Fronteres físiques, familiars, íntimes... Tendresa, intel·ligència i humor en una novel·la deliciosa situada en un paisatge insòlit entre el camp i el polígon.

Hi ha fronteres que sembla que només s’hagin d’obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d’altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida.

La Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l’era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps.

Ara que espera una criatura, la Mila intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dring cristal·lí i un punxant sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar. 

En paraules dels membres del jurat:

«“És clar que és una idea vaporosa, estrambòtica i aleatòria, això que s’anomena tronc familiar”, mira de consolar-se la narradora al principi de la novel·la. Però ella acaba descobrint –i nosaltres també– fins a quin punt allò que després de Natalia Ginzburg coneixem com a “lèxic familiar” la manté incrustada en aquell tronc. El do de la protagonista (i de l’autora) de No soc aquí és la capacitat de desmuntar-lo, el lèxic familiar, a través d’una ironia fina, precisa i invisible que desactiva aquells fantasmes vaporosos, estrambòtics, aleatoris, intransferibles i paralitzants, i els converteix en literatura amb valor universal», Mita Casacuberta.

«Ja fa temps que l’Anna Ballbona és conscient de la particularitat de la seva experiència. Tampoc és cap novetat que tingui el talent i la lucidesa necessaris per transformar-la en una literatura que respira genuïnitat. L’altura del salt que ha fet a No soc aquí rau en la profunditat de la tesi que planteja i en el coratge que deu haver necessitat per escriure-la, només a l’abast d’una autora que s’hi està deixant la pell. Quatre anys després de Joyce i les gallines, l’Anna torna a la Renfe i al polígon, al món de la pagesia alliberada de qualsevol romanticisme, per escriure una novel·la sobre educació i herència, però també sobre desclassament i dret a la transformació. Mireu que fàcil i que bé que ho diu ella: “Al final, a casa t’ensenyen el que voldries i el que no voldries i, a partir d’aquí, tu t’apanyes com pots”», Guillem Gisbert.

«No soc aquí ens endinsa en la vida d’una família que fa quatre dies vivia a la perifèria rural de Barcelona: un món de pagès que no respon al tòpic, un tipus de vida que ha estat arrasat pel teixit urbà i del qual aquesta novel·la n’és un testimoni i un esplèndid retrat», Imma Monsó.

«No soc aquí es llegeix com l’itinerari d’una intuïció que necessita ser confirmada. Des d’un paisatge que és tant físic com moral, a la frontera on coincideixen la vida de pagès, l’autopista i el polígon industrial, la Mila va descrivint i desbrossant el món que l’ha vist créixer per destriar-ne allò que la fa ser qui és. Amb un gest descregut i un notable sentit de l’humor, Anna Ballbona demostra un gran talent per traçar el recorregut de qui intenta viure sense prejudicis ni manies heretades –el triomf d’una desclassada, si es vol», Jordi Puntí.