Discutit o acceptat, admirat o temut, però sempre llegit i influent, Sartre és un dels nusos vitals per on passen i s'entrecreuen les idees més combatives de la nostra generació. De l'existencialisme a la literatura compromesa en la postguerra, del marxisme a la psiconanàlisi en els anys cinquantes, de l'estructuralisme al neomarxisme i a la nova estètica en els darrers anys, la seva extensa obra filosòfica, narrativa, dramàtica, assagística o periodística, ofereix el ventall essencial de problemes i de respostes que tenim plantejats els homes dels nostres temps. Igualment la seva vida, plena d'actituds i decisions contundents, ofereix l'exemple d'un escriptor que, des del seu ofici, participa coratjosament en les lluites quotidianes dels seus contemporanis.

L'assaig sartrià sobre Baudelaire —el prototipus quasi llegendari del poeta maleït— és una petita obra mestra de penetració i d'exposició. Amb ell Sartre s'acosta a aquella existència, tràgica i gloriosa alhora, no com a crític literari o com a psicòleg o simplement com a biògraf, ans com a escriptor que se sent home i es proposa de reviure des de l'interior l'aventura d'un altre home, per distant i contradictòria que sigui. ¿Hi ha una clau que interpreti la perversitat, el refinament, la solitud, la condemnació del gran autor de «Les flors del mal»? Se la mereixia, una vida tan sòrdida, tan injusta? Sartre generalitza aquests interrogants i es pregunta si tota vida, si això que anomenem destí, no som els homes a triar-nos-el. «L'home no és, sinó que es fa», respon. Al centre de l'existència no hi ha sinó la llibertat.