Amadis regarda sa montre et fit Bouh! pour que
l’aiguille recule, mais seule l’aiguille des secondes se mit à
tourner à l’envers; les autres continuèrent dans le même
sens et cela ne changeait rien.
BORIS VIAN,
L’Automne à Pékin

Tutut-tutut:
es fa sapiguer
que s’ha sapigut
que no se sap res.

¡Sigan avanzando!
Y como Vanzando no sabía el camino,
se perdieron todos

Una tarda, a la muntanya, vaig perdre la tapa de la pila d’un rellotge Swatch Irony que tinc de fa molts anys. Quan vaig per la muntanya acostumo a dur el rellotge lligat en una corretja de la motxilla: la tapa es va afluixar i va caure. Com que el vaig dur alguns dies sense tapa, potser va agafar humitat. També podria ser que s’hagués quedat sense pila. El cas és que no funcionava i feia setmanes que anava pel món sense rellotge. M’agrada la sensació de no dur res al canell i no el trobava a faltar. El dia que marxàvem de vacances, en un d’aquells rampells d’endreçar-te la vida, vaig dur el rellotge a una petita botiga Swatch que hi ha al carrer Gran de Gràcia, on van resoldre el problema. No tenia res espatllat. Li van canviar la pila, li van cargolar la tapa, i va tornar a funcionar. Vaig anar cap a casa i, animat per l’èxit, vaig recuperar dos rellotges que feia anys que s’arrossegaven pels calaixos.

L’un me l’havia regalat l’amic Cristian Aguadé el 2008 o el 2009. En aquella època l’ajudava a escriure les memòries. A Santiago de Xile, on havia arribat exiliat el 1939, hi tenia una botiga de mobles i objectes de disseny, Muebles Sur. Tornava de tant en tant a Barcelona, on tenia casa, i de seguida que arribava em trucava. Una de les vegades em va portar un dels rellotges que tenia a la botiga, que serà més de disseny, va dir. Estava al cas de tot i devia haver vist que portava un rellotge senzill. Que me’l treia a cada moment, per deixar-lo al costat del plat, a l’hora de dinar o de sopar. O al costat de l’ordinador perquè no em fes nosa mentre treballàvem. Potser encara en farem alguna cosa de profit, d’aquest noi, devia pensar a Santiago mentre ficava dins la capseta encoixinada el rellotge de Lexon Studio, que és una marca de disseny bona.

Recordo que quan el vaig conèixer, l’abril del 2005 a Santiago, en Cristian duia un Tissot Rock Watch, de marbre Emperador, que és un marbre marró fosc amb unes vetes clares. M’hi vaig fixar perquè quan van sortir aquests Tissot de pedra, el 1985, m’hauria agradat tenir-ne un. Eren els bons temps postmoderns, i hauria estat divertit portar un rellotge amb la caixa de marbre.

Un dels restaurants que més agradava a en Cristian era el Pitarra del carrer Avinyó –l’antiga casa Sogas–, que als anys seixanta havia estat un lloc de trobada de grups antifranquistes, perquè tenia una rebotiga discreta, a l’entresol, amb un menjador per a deu o dotze persones. Era la rebotiga del dramaturg Frederic Soler, Serafí Pitarra, que era rellotger d’ofici. A les parets hi havia les carcasses dels rellotges que Pitarra arreglava o venia a la botiga. En cada viatge d’en Cristian hi anàvem un dia a dinar o a sopar. Una de les darreres vegades que hi vam ser, Jaume Roig –el maître històric de l’època que els germans Sogas duien el restaurant, més tard es va quedar i va posar al dia el negoci, juntament amb el seu germà, que s’encarregava de la cuina– em va explicar amb tristesa que ningú de la família volia fer-se’n càrrec i que el restaurant, tal com l’havíem conegut, aviat no existiria.

L’altre rellotge era un Benetton by Bulova, verd amb la corretja vermella. Quan vaig buidar el pis dels avis, vaig trobar una caixa de fusta pintada de color sang, molt ben feta, on, quan era petit, el tiet Josep Maria guardava petites relíquies: un joc d’escacs, un sabó de mostra, una pistola de taps. Quan em vaig instal·lar al pis dels avis hi vaig anar afegint coses: el vidre del dial de la ràdio que vaig llençar perquè era grossa i pesada, amb els noms de les estacions llunyanes, postals del Brasil, etiquetes de cervesa Antarctica. Quan es va espatllar, també hi vaig deixar el rellotge Benetton. Tenia la caixa dalt d’una llibreria molt alta, a tocar dels revoltons del sostre. Un dia la vaig baixar, buscant la pistola de taps, i hi vaig trobar el rellotge. Ara hi ha molt mercat de segona mà de peces de recanvi de tota mena d’aparells i és fàcil trobarne, arreu del món, a Ebay o en webs especialitzats. A més, amb la crisi, han sortit artesans que fan feines que els rellotgers tradicionals no volien fer. Aquests rellotges, quan es trenquen, ja els pots llençar, era el crit d’ordre del senyor Serra o del seu fill, rellotgers del Portal de l’Àngel, de tota la vida, que es resistien a veure com la gent portava rellotges Benetton o Swatch, amb la capsa de colors i els mecanismes compactes, en lloc dels rellotges fins amb peces bones que ells venien i arreglaven. Potser trobaria un mecanisme que no s’hagués fet servir gaire o un rellotger d’aquests moderns, que apreciaria un Benetton by Bulova d’una de les primeres col·leccions, el repararia amorosament en una botiga decorada –pensava jo, sempre tan de bona fe– amb joguines de llauna i robots de corda. La postmodernitat havia triomfat, per bé que mai no es deuen haver venut tants rellotges de preu, que farien feliç el senyor Serra si tornés de l’altre món, tornés a tenir la rellotgeria al Portal de l’Àngel, els rics fessin arreglar els seus rellotges i els hi portessin a ell.

Animat per l’èxit amb el Swatch Irony, vaig agafar el Lexon i el Benetton by Bulova i me’ls vaig endur corrents –tenia el temps just abans no tanquessin– al pakistanès del carrer del Cigne. És una d’aquelles idees, com de nen petit, que té tothom de vegades. Aquells rellotges van quedar arraconats perquè estaven espatllats. Però, passat el temps, penses, potser canviant la pila, funcionarien, com si haguessis oblidat l’avaria, o com si el temps hagués pogut resoldre-la o, millor encara, dissoldre-la. El pakistanès del carrer del Cigne és un home entenimentat, un punt irònic, va vestit amb camisa blanca, uns pantalons amb una bona corretja, com un botiguer d’aquí, dels d’abans. És molt miop, duu unes ulleres amb una muntura gruixuda, té cabells blancs a les temples i una dent d’or, l’incisiu de l’esquerra.

Li vaig explicar el cas, començant pel Lexon. El va obrir, va treure’n la pila vella. Va buscar una pila de prova, que tenia fora del blíster. La va col·locar. El rellotge no arrencava. Aleshores va dir: Lo vamos a poner en la máquina mágica. He estat xafardejant i he comprovat que no té res de màgic: sistema de desbloqueo del rodaje mediante la emisión de impulsos magnéticos. Era una peça rectangular amb un interruptor de palanca senzillíssim i una part metàl·lica, on va posar el rellotge tocant de cul. Va activar l’interruptor i les manetes van començar a rodar cap a una banda i cap a l’altra, ràpidament. La que marca els segons no estava ben agafada. La va fixar i el rellotge va començar a funcionar amb regularitat.

* * *

Descobreix més sobre El rellotge verd de Julià Guillamon aquí.