INTRODUCCIÓ

Les paraules feliç (o en anglès, happy) i felicitat fan molta feina. Pots comprar-te un Happy Meal, o demanar un còctel barat aprofitant l’«hora feliç». Pots prendre’t «pastilles de la felicitat» per millorar el teu estat d’ànim o penjar un emoji de «feliç» a les xarxes socials. Valorem molt la felicitat. La cançó «Happy» del cantant Pharrell Williams va ser número u i la cançó més venuda del 2014 als Estats Units, i a vint-i-tres països més. La felicitat, segons Williams, era un moment transitori d’eufòria, de sentir-se com un globus ple d’aire calent que puja pel cel.

No obstant això, quan es tracta de felicitat, estem confosos. Gairebé tothom creu que vol ser feliç, i això normalment vol dir un estat de satisfacció psicològica durador (al contrari del que canta Williams). Si dius als teus fills que només vols «que siguin feliços», vols dir de manera permanent. Paradoxalment, en les converses de cada dia, la felicitat es refereix molt més sovint a l’alegria trivial i efímera d’un àpat, un còctel o un correu electrònic. O, com va resumir la Lucy dels còmics de Peanuts després d’abraçar l’Snoopy, una trobada amb «un cadell calentó». Un «aniversari feliç» són unes quantes hores de gaudi per celebrar que fa anys que vas néixer.

I si la felicitat fos un estat que durés tota la vida? Els filòsofs estan dividits en dos grans camps sobre què significaria això a la pràctica. D’una banda, la felicitat és objectiva, pot ser apreciada, i fins i tot avaluada, per un espectador o un historiador. Vol dir tenir, per exemple, bona salut, una vida llarga, l’amor d’una família, sense patir problemes financers o angoixa. Segons aquesta definició, la reina Victòria, que va viure més de vuitanta anys, va donar a llum nou fills que van arribar a l’edat adulta i va ser admirada arreu del món, va tenir una vida clarament «feliç». Però és clar que Maria Antonieta va ser «desgraciada»: dos dels seus quatre fills van morir quan eren petits, el seu poble la vilipendiava i va morir executada abans dels quaranta anys.

La majoria de llibres sobre la felicitat es refereixen a aquesta definició objectiva de «benestar», com també els estudis que encarreguen els governs per mesurar la felicitat dels seus ciutadans en una escala internacional. Des del 2013, el 20 de març les Nacions Unides han celebrat cada any el Dia Internacional de la Felicitat, que vol promoure la felicitat mesurable posant fi a la pobresa, reduint les desigualtats i protegint el planeta.

Però a l’altre bàndol hi ha filòsofs que rebutgen tot això i en canvi entenen la felicitat de manera subjectiva. Per a ells, la felicitat no és sinònim de «benestar» sinó de «satisfacció» o «acontentament». Segons aquest punt de vista, un espectador no pot saber mai si algú és feliç o no, i és possible que la persona aparentment més alegre i bulliciosa pateixi una profunda malenconia. Aquesta felicitat subjectiva es pot descriure, però no mesurar. No podem afirmar si Maria Antonieta va ser més o menys feliç que la reina Victòria en una proporció més gran del temps que va viure. Potser Maria Antonieta va gaudir de llargues hores intensament gratificants i Victòria no ho va experimentar mai, atès que aviat es va quedar vídua i va viure en una mena de retir durant anys.

Aristòtil va ser el primer filòsof que va investigar aquest segon tipus de felicitat subjectiva. Va desenvolupar un programa sofisticat i humà per arribar a ser una persona feliç, que ha conservat la validesa fins avui dia. Aristòtil proporciona tot allò necessari per evitar el descobriment que fa el protagonista moribund de La mort d’Ivan Ilitx (1886) de Tolstoi: que ha malgastat gran part de la vida pujant graons de l’escala social i posant el seu propi interès per sobre de la compassió i els valors comunitaris, mentre estava casat amb una dona que no li agrada. Davant de la mort imminent, odia els seus familiars més propers, que ni tan sols volen parlar amb ell del que li passa. L’ètica aristotèlica abasta tot el que els pensadors moderns associen a la felicitat subjectiva: autorealització, trobar «un sentit» i la implicació creativa amb la vida, o les «emocions positives».

Aquest llibre presenta l’ètica d’Aristòtil, de llarga tradició, en un llenguatge contemporani. Aplica les lliçons del filòsof a diversos reptes pràctics de la vida real: prendre decisions, escriure una sol·licitud de feina, comunicar-se bé en una entrevista, fer servir la taula de virtuts i vicis d’Aristòtil per analitzar la pròpia personalitat, resistir a la temptació i escollir amics i parelles.

Les idees d’Aristòtil et poden fer més feliç, tant és la situació o el moment vital en què et trobis. Hi ha pocs filòsofs, místics, psicòlegs o sociòlegs que hagin fet gaire cosa més que reformular les seves percepcions fonamentals. Però ell va ser el primer a expressar-les, més bé, amb més claredat, i amb un enfocament més holístic que qualsevol aportació posterior. Cada part de la seva prescripció per ser feliç es relaciona amb una fase diferent de la vida humana, però també té punts d’intersecció amb totes les altres.

Aristòtil insistia que ser subjectivament feliç com a individu és la responsabilitat exclusiva i transcendental de cadascú. També és un gran do: la majoria de les persones, independentment de les circumstàncies, tenen al seu abast la capacitat de decidir ser més feliços. Però entendre la felicitat com un estat interior i personal continua sent ambigu. Què és la felicitat, llavors? Els filòsofs moderns s’acosten a la felicitat subjectiva des de tres direccions diferents.

* * *

Traducció d'Anna Llisterri.

* * *



Descobreix més d'El camí d'Aristòtil d'Edith Hall aquí.