Les víctimes

EL PRIMER DIA

La tornada

8 de setembre de 2021, dotze del migdia. Île de la Cité, sota una gran protecció policial. Uns quants centenars de persones passem per primer cop el control de seguretat que haurem de passar cada dia durant tot un any. És probable que els tornem a saludar sovint, els agents a qui ara diem bon dia. Els advocats amb la identificació penjant d’un cor­dill negre, els periodistes amb el cordill taronja, les víctimes amb el cordill verd o vermell: cares que es tornaran familiars. N’hi ha que acabaran sent amics, el grupet de gent amb qui farem el camí, intercanviarem notes i impressions, ens relle­varem quan les jornades siguin massa llargues i anirem a fer un got, tard, a la Brasserie des Deux Palais quan siguin mas­sa esgotadores. La pregunta que ens fem tots: comptes venir sempre? Sovint? Com t’organitzes la resta de la vida? La fa­mília? Els nens? N’hi ha que, ho sabem d’entrada, vindran només els dies previsiblement més intensos. Altres s’han pro­mès que vindran cada dia, que viuran tant les estones mortes com els moments culminants. Soc un d’ells. Aguantaré?

Programació

A finals de juliol se’ns va dir que el procés no duraria sis mesos, sinó nou. Un curs escolar, un embaràs. La programa­ció, però, no ha canviat. El que ha canviat és el temps que es dedicarà a les víctimes. N’hi ha unes 1.800. Encara no se sap quantes prestaran testimoni. Són lliures de presentar-se o de­sistir fins a l’últim moment. Se’ls concedeix, de mitjana, mitja hora a cadascun; ara bé, qui gosarà dir «s’ha esgotat el temps de paraula» a algú que busca les paraules per explicar l’infern del Bataclan? Potser la mitja hora es convertirà en una hora, els sis mesos van camí de convertir-se en un any, i no dec ser l’únic que avui es pregunta per què em disposo a passar-me un any de la meva vida tancat en una sala d’au­diències gegant amb una mascareta a la cara, cinc dies per set­mana, i despertar-me a trenc d’alba per passar a net les notes de la vigília abans que siguin il·legibles, cosa que clarament implica no pensar en res més ni tenir, durant un any, cap al­tra vida. Per què? Per què em faig passar per això? Per què havia de proposar a L’Obs aquesta crònica continuada? Si fos advocat o tingués algun paper en el gran engranatge de la justícia, no hi hauria dubte: faria el meu ofici. I el mateix si fos periodista. Però, sent un escriptor a qui ningú demana res, i que, com diuen els psicoanalistes, actua només segons el seu desig? Quin desig tan estrany. Els atemptats no em van afectar, no van afectar ningú del meu entorn. Ara bé, la justícia m’interessa. En un llibre vaig descriure el protocol d’un tribunal penal, i en un altre la feina obscura d’un jutjat civil. El que comença avui no és, com s’ha dit alguna vegada, el Nuremberg del terrorisme: a Nuremberg s’hi van jutjar alts dignataris nazis, i aquí es jutjarà només segones espases, perquè tots els que van matar són morts. Però serà igual­ment una cosa enorme, inèdita, a la qual vull assistir: primer motiu. Un altre és que, sense ser especialista en l’islam i ni molt menys arabista, les religions i les seves mutacions pato­lògiques m’interessen, i també aquesta pregunta: on comen­ça la patologia? Quan es tracta de Déu, on comença la follia? Què tenen al cap, aquesta gent? Però el motiu principal no és aquest. El motiu principal és que centenars d’éssers hu­mans que tenen en comú el fet d’haver viscut aquella nit del 13 de novembre de 2015, d’haver-hi sobreviscut o d’haver sobreviscut als seus éssers estimats, s’alçaran davant nostre i parlaran. Dia rere dia, escoltarem experiències extremes de mort i de vida, i em penso que, entre el moment d’entrar a la sala d’audiències i el de sortir-ne, alguna cosa s’haurà mo­gut dintre nostre. No sabem què n’esperem, no sabem què passarà. Som-hi.

La caixa

S’ha repetit moltes vegades que serà el procés del segle, un procés per a la Història, un procés exemplar. Hi ha qui s’ha preguntat quin marc podria estar a l’altura d’aquesta gran campanya publicitària en favor de la justícia. El nou pa­lau, obert fa tres a anys a la Porte de Clichy, al nord de París? Massa modern, massa lluny del centre. Un institut? No seria prou solemne. Una sala d’espectacles? De mal gust, després del Bataclan. Finalment s’ha triat el venerable jutjat de l’Île de la Cité, entre la Sainte-Chapelle construïda per a sant Lluís i el Quai des Orfèvres, per on passeja l’ombra del comissari Maigret, i com que no hi havia cap sala prou gran, al saló dels passos perduts s’hi ha construït aquesta caixa de conglo­merat blanc de 45 metres de llarg per 15 d’ample, sense cap finestra, que pot hostatjar sis-centes persones i que ha cos­tat set milions d’euros a l’Estat. El primer dia no hi ha prou lloc per a tothom, i es fa un sorteig per decidir quins perio­distes hi entraran. Només de L’Obs ja som tres: la Violette Lazard i en Mathieu Delahousse – que seguiran el procés per al web, al ritme febril de la premsa diària– i jo, que el seguei­xo al ritme més còmode de la revista: 7.800 caràcters la set­mana, lliurats dilluns i publicats dijous, a l’antiga. Esperem complementar-nos. La Violette i en Mathieu són peixos gros­sos de la crònica judicial – ells en diuen «periodisme de tri­bunals»–, una corporació unida i afectuosa, plena de perso­nalitats fortes amb qui m’he fet en altres moments i que estic content de retrobar. Tenir-los al costat em tranquil·litza, i ells es comporten com a bons companys amb el novençà maldes­tre que els deixen a càrrec. El sorteig atorga un lloc a L’Obs, i me’l cedeixen com a regal de benvinguda. Quedo encaixo­nat entre l’enviat especial del New York Times i el de Radio Classique. Radio Classique hi envia algú, és delirant, però la Violette i en Mathieu ja m’han avisat: les coses no trigaran a calmar-se. Els equips de televisió que ara frisen a l’entrada de la sala perquè tenen prohibit filmar-ne l’interior recolliran el material, l’enviat especial de Radio Classique tornarà a les simfonies i ja només quedaran els de veritat, els especialistes en crims i terrorisme (ells en diuen «terro»). Els bancs on seiem són molt incòmodes, angulosos, sense gens d’entapis­sat. No hi ha pupitres ni tauletes: hem d’escriure directa­ment a l’ordinador, o, com jo, en un quadern, i és difícil no pensar que serà dur, passar mesos i mesos prenent notes so­bre els genolls, canviant constantment de posició per mini­mitzar la incomoditat. A més a més, estem lluny. Lluny de l’escenari teatral que és la sala d’audiències, tant que sobretot mirarem les pantalles per on es retransmet el judici. La veri­tat, és una mica com seguir el procés per televisió. 12:25 h, tremolor general. Els acusats entren al box, custodiats per una nodrida escorta de gendarmes. En veiem més el reflex al vidre que no pas a ells rere els reflexos. Ens aixequem, esti­rem el coll, ens preguntem: hi és? Sí, hi és. En Salah Abdes­lam. És aquell, el del polo negre, el que ha quedat més lluny, l’únic membre supervivent del comando. No l’han posat ex­pressament al fons del box perquè no el puguem veure, sinó per una qüestió d’ordre alfabètic. És el primer d’una llarga sèrie de cognoms amb A: Abdeslam, Abrini, Amri, Attou, Ayari. Timbres estridents. Una veu anuncia: «El tribunal». Tothom s’aixeca, com a missa. El president i els altres quatre magistrats fan l’entrada, s’asseuen. Amb un punt d’accent marsellès, el president diu: «Seguin, sisplau, s’inaugura la ses­sió». Hem començat.

* * *

Traducción de Ferran Ràfols Gesa

* * *

Descobreix més sobre D13 d'Emmanuel Carrère aquí.