1

Alguns dilluns de les darreries de novembre, o de principis de desembre, sobretot quan ets solter, tens la sensació de ser al corredor de la mort. Les vacances d’estiu fa molt de temps que s’han oblidat, el cap d’any encara és lluny; la proximitat del no-res és inhabitual.

El dilluns 23 de novembre, en Bastien Doutremont va decidir anar a la feina amb metro. En baixar a l’estació de Porte de Clichy, es va trobar davant d’aquella inscripció que li havien comentat diversos col·legues seus darrerament. Eren una mica més de les deu del matí: l’andana era deserta.

Des de l’adolescència li interessaven els grafits del metro parisenc. Sovint en feia fotos amb el seu iPhone antiquat; ja devien anar per la vint-i-tresena generació i ell s’havia quedat a l’onzena. Classificava les fotos per estacions i per línies de metro, hi dedicava moltes carpetes a l’ordinador. Era un hobby, si se’n vol dir així, però ell preferia l’expressió, en principi més suau però en el fons més brutal, de passatemps. Un dels seus grafits preferits era aquella inscripció, en lletres inclinades i precises, que havia descobert al mig d’un llarg passadís de l’estació de Place d’Italie i que proclamava enèrgicament: «El temps no passarà!»

Els cartells de la campanya «Poesia RATP», amb l’exhibició de ximpleries fleumes que durant un temps havien inundat el conjunt d’estacions parisenques, fins a estendre’s per capil·laritat per alguns combois, havien provocat entre els usuaris múltiples reaccions de ràbia desaforada. D’entre els que havia pogut recollir, a l’estació de Victor Hugo: «Reivindico el títol honorífic de rei d’Israel. No me’n puc estar.» A l’estació de Voltaire el grafit era més violent i més angoixat: «Missatge definitiu a tots els lectors de la ment, a tots els Stéphane que m’han volgut pertorbar la vida: que NO!»

La inscripció de l’estació de Porte de Clichy no era pròpiament un grafit; en lletres gruixudes enormes, de dos metres d’alt, fetes amb pintura negra, s’estenia al llarg de tota l’andana en direcció Gabriel Péri-Asnières-Gennevilliers. Fins i tot passant a l’altra andana li hauria estat impossible d’abastar-la tota, però n’havia pogut descobrir el text íntegrament: «Supervivència de monopolis / al cor de la metròpoli.» No tenia res de gaire inquietant, ni tan sols de gaire explícit, però era la mena de coses que podien suscitar l’interès de la Direcció General de Seguretat Interior, la DGSI, com totes les comunicacions misterioses, obscurament amenaçadores, que envaïen l’espai públic des de feia anys, que no es podien atribuir a cap grupuscle polític clarament identificat, amb missatges a internet que ara ell s’encarregava d’elucidar i que n’eren l’exemple més espectacular i més alarmant.

Al seu despatx va trobar l’informe del laboratori de lexicologia; havia arribat amb el primer repartiment del matí.

L’examen de laboratori dels missatges atestats havia permès aïllar cinquanta-tres lletres, caràcters alfabètics, no pas ideogrames; els espais havien permès agrupar les lletres en paraules. Tot seguit, s’havien dedicat a establir una bijecció amb un alfabet existent, i havien fet el primer intent amb el francès. De manera inesperada, semblava que hi havia correspondència: si s’afegia a les vint-i-sis lletres bàsiques els caràcters accentuats i els que contenien una lligadura o una marca diacrítica, s’obtenien quaranta-dos signes. Tradicionalment, es comptaven onze signes de puntuació, cosa que permetia obtenir un total de cinquanta-tres signes. Es trobaven, doncs, davant d’un problema de desxiframent clàssic, consistent a establir una correspondència biunívoca entre els caràcters dels missatges i els de l’alfabet francès en sentit ampli. Per desgràcia, després de dues setmanes d’esforços, s’havien trobat en un punt mort: no s’havia pogut establir cap correspondència mitjançant els sistemes de codificació coneguts; era la primera vegada que passava d’ençà de la creació del laboratori. Difondre per internet missatges que ningú no seria capaç de llegir era evidentment una manera de fer absurda, per força hi havia d’haver destinataris; però qui?

Es va aixecar, es va preparar un cafè espresso i va cami-nar fins a la finestra, amb la tassa a la mà. Una lluminositat encegadora reverberava a les parets del jutjat de primera instància. No hi havia trobat mai cap mèrit estètic particular, en aquella juxtaposició desestructurada de paral·lelepípedes de vidre i acer que dominava un paisatge fangós i gris. De tota manera, l’objectiu que perseguien els que l’havien concebut no era la bellesa, ni tan sols l’encant, sinó més aviat l’exhibició d’una certa habilitat tècnica, com si es tractés, per damunt de tot, d’impressionar uns extraterrestres eventuals. En Bastien no havia conegut els edificis històrics del número 36 del Quai des Orfèvres, de manera que no en tenia cap nostàlgia, a diferència dels seus col·legues més grans; s’havia de reconèixer, però, que aquell barri del «nou Clichy» evolucionava dia rere dia cap al desastre urbà total; el centre comercial, les cafeteries, els restaurants previstos al pla urbanístic inicial no havien arribat a existir mai, i esbargir-se fora de la feina durant el dia resultava, als nous locals, quasi impossible;ben canvi, no costava gens d’aparcar-hi.

Uns cinquanta metres més avall, un Aston Martin DB11 va entrar al pàrquing dels visitants; havia arribat en Fred. Era una característica estranya en un fan de l’alta tecnologia com en Fred –que lògicament hauria hagut de comprar-se un Tesla–, aquella fidelitat als encants passats de moda del motor d’explosió. De vegades s’estava minuts sencers somiejant embolcallat en el rum-rum del seu V12. Finalment va sortir del cotxe i va tancar la porta. Amb els tràmits de seguretat de la recepció, seria allà al cap de deu minuts. Esperava que en Fred portés novetats; de fet, era la seva última esperança de poder informar d’algun avenç a la propera reunió.

Quan, set anys enrere, la DGSI els havia contractat – amb un sou més que decent per a uns joves sense cap diploma ni cap experiència professional–, l’entrevista de feina havia consistit senzillament en una demostració de les seves capacitats d’intrusió en diversos llocs web. Davant la quinzena d’agents de la Brigada d’Investigació de Fraus a les Tecnologies de la Informació i d’altres serveis tècnics del Ministeri de l’Interior, reunits per a l’ocasió, havien explicat com, després d’entrar al cens de persones físiques RNIPP, podien, amb un simple clic, desactivar o reactivar una targeta sanitària; com s’ho feien per entrar al web d’Hisenda i, un cop dins, modificar d’una manera ben simple l’import dels ingressos declarats. Fins i tot els havien mostrat –el procediment era més feixuc, els codis canviaven regularment–, un cop s’havien introduït al FNAEG, l’arxiu nacional automatitzat d’empremtes genètiques, com s’ho manegaven per modificar o destruir un perfil d’ADN, inclús en el cas d’un individu condemnat. L’única cosa que havien considerat convenient silenciar era la seva incursió al web de la central nuclear de Chooz. Durant quaranta-vuit hores havien controlat el sistema i haurien pogut activar el procediment d’aturada urgent del reactor, i privar d’electricitat diversos departaments francesos, per bé que no haurien pogut provocar cap incident nuclear més important; per penetrar al cor del reactor, quedava una clau de codificació de 4.096 bits, que encara no havien desxifrat. En Fred tenia un nou programari de descodificació que havia intentat executar, però de comú acord havien decidit que aquell dia potser havien arribat massa lluny. Havien sortit esborrant tots els rastres de la seva intrusió, i no n’havien tornat a parlar més, ni a ningú, ni entre ells. Aquella nit en Bastien havia tingut un malson en què el perseguien unes quimeres monstruoses compostes de trossos amuntegats de nadons en descomposició; al final del somni, se li apareixia el cor del reactor. Havien deixat passar uns dies abans de tornar-se a veure, ni tan sols s’havien trucat, i segurament va ser a partir de llavors que, per primera vegada, s’havien plantejat posar-se al servei de l’Estat. Per a ells, que havien tingut com a herois de joventut en Julian Assange i l’Edward Snowden, col·laborar amb les autoritats no era gens obvi, però el context de mitjans dels anys 2010 era particular: la població francesa, com a conseqüència de diversos atemptats islamistes amb morts, havia començat a donar suport a la policia i a l’exèrcit i fins i tot a sentir un cert afecte envers aquests cossos.

En Fred, però, al final del primer any no havia renovat el seu contracte amb la DGSI; havia marxat per crear Distorted Visions, una societat especialitzada en efectes especials digitals i imatge de síntesi. En el fons, en Fred, a diferència d’ell, no havia sigut mai un hacker de debò, no havia experimentat mai realment aquest plaer, una mica anàleg al de l’eslàlom especial, que en Bastien sentia en esquivar una successió de tallafocs, ni aquella embriaguesa megalòmana que l’envaïa quan llançava un atac amb tota la força bruta, mobilitzant milers d’ordinadors zombis a fi de descodificar una clau especialment envitricollada. En Fred, com el seu mestre Julian Assange, era primer de tot un programador nat, capaç de dominar en pocs dies els llenguatges més sofisticats que apareixien de manera incessant en el mercat, i havia utilitzat aquesta aptitud per escriure algoritmes de generació de formes i textures totalment innovadores. Sovint es parla de l’excel·lència francesa en l’àmbit de l’aeronàutica o de l’espai, més rarament es pensa en els efectes especials digitals. L’empresa d’en Fred tenia com a clients habituals les grans superproduccions de Hollywood; cinc anys després de la seva creació, ja havia assolit el tercer lloc del rànquing mundial.

Quan va entrar al despatx, abans d’escarxofar-se a la butaca, en Doutremont va entendre immediatament que les notícies serien dolentes.

* * *

Traducció d'Oriol Vaqué Sánchez.

* * *



Descobreix més d'Anorrear de Michel Houellebecq aquí.