Margaret

1

La van veure néixer, sorgir del no-res, al mar d’Islàndia. Van assistir extasiats a la seva eclosió, arraulida a la concavitat del seu llit depressionari, engendrada per un aire humit subtropical extraviat a les fronteres de l’oceà Àrtic. I ara explota, una bomba. Com en una pel·lícula a càmera ràpida, no hi havia res i de cop ja hi és. Amb una pronúncia que s’acosta més a Xavère que a Xavier, abans de ser una catàstrofe Xaver és un objecte bonic. Un objecte que justifica, a iniciativa dels meteoròlegs europeus, aquesta distinció del nom propi. Prou sobtada, imprevisible i espectacular per tenir nom.

La van veure aparèixer al sud-est de Groenlàndia, sortir de la closca en un temps rècord, davant dels nassos dels models informàtics de previsió, superats per la rapidesa i l’abast del fenomen. La van veure replegar-se, enroscar-se en un moviment ascendent de convecció i augmentar acceleradament de diàmetre, potenciada per una caiguda vertiginosa de les pressions en aquell punt. No hi havia res i ja hi és, sobtadament, d’entrada ella mateixa i fora de tota norma, a penes arribada al món i ja activa, en possessió de totes les seves facultats. De cop cobra vida al damunt de l’Atlàntic nord i causa sensació, adquireix directament una forma definitiva, com Atena que va sortir amb casc i botes del crani del seu pare. S’infla, creix i es desenvolupa a una velocitat exponencial, emprèn el seu recorregut d’oest a est, s’estén amb el pas de les hores en línies isòbares cada cop més nombroses i estretes. I ells, asseguts a les pantalles, processen, analitzen i avaluen en la justa mesura l’extraordinària acumulació de paràmetres favorables que han calgut, i es preparen per al pitjor.

En aquest estadi, encara no s’ha difós cap avís oficial. Però els funcionaris de les agències de meteorologia, els del Met Office, el Deutscher Wetterdienst, Météo- France o el Meteorologisk Institutt, ja s’han posat en peu de guerra. Perquè el que prediuen els models dels superordinadors alimentats en temps real, ara que ja no fan cap falta per preveure-ho, ara que l’abast de la situació es pot avaluar a simple vista, no té comparació per a molts meteoròlegs, que no havien observat un fenomen així des de feia vint o trenta anys. Sense apartar els ulls de les imatges per satèl·lit, no s’acaben de creure el que tenen al davant, això que té lloc sense cap respecte per les projeccions a tres dies, per als més joves és una cosa mai vista. Creix i es desplega com una força mitològica, mig concreta mig abstracta, a través de sensors, balises, transmissions per satèl·lit i simuladors, ni completament real en aquest període intermedi en què bufa sobre les aigües de l’Atlàntic sense cap testimoni, ni completament teòrica. L’admiren pel que és, per l’excepcionalitat i la conjunció dels paràmetres, com una alineació de planetes que una persona només pot presenciar una o dues vegades a la vida, meravellats per la rapidesa de la seva evolució i el seu potencial de creixement, mentre les dades van desfilant, reactualitzades constantment, i això només és l’inici. Ja anticipen la segona fase, amb l’aproximació del corrent en jet, un corrent de gran altitud llançat a una velocitat de creuer de 320 km/h al voltant de la Terra. Entre tots els escenaris que generen consens, dins d’una estreta gamma de variants d’un servei a l’altre, d’aquí menys d’una hora triaran la versió de la banda alta, la més impressionant per una transferència màxima d’energia amb el pas del corrent en jet per sobre de Xaver, cosa que en reforçarà la convecció, en multiplicarà la velocitat de rotació i, a l’acte, convertirà la depressió en una bomba meteorològica. A totes les agències de l’Europa del nord i de l’oest es mobilitzen enginyers i tècnics, en estreta col·laboració, en contacte directe amb les autoritats i els centres de gestió de crisi, ja que el que es prepara és enorme, en són conscients, i donarà a la tempesta la seva autèntica dimensió i la seva categoria, i a partir d’aquí es faran públics conjuntament, i en tots els idiomes, els comunicats d’alerta.

A la seu del Met Office, a Exeter, Ted Hamilton circula pels passadissos de l’immens open space, fa algun comentari, s’interromp, torna a caminar, observa els rostres darrere de les pantalles, més exaltats que inquiets, i considera preferible aquesta reacció. Ell mateix acaba d’arribar i es disposa a passar la nit amb el seu equip. Aquesta tensió li sembla necessària, quan no és un nerviosisme estèril, un bloqueig per estrès en el pitjor dels casos, sinó un estat de vigília i d’agudesa mental, d’atenció productiva i duradora, d’acord amb les dimensions del fenomen. El seu personal està format i preparat per a això. Igual que els policies, els cirurgians o els pilots d’avió, entrenats per gestionar situacions excepcionals que no formen part, estrictament parlant, del nucli de la feina sinó que representen un llindar d’exigència més enllà de les competències requerides, així és com veu les coses Ted Hamilton, com a escocès aguerrit que és, exiliat aquí, al comtat de Devon, des del dia que una empenta definitiva a la seva carrera el va allunyar del centre de previsions d’Aberdeen que dirigia des de feia set anys. En Hamilton considera que la rutina dels tres butlletins diaris, que marquen el ritme de la jornada laboral en temps normals, no pot emmascarar l’essencial, la missió que els és pròpia, la d’afrontar les situacions d’emergència, saber mobilitzar aquelles funcions que la rutina adorm i gestionar l’imprevist. Aquell vespre, l’imprevist té el rostre del Xaver, que inclús a ulls de Ted Hamilton és una redundància dins de l’extraordinari, la deriva cap a l’excepcionalitat d’una situació que ja és excepcional, una anomalia climàtica que els tindrà ocupats a jornada completa almenys durant cinc dies, des del moment en què arribi a la costa occidental del país aquesta nit fins que culmini al damunt de l’Europa central, diumenge o dilluns.

La ciutat d’Exeter va ser escollida per allotjar la seu del Met Office el 2003. Si obrim un mapa del sud d’Anglaterra, la localitzarem al fons d’un estuari, a uns seixanta quilòmetres al nord-est de Plymouth. Es tracta de l’estuari de l’Exe, que desemboca a la badia de Lyme, a Exmouth, un petit centre balneari on Ted Hamilton té una casa llogada. Ens podem imaginar el que representa per a ell una migració professional d’Aberdeen a Exeter, que seria comparable amb un trasllat entre Lilla i Marsella. Conscient que el seu punt d’ancoratge, totes les seves arrels i els seus lligams es troben a Escòcia, no li va semblar bé que l’acompanyessin. Als que haurien pogut tenir aquesta aspiració, els altres candidats al trasllat, els en va dissuadir, o com a mínim es va abstenir d’animar-los-hi per no imposar-los justament això, expatriar-se a mil quilòmetres al sud. El que fa ell és acumular vacances i dies de recuperació, i recorre el camí invers, de sud a nord, amb regularitat. I mentrestant, se submergeix en la feina. Els períodes com avui, en què tot s’accelera, són un parèntesi, des del seu punt de vista, una benedicció. A fora, la tempesta, i ell, tancat a la peixera. Quan tregui el cap, quan surti i torni a casa per descansar, el vent ja s’haurà encalmat, però la violència del mar davant del seu casalot a l’extrem de la platja certificarà que no ha estat un somni, que no ha sorgit d’un espaitemps paral·lel, que en absència seva ha passat alguna cosa. I aquesta cosa passarà d’aquí unes hores. Cada vegada ho viu dins d’una bombolla, a través de les pantalles: analitza, anticipa i supervisa la resposta al comandament d’un ratolí, a falta de joystick, com a les guerres modernes. Però passa. I cada vegada les costes occidentals són les primeres a rebre’n l’impacte, així que la maror ciclònica rodeja les illes Britàniques, s’obre pas pel mar del Nord, a banda i banda de les Shetland, i es propaga per tota la conca. El vent, pel seu cantó, escombra en línia recta les terres d’Irlanda i del Regne Unit. I en aquest esclat, sempre va un pas per davant de l’estat del mar. Al principi, a les onades encara els costa formar-se, com repel·lides per una mà invisible, segades d’arrel o amb el cap esclafat abans que puguin guanyar extensió, una longitud i una altura suficients per poder ser mesurades amb l’escala Beaufort i oferir l’espectacle esperat; per a la matinada del dijous 5 de desembre, a les zones Forties, Dogger i Fisher es preveu una força d’entre 11 i 12 i unes onades que superaran els tretze metres, quan la maror ciclònica arribi a tota velocitat des de l’Atlàntic, empenyent davant seu, per acumulació i precipitació, les aigües superficials, el que s’anomena mar de vent, una mar que s’haurà tornat encara més aterridora que el mateix vent, fins al punt de fer-lo oblidar. Al principi, el vent no li deixa cap marge, cap espai, al mar tancat a la seva conca, perquè s’aixequi i alliberi tota la seva potència, perquè respongui a la violència de la depressió amb la seva pròpia violència, com si l’haguessin agafat a contrapeu, sense empenta ni confrontació possible, subjugat, però per sota de les aigües superficials es va dilatant i creix. Limitat per la terra a tres bandes, oest, est i sud, el mar del Nord s’infla per l’efecte de les baixes pressions. I la força del vent que el conté a la superfície, que li impedeix alçar un onatge com qui alça un exèrcit, que l’anul·la i el manté durant unes hores en un estat contra natura, amb unes onades curtes i crestes blanques, i l’aigua i l’espuma que les precedeixen, aquesta força del vent no pot fer res contra la dilatació i la deformació del mar, un mar que puja, a punt per abandonar el seu llit; el temps d’acumular l’energia necessària per aixecar el cap, molt més inquietant al sud de la conca, on hi ha les costes baixes i els pòlders, que al nord de la zona, i la marea viva es propaga i amenaça el litoral. Alguns alcaldes ja han integrat aquesta amenaça i han tingut en compte aquest risc en les seves actuacions. D’altres, en canvi, no s’imaginen que puguin ser víctimes d’una catàstrofe vinguda del mar.

Són les vuit del vespre d’aquest 4 de desembre del 2013. Al quarter general del Met Office tothom aixeca el cap i dirigeix la mirada a la pantalla gegant, situada al fons de la sala, on acaba d’aparèixer la trajectòria del Xaver. Ted Hamilton no nega l’evidència, la imatge és impressionant. Però en la gestió de la crisi, a la vista dels diferents escenaris que es planteja, la velocitat dels vents no és el que el preocupa més. Es desplaça entre les taules, alineades o agrupades formant illots, i comença a establir, a la seva manera concisa, a vegades abrupta en les formes per als que no el coneixen bé, les seves síntesis i projeccions. La tensió hauria d’anar en augment, la pressió sobre els equips hauria de ser palpable, i no ho és. Cada vegada hi ha menys nervis que excitació al seu voltant. En l’encadenament de tempestes hivernals d’aquest any, tot i haver estat excepcional en freqüència i intensitat, el Xaver és una mena de prodigi abans de convertir-se en la catàstrofe anunciada, una meravella meteorològica que sorprèn els tècnics de guàrdia i els que han fet venir de reforç, impressionats i seduïts, menys espantats que captivats quan veuen les fotografies de la bèstia i la seva anàlisi de sang. I el fet que hagi pogut fer niu a la franja d’incertesa dels models de previsió en fascina més d’un. Se senten empesos a respectar la naturalesa quan surt de mare d’aquesta manera, quan es desborda i els sorprèn, pel que té encara d’incalculable, d’incontrolable, la seva franja imprevisible inclús per als models més sofisticats, els més fiables; el marge d’error dels models i la llibertat de la naturalesa fan que, a cada actualització dels mapes, a cada renovació de les fotos, pel seu caràcter excessiu i per l’extensió que guanya a cada hora, la bellesa del Xaver sigui indissociable de la seva força, del seu potencial i de l’amenaça que representa.

* * *

Traducció d'Albert Pejó.

* * * 

Descobreix més de Doggerland d'Élisabeth Filhol aquí.