1. Com ordenar una biblioteca

Com ordenar la pròpia biblioteca és un tema altament metafísic. Sempre m’ha admirat que Kant no li dediqués un petit tractat. De fet, podria oferir una bona ocasió per explorar una qüestió cabdal: què és l’ordre. L’ordre perfecte és impossible, senzillament perquè hi ha l’entropia. Però sense ordre no es pot viure. Amb els llibres, com amb tot, cal trobar una via entre les dues frases.

El millor ordre, en el cas dels llibres, no pot ser sinó plural, si més no tant com la persona que els fa servir. I no només això, ha de ser alhora sincrònic i diacrònic: geològic (per capes), històric (per fases o fal·leres), funcional (connectat a l’ús quotidià en un cert moment), maquinal (alfabètic, lingüístic, temàtic). És clar que la juxtaposició d’aquests criteris tendeix a crear un ordre a clapes, molt proper al caos. I això pot suscitar, segons els moments, alleujament o desconfort. La regla àuria continua sent la del bon veí, formulada i aplicada per Aby Warburg, segons la qual a la biblioteca perfecta, quan busques determinat llibre, acabes agafant el que té al costat, que resultarà més útil encara que el que buscàvem. Vaig experimentar personalment l’encert d’aquesta regla quan vivia a Londres, cap a mitjans dels anys seixanta, i feia la tesi sobre els Geroglifici di Sir Thomas Browne. Aleshores em repartia el dia entre el British Museum (encara a la mirífica sala Panizzi, avui destruïda) i el Warburg Institute, a uns deu minuts a peu. I al Warburg, on cada lector va a buscar-se els llibres que necessita, més d’una vegada vaig ensopegar aquests bons veïns.

Si al segle XX hi va haver algú que va sentir com a essencial, i obsessiva, la qüestió de l’ordre dels llibres, aquest va ser Aby Warburg. Ja a la magnífica sala el·líptica de la Kulturwissenschaftliche Bibliothek Warburg d’Hamburg, inaugurada el 1926, quan encara la biblioteca era una institució privada, l’ordre dels llibres seguia un criteri sorprenent, amb una fórmula que es podria definir amb un aforisme com l’intent de reproduir l’estructura del pensament del mateix Warburg. En una carta a les autoritats d’Hamburg per defensar la conveniència de no deixar marxar Ernst Cassirer de la ciutat, va formular magistralment, i sempre en el seu estil peculiar, el caràcter de la biblioteca, que havia de ser «un lloc psíquic nou i únic, en què les aspiracions de Cassirer i de la Universitat d’Hamburg tinguessin una funció comuna: concebre i mostrar les formacions d’imatges i l’ordenació conceptual en un sentit psicologicohistòric com l’oscil·lació intrínsecament unitària entre aquests dos pols». Només Aby Warburg es podia expressar així en un document oficial.

Però certament Cassirer va copsar de seguida què significava aquella biblioteca com a «lloc psíquic» –i la seva dona, Toni, ho va testimoniar: «Després de la primera visita [a la biblioteca], Ernst va tornar a casa en un estat d’excitació inusual en ell i em va explicar que aquesta biblioteca era una cosa única i grandiosa i que el doctor Saxl, que l’hi havia ensenyada, feia la impressió de ser un home summament estrany i original.» Cassirer també havia explicat com, «després que el conduís entre les llargues prestatgeries, li havia dit que no hi tornaria, perquè de ben segur que es perdria en aquell laberint». Naturalment, va passar el contrari, i Cassirer va acabar sent, amb Erwin Panofsky i Edgar Wind, un dels visitants més importants de l’Institut, a banda d’un dels primers autors publicats.

A partir de certa data, vaig fer per manera que gairebé tots els llibres del meu voltant estiguessin coberts d’aquella mena de paper de seda que en diuen cristall i que encara avui fan servir els llibreters de vell a França, on la majoria de llibres són en rústica i la utilitat d’aquest paper és més evident (als països anglosaxons es fan servir sobresobrecobertes de plàstic).

De vegades m’han preguntat per què ho faig. El motiu oficial és que el paper cristall protegeix la coberta de l’envelliment. Però el punt decisiu no és aquest, i és difícilment confessable: el paper cristall serveix per fer més complicada la vida amb els llibres. La seva veritable raó de ser és la de fer menys llegible –o fins i tot il·legible– el que hi ha escrit als lloms. El paper cristall els fa molt menys reconeixibles. I això alleuja qui viu entre ells –i no vol haver de sentir en qualsevol moment la presència amenaçadora de cert llibre. Prefereix trobar-lo quasi a palpes, delicadament momificat.

I hi ha un últim motiu, encara menys confessable. El paper cristall fa molt més difícil al visitant ocasional de distingir el títol dels llibres. I això frena qualsevol excés d’intimitat. Impedeix la situació incòmoda en què, quan entres en una estança, reconeixes ràpidament, ni que sigui pel color i pel grafisme del llom, de què és fet el paisatge mental del propietari. No hi ha res més desolador que certes entrevistes televisives amb polítics i sindicalistes italians gravades als seus despatxos. Darrere la persona que parla s’hi entreveuen dos o tres prestatges i de seguida es veu que no hi ha ni un sol llibre. Són actes de congressos, ponències, publicacions de regal, repertoris, anuaris, i potser els poemaris d’algun parent. Res destinat a ser llegit. I amb raó.
 

* * *

Traducció de Xavier Valls i Guinovart.

* * * 

Descubre más de Com ordenar una biblioteca de Roberto Calasso aquí.