La humillación imperdonable de la excesiva intimidad.

Contra Jaime Gil de Biedma,

JAIME GIL DE BIEDMA

La paraula em dona l’ésser, però me’l dona privat d’ésser.

La literatura i el dret a la mort,

MAURICE BLANCHOT

INICIAR SESSIÓ

No sé què soc, així, en general, però ara mateix en l’aigua. O també. Estiro la cadena: tres giròvags i el miratge de la meva cara segrestat pel clavegueram, que estem de merda fins dalt. Almenys l’acompanya una mica de salmó fumat, triturat. Tot un paquet, per ser més exactes. Delícia de sopar esvaint-se perquè, altra vegada, l’arcada: a buen entendedor pocas palabras bastan. Però hem perdut el seny perquè tots som germans dels mateixos amics i, per tant, veïns del mateix conflicte no armat. Tot i que a l’hora de la veritat l’exèrcit s’ha retirat: no hem patit cap guerra d’aquelles que descriu La Rodoreda i que per això és lectura obligatòria de selectivitat. Així que vergonya ens hauria de fer aquest rondinament generacional, quan els nostres avis sortien a manifestar-se i a córrer davant dels grisos, home! I dona, perdó, esclar, per descomptat. Però quien no llora no mama tot i no estar rodejats de gris pólvora sinó de gris perla, color de les americanes dels senyors de business, color de tovallola de bany Ikea. Nosaltres, els joves, no sabemos lo que cuesta el pan; abans, per un crostó, la gent estava disposada a matar. Jo també mataria, mataria cada dia, mataria molt i a tothom. Sobretot els de la indústria dels processats, que m’han venut el tros de salmó a preu popular prometent-me alta qualitat. Perquè ja són això, els supermercats: parcs d’atraccions fets per a pidolaires que es creuen que la crema de xampinyons du xampinyons i la llauna de mandonguilles du carn de vedella mentre engendren un càncer que no es podran curar en un hospital privat. Avi, àvia i tots els que vau néixer vora el 1930, us ho he de reconèixer: no sé ni sabré mai què és La Guerra. Només conec la que em ve de sèrie, la personal, la meva. Per això, els meus camarades, els vostres nets: Dios los cría y ellos se juntan i jo em venc per un plat de llenties però ai, la cansalada, quina tortura per a la panxa, i quina tortura aquest vòmit d’ara, a les quatre, en un lavabo de Gràcia, amb una llengua lubricada de bava amarga. No sé si té gust de peix o de buit plastificat. No sé si ja estava en mal estat o soc jo i la meva malaurança. La pega de no comprar fresc, de recórrer a l’envasat, de creure que de veritat no caduca fins d’aquí dos anys. He sigut feliç ficant-me’l tot d’una a la boca, amb els dits banyats en oli, sense pa, a sac. He sigut tan feliç que m’és igual el buidatge, tornaria a sopar. Tornaria a vomitar. 8,75 €, m’ha costat l’experiència adulta dels vint minuts de cua a la caixa, més muntar uns canapès i acompanyar-los amb una copa de vinet, per acabar engolint-ho tot amb les mans com un primat, sense servir-ho en un plat, estirant trossos de llom d’una safata de plàstic que passo de reciclar. Directo al paladar: protagonitzo, per fi, l’anunci d’aquella marca que fa no sé quant vaig oblidar. Com enfangar-me amb crema hidratant, tornar-li el llibre a la Berta o palpar-me els pits i avisar la Clara que no, no hi tinc cap bony.

Les arcades tornen a escalar: ei, hola, mira què hi tenim, aquí, és el mig quilo del banquet que has engolit. Doncs feu-lo sortir ja, pesades. Escopiu-lo en aquesta fossa d’aigua i deixeu-me plorar el cadàver. Però no val queixarse, que en peores sitios hemos toreado. Podria ser ara mateix a casa d’un m’és igual com es digui, etílica, repetint-li em sento una mica perduda, així, en general, i farta de només trobar feines per quatre duros i entre pitos y flautas sempre el mateix pregó, sempre la mateixa obra en què faig de gosseta que s’ha perdut i que busca amos que li reconeguin un talent a canvi d’un dona’m la poteta, bub-bub! Molt bé! Quien algo quiere algo le cuesta, em va dir l’últim que em va convidar a unes canyes abans d’embolicar-me amb l’Uri. Ja, però no va d’això, li hauria respost al sud-americà a qui no em vaig atrevir a preguntar d’on era perquè no notés que no sabia distingir entre xilens, equatorians, porto-riquenys, colombians, etc., i que, per tant, no era tan intel·lectual com volia aparentar. Però millor callar perquè dueña de mis silencios y esclava de mis palabras, i les intimitats només valen els primers cinc minuts al llit, que en ple magreig ja no saps com encaixar amb un cos en què no t’has fixat pel hihihahà d’un veure-hi doble per un beure de dos. Les intimitats fan cagar, i avui dia tothom vol gresca i xerinola, i si hi ha alguna cosa que no qualla, c’est la vie. No et ratllis, let it flow que Encara Ets Molt Jove. La gent es pensa que és be water, així, en general, però només ho són quan be beer, que després d’uns quants mete y saca la majoria se senten lligats de mans i adeu, bona nit, prefereixo dormir al meu pis, i jo amb el mucha niña mona pero ninguna sola que no s’acaba de complir.

* * *

Descobreix més de Consum preferent d'Andrea Genovart aquí.