Només m’asseuria a la taula d’un polític si paga ell.
GROUCHO MARX

Així és la política.
Persones en la foscor que ni tan sols es miren, completament desconnectades de la realitat.
(...) Es pensen que ho controlen tot i no controlen res.
DE ROLLER (BENOÎT MAGIMEL) A PACIFICTION, D’ALBERT SERRA

Els polítics són com l’aigua.
FRASE PRONUNCIADA PER UNA SENYORA AL TREN, A LES 6.45 DEL MATÍ

Des del llindar: sobre com recuperar la nostra plena capacitat política

La política més fascinant, la que transforma el món, té més a veure amb allò que se’ns escapa que no pas amb les narratives oficials. I, no cal dir-ho, amb els discursos convencionals. Per desgràcia ningú ja no creu en les declaracions polítiques que pretenen dir grans coses i abastar conceptes que esdevenen fragmentats –la metonímia acumulativa de la logorrea–, ja que ben sovint aquestes proclames sols responen a un llenguatge buit, anquilosat i sense ànima. Creure en la política? És clar, però no pas en la política que té lloc en els escenaris professionals, els actors dels quals estan sotmesos a discursos inamovibles que no només sonen falsos sinó que ben sovint ho són. I llavors? Hem de tornar a creure en la política, en els seus missatges i en la seva capacitat de transformar les nostres vides. La política està patint una apropiació indeguda, des del moment en què una sèrie de persones s’atorguen el dret de parlar, gairebé de manera exclusiva, en el seu nom. Parlo de societats aparentment democràtiques, en què la sobirania popular es delega en una sèrie de representants polítics que exerceixen la gestió –gairebé l’usdefruit– de la cosa pública, sotmesos a renovació periòdica a través de les urnes. Doncs bé, la cosa pública no comença ni acaba pas en els polítics, sinó en les persones polítiques que som cadascú de nosaltres. Allò que sembla obvi de vegades es converteix en l’obstacle més gran. O bé en la pólvora mullada. Perquè un cop el representant ha aconseguit la seva acta tendeix a pensar que ell encarna la política, és a dir, que l’ostenta i l’exerceix en tot moment. El principal objectiu d’aquest escrit és, precisament, dotar de nou valor la política des de la convicció que no és bo que estigui exclusivament en mans dels partits, com si es tractés d’un afer restringit de caràcter tècnic o merament professional. La política ens interpel·la a tots i és des d’aquesta assumpció que hem d’afrontar-la, sense negligir les nostres responsabilitats ni deixar-les en altres mans. Anar més enllà de la política dels partits tradicionals vol dir obrir noves vies d’organització, de debat i d’implicació per afermar la democràcia i evitar-ne l’anquilosament. La superació de les velles estructures organitzatives comporta també l’augment de la responsabilitat ciutadana. I aquesta intervenció decidida és incòmoda i crea nombrosos interrogants i dificultats que no deixaré de banda al llarg d’aquestes pàgines. Prendre partit és proclamar una tendència. I això és inherent a la humanitat. De partits, entesos com a manifestació pública de les conviccions, sempre n’hi haurà. Del col·lectiu a l’individu. Ara bé: com hem d’organitzar els nostres convenciments polítics?

És obvi que la política ens pertany com a ciutadans, tot i que no cal exhibir gaires arguments al voltant del desencís i la desafecció de la població envers els seus representants. L’anomenada crisi de la representació té molt a veure amb la manca de confiança en la política i en els partits. Les relacions jeràrquiques i burocràtiques, així com la disciplina fèrria i estereotipada a què s’han de sotmetre els membres de les organitzacions, no semblen assumibles en un moment en què tots volem dir la nostra sense cotilles ni subjeccions. L’abisme entre la tecnocràcia postpolítica, que voldria reduir-ho tot a una mera gestió eficient de la cosa pública, i les ànsies populistes que imposen narratives simplistes i altament esbiaixades de la realitat, sembla gairebé infranquejable. Per no parlar del recurs al màrqueting –que impulsa campanyes electorals en què el debat es redueix al mínim i el més rellevant és l’impacte–, o de l’assumpte, sempre espinós i obscur, del finançament dels partits polítics. Avui dia hi ha pocs dubtes sobre el fet que les campanyes electorals són un circ de dubtosa qualitat artística. Com es diu a la sèrie danesa Borgen, «A la recta final d’una campanya es tendeix a simplificar el missatge. Parles de dos o tres temes principals i intentes que el teu oponent sembli un tonto». Justa la fusta!

* * *

Descubre más sobre El segrest de la política de Lluís Calvo aquí.