A Rosa Tharrats

Jo no vull realisme, vull màgia!
BLANCHE DUBOIS

Anywhere Out
Of the World

When I’m afraid, I lose my mind
YUNG LEAN

Un adolescent de cabells rinxolats plora davant de la pantalla mentre sona el cor angelical d’«O Children», de Nick Cave and The Bad Seeds. Damunt seu, flotant, apareixen les següents paraules: «It’s currently 9 AM and I just woke up from a full 5 months at Hogwarts... Take me back home, I hate it here». Mentre la veu de Nick Cave, embolcallada per la plàcida candidesa del cor, s’eleva en una onada d’èpica i intensitat, el noi, en un estat gairebé extàtic, canta i tira el cap enrere melodramàticament. «I’m hanging in there, don’t you see?», continua la cançó, i la càmera tremola un moment abans que s’acabi el vídeo, de tan sols tretze segons. Silenci, fons negre i el nom de l’usuari: @mister.malfoy.
Som al pic de la pandèmia i TikTok s’ha començat a omplir de vídeos que segueixen un patró similar: adolescents que asseguren haver viatjat durant dies, setmanes i a vegades fins i tot mesos, a una realitat paral·lela. En aquests universos alternatius beuen cervesa de mantega a la taverna de Les Tres Escombres amb Hermione Granger, tenen poders telecinètics com l’Eleven de Stranger Things o acompanyen els personatges d’Els Jocs de la Fam en les seves aventures a la inhòspita civilització de Panem. Mentre el planeta sencer contempla l’avanç imparable de la covid entre el terror i l’estupefacció, milers d’adolescents s’evadeixen en un món de fantasia a les seves llars.
Els practicants d’aquesta nova tendència, batejada amb el nom de reality shifting, consideren que aquests universos paral·lels on es desplacen a través de tècniques properes a la meditació o l’autosuggestió són tan reals com l’existència dels gats o la Via Làctia. Ràpidament, en qüestió de mesos, el que va començar com una pràctica localitzada als Estats Units i altres països de parla anglesa, es converteix en un fenomen global, amb centenars de milers de cerques a Google i milions de visualitzacions a TikTok, Instagram i YouTube. En aquestes plataformes, els shifters –com s’anomenen a ells mateixos– es dediquen a penjar vídeos en primera persona on expliquen les seves vivències, comparteixen dubtes i mètodes, i teatralitzen algunes de les converses que han mantingut amb personatges de ficció com Draco Malfoy o els germans Weasley. D’acord amb la majoria d’aquests cosmonautes dimensionals, la possibilitat d’enviar la pròpia consciència a un univers alternatiu és totalment factible, i no són pocs els que diuen haver-ho experimentat. «Et pots desplaçar a la realitat que vulguis, tant en 2D com en 3D», assegura una shifter en un dels fòrums de Reddit dedicat al tema, i que compta amb més de quaranta mil usuaris. «Això passa per diverses raons, ja sigui per la teoria del multivers o a causa de la transliminalitat. Tant se val en quina de les dues opcions creguis: viatjar a un altre món és possible.»
Que el confinament i les limitacions espacials disparen la imaginació ja ho va demostrar Xavier de Maistre a Viatge al voltant de la meva cambra, un deliciós experiment literari que aquest cavaller de tarannà juganer va escriure a finals del segle XVIII, i que la pandèmia ens va tornar a fer llegir com una obra d’inesperada actualitat. El 1790, a Torí, Maistre es va embrancar en un duel amb un oficial de l’exèrcit i va ser condemnat a quaranta-dos dies d’arrest en una fortalesa militar. El seu origen aristocràtic –era fill del president del parlament del Regne de Sardenya i germà d’un dels crítics més aferrissats de la Revolució Francesa, el conservador Joseph de Maistre– li va permetre gaudir d’un empresonament en unes condicions d’insòlita comoditat, fins al punt que se li va concedir un servent a temps parcial i la companyia de la seva gosseta Rosine.
Tancat en una modesta habitació, avorrit i sense saber què fer, Maistre decideix emprendre un viatge a l’«encisador país de la imaginació». De cop i volta, elements tan banals com l’escriptori, la butaca o el mirall, als quals mai havia dedicat ni la més mínima atenció, prenen una nova dimensió i esdevenen territoris inexplorats, viaductes cap a un nou i desconegut paisatge espiritual. «Hi ha un teatre que estimuli més la imaginació, que desperti idees més tendres, que el moble on de vegades m’abandono?», reflexiona sobre el llit en el qual passa hores i hores fantasiejant. Com apunta el professor Martí Monterde en la breu però lúcida introducció al Voyage, Maistre, amb aquesta actitud de concentració material i somieig metafísic, «aconsegueix no només deixar sense efecte el captiveri com a tal sinó modificar les relacions amb la realitat gràcies a la força de la subjectivitat».
Des dels primers instants de la condemna, el narrador del Voyage s’adona que l’única manera d’ampliar la seva llibertat és fer créixer l’espai de la cambra a través de l’escriptura i la imaginació. Com va deixar escrit Marcel Proust, un altre reclús il·lustre –en aquest cas, per pròpia voluntat, o per la voluntat d’una història inexhaurible que l’havia posseït–, «allà on la vida alça una paret, la intel·ligència forada una sortida». En el caliu del seu aïllament –tanmateix, no desitjat–, Maistre opta per ampliar la vida a través de l’ínfim i el diminut, d’allò que és ridículament quotidià i, alhora, paradoxalment distant. Qui no recorda, durant la quarantena, haver descobert una taca que no havia vist mai a la paret de la seva habitació o prendre consciència, de sobte, que el bloc de pisos del davant no era de color verd, sinó d’un groc llampant?
Abocats, de la nit al dia, a una clausura domèstica que, setmana rere setmana, semblava no acabar-se mai, tothom va combatre el tancament com va poder. Uns es van convertir en pastissers amateurs, d’altres es van capbussar en el ioga o es van aficionar als pòdcasts d’autoajuda. En la situació de caos i pànic en què ens trobàvem, l’ànsia de fugir era imperiosa, gairebé asfixiant. Com Xavier de Maistre, cadascú va intentar cavar un túnel a la seva cel·la amb allò que tenia més a mà. En el context d’angoixa i immobilitat de la pandèmia, entregar-se a les derives del fantasieig semblava una tàctica prou eficient per arribar a un pacte amb la realitat o, si més no, per ajornar-ne unes conseqüències que s’albiraven catastròfiques. A més, quin lloc millor que la intimitat de la nostra cambra per lliurar-nos sense límits –i, sobretot, sense por de ser destorbats a les fantasies més delirants? «La casa alberga el somieig, protegeix el somiador, ens permet somiar en pau», diu Gaston Bachelard en aquella obra de subtilesa vibrant que és La poètica de l’espai.
Durant l’adolescència, l’habitació es converteix en un temple, en un espai de culte misteriós i vedat que té les seves pròpies deïtats i els seus rituals secrets. Una de les coses més importants que aprenem a fer en l’adolescència és tancar la porta de l’habitació, amagar aquest lloc sagrat de la presència de profans. A l’interior d’aquest temple que defensem a capa i espasa, les divinitats de la nostra religió privada es despleguen en tota la seva esplendor sobre les parets i les estanteries, en forma de pòsters o de tòtems aparentment puerils com skates, vambes o col·leccions de cromos. Deixar entrar una nova amistat o la nostra primera parella a l’habitació és un moment de gran vulnerabilitat. Com apunta Bachelard, els estem introduint a l’espai del somni, a l’únic lloc del món on podem ser feliços sense que ningú ens jutgi, ni tan sols els nostres pares –la porta està tan cada amb clau i pestell. Aquí el món es mostra tal com voldríem que fos.
També és en l’adolescència quan descobrim que per saber com som i què volem necessitem estar sols, recloure’ns a l’habitació, estirar-nos al llit i divagar. Comencem a percebre que tenim una identitat, que fins ara hem sigut d’una manera, però que, com els nostres ídols, podem crear una imatge diferent de nosaltres. Podem exaltar-nos com Rimbaud, el poeta teenager per excel·lència, i dir: «Jo és un altre». De sobte, la identitat no és un conglomerat impenetrable, una massa sòlida i constant –una fatalitat heretada–, sinó una substància que es pot alterar a través d’elements com la indumentària, el llenguatge o les drogues. Per primera vegada, la identitat s’obre com una regió ignota, plena de perills i possibilitats.

* * *

Descobreix més sobre El millor dels mons impossibles de Gabriel Ventura aquí.