EN UN MAR VEGETAL

Aquella nit vaig somiar que m’havia d’orientar. Em vaig despertar suada, com si durant la nit o potser durant el somni hagués caminat molt per camins de carro o potser pel desert, no ho sabria dir; en tot cas havia fet molt de sol durant la nit. Deu haver-hi tantes maneres de dormir com de persones i, en una persona, tantes maneres de ser dorment com persones pot ser al llarg de la nit. Hi ha qui associa l’estat de dorment al de la mort i qui creu que dormir és la manera que té el cos de retrobar l’harmonia malmesa al llarg de les hores sense dormir; qui assegura amb fervor i convenciment que dormir és l’única manera de viure en pau; qui afirma amb ferocitat que les hores del son són hores robades al viure; qui vincula el dormir a la consciència, a la bona i a la mala, qui diu que només a través de la son pots fer realitat els somnis, qui recorda somnis i qui diu no tenir-ne mai, qui odia els seus somnis i qui els persegueix. Hi ha qui pot dormir molt poques hores seguides i qui no pot viure despert gaires hores. Jo aleshores no tenia problemes amb el meu dormir ni amb el meu jo dorment, tampoc amb les hores que passava desperta a l’espera del dolç arribar de la son. Quan havia tingut aquests problemes, donar-hi voltes era donar voltes al llit, els llençols cansats de no poder tenir converses amb els meus somnis a través del meu jo dorment, el despertador que marcava un temps insensat que jo no comprenia: no podia dormir i em semblava que ni les hores ni els minuts no existien, que el temps s’havia paralitzat com el meu dormir perdut, que el meu dormir ja no era actiu sinó un somni remot, inabastable, i, en canvi, les hores i els minuts havien passat veloços i incomprensibles quan a la fi em decidia a pactar amb l’insomni. Encenia el llum i em disposava a llegir, esperant el nou dia que acabaria amb aquell malson de no poder dormir ni tenir somnis. Decididament, els rellotges no són coses amigues, llevat de quan la distorsió del temps unifica les hores dormides i les hores sense dormir. Quan la memòria de les hores no dormides dibuixa en el paisatge nocturn rutes diàfanes que no es poden mesurar amb el temps. Quan els somnis ens desperten feliços.

Aquella nit, però, vaig somiar que m’havia d’orientar. Quan una ombra del somni em començava a retornar, va sonar el telèfon. M’era més urgent mirar de saber si el somni de la meva desorientació també havia dit per on podia tirar que no pas respondre al timbre. Vaig tancar els ulls i vaig provar de concentrar-me, però a l’altre costat de la línia algú devia estar convençut que jo respondria. Vaig decidir resistir, una proesa per a mi quan es tracta del telèfon. Fos qui fos qui trucava no em devia conèixer gaire bé. L’aparell va deixar de sonar al truc dissetè.

En el silenci que va seguir un retall del somni va tornar. Llegia en un banc, al costat d’unes fulles verdes immenses que algú, no sé qui, em deia que eren unes plantes anomenades albes. Albes de la ciutat brasilera de Natal. O potser de contrades de Sud- àfrica, la veu no ho sabia prou bé. La veu informadora em va deixar sola i vaig seguir llegint. No podia veure quin llibre era. Al cap de poc, una altra veu em va saludar. Hola, lectora, t’hi deixaràs els ulls, va dir; era una veu de dona que venia de la meva esquerra, del mig de les albes. Vaig alçar la vista i en la llum d’aquella mitja penombra la vaig reconèixer. Hola, Bruna, quant de temps, vaig dir. Sí, va contestar amb un somriure tímid, arribo una mica tard, em sap greu haver-te fet esperar. Sé que jo era jo en el somni però no podria dir res del meu aspecte, mentre que ella tenia el mateix que fa vint anys. M’alegro molt de veure’t, Bruna, de debò, però no t’esperava, li vaig dir una mica torbada. No volia enganyar-la, l’últim cop que ens havíem vist m’havia quedat amb la sensació de no haver estat gaire franca i havia passat tant de temps, feia tant que no la veia, que la cortesia i prou em semblava una pobra manera de rebre-la.

¿Per què dius que t’esperava aquí?, li vaig preguntar amb tota la franquesa que abans no li tenia. M’ho has dit avui mateix, va dir, decebuda, t’he telefonat aquest matí, ¿no te’n recordes? Abans tenies molt bona memòria, va afegir amb to irritat. Has tardat molt a agafar el telèfon, ja estava a punt de penjar, has canviat tants cops de número en aquests anys, recriminà. Jo no deia res, no sabia pas què dir, estàs somiant, vaig pensar. És una trucada que m’ha costat molt de fer, creu- me, va prosseguir ella i jo vaig fer que sí amb el cap, em sabia greu amoïnar-la, no donar-li seguretat ni certeses, com tampoc li n’havia donat abans. Bruna va continuar parlant de la forma eixuta que li recordava. T’he dit: Hola, tu, soc jo, i sense deixar-me acabar, abans de dir-te tot el que havia planejat durant dies, perquè ja saps que soc vergonyosa encara que no ho semblo, vas i em dius: Hola, Bruna, gràcies per trucar, no sabia com localitzar-te, m’he d’orientar, saps, ¿pots ajudar-me? T’espero a la tarda a l’umbracle. ¿On?, he fet jo, no sé pas on és, en conec molts, de llocs humits, però no pas aquest, no importa: hi arribaré, ara no tinc problemes ni de diners ni per viatjar. No et pots perdre, dona, m’has dit tu, és a la Ciutadella, aleshores no estava obert, és cert, però de totes les coses que no coneixes de la ciutat d’ara, de la Ciutadella sí que te’n recordes, ¿veritat? T’he dit que sí, i tu després encara m’has dit: O potser coneixes bé la ciutat, Bruna, potser l’has visitat altres cops des d’aleshores. No, no, t’he respost, no hi havia tornat més.

Per segona vegada en poques hores els somnis em deien que m’havia d’orientar. En l’últim, jo mateixa ho deia. D’aquest segon somni no em vaig despertar suada sinó assossegada. M’havia agradat veure Bruna. Feia temps que no hi pensava, o que em semblava que no hi pensava. Un dia havia desaparegut i jo ho vaig acceptar, fos on fos que hagués anat a parar volia confiar que per fi reposaria, que aquells neguits com cucs que la perseguien des que la coneixia per fi s’haurien acoblat amb ganes i en algun punt del cel o de la terra la deixarien en pau. Sempre necessitem unes quantes persones a qui poder dir les coses, les bones i les dolentes, però amb Bruna havia après que valia més callar, en el seu interior traficava una alquímia que no la deixava compartir ni consolar. Quasi sempre estava callada, escrutant, esperant allò que no arribava i que, quan arribava, ja no li servia: un amic, una pel·lícula, una excursió, una matrícula d’honor, una reunió clandestina, un treball, un vestit que la feia bellíssima, una classe amb el seu professor preferit, un amant, la fi dels estudis, un tall nou de cabells, la mort del dictador.

Quan vaig saber que se n’havia anat, el 1976, no ho vaig trobar estrany. Amb disciplina que no em va costar gaire de seguir me’n vaig oblidar, d’ella i dels seus cucs. Al seu costat jo, que aleshores podia dissoldre’m fins al punt de ser l’altre, havia arribat a emmudir tant com ella. I vaig recomençar, tots vam recomençar aquell any. Ella, lluny.

* * *



Descobreix més de Contes urbans de Mercè Ibarz aquí.