes dues veus líriques, orquestra amb mà mestra. I amb una fidelitat filial plena d’emoció» (Jérôme Garcin, Le Nouvel Observateur).