L’únic llibre, sempre obert, que cal esforçar-se a llegir és la natura.
ANTONI GAUDÍ

Instruccions per viure una vida:
Para atenció.
Meravella’t.
Digues-ho.
MARY OLIVER

He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas.
FINA MIRALLES

No se m’hauria acudit que quedar-se quiet per observar
fos tan important si no hagués acceptat l’encàrrec
d’escriure sobre els carrers de Barcelona.
JOSEP M. ESPINÀS

AGOST

No és un viatge, és un trasllat. Ve per quedar-s’hi.

Necessita una nova ciutat per tornar a ser el de sempre.

SENSE TOCAR DE PEUS A TERRA

No és veritat que el senyor Palomar sigui mort. No pot pensar que és mort si no ha descrit cada instant de la seva vida, una vida nova que avui el porta de Roma a Barcelona, concretament a un barri cèntric d’edificis prou alts per permetre-li mirar les coses des de ben amunt. I és des de dalt, des d’un avió, que la veu ara, com si fos el primer cop, la ciutat on pensa instal·lar-se. Es corda el cinturó de seguretat, respira fondo i enganxa la cara a la finestra.

No li agrada arribar-hi d’aquesta manera tan sobtada, sense veure com el paisatge canvia a poc a poc i el va introduint al nou lloc. Arribar volant és entrar a mig relat. Ell és més de seguir vies de tren i llegir rètols de pobles, de veure estacions rònegues i altres d’acabades d’inaugurar, i anar descobrint l’entramat del país on s’endinsa de parada en parada, seguint un fil, una trama, sense saltar-se cap pàgina.

El senyor Palomar no ve sol, l’acompanyen la dona, la filla i un munt de maletes. No és un viatge, és un trasllat. Ve per quedar-s’hi; venen: la dona ja està avesada a seguir-lo de ciutat en ciutat i la filla instal·larà la seva adolescència, tant si ho vol com si no, en aquest punt del Mediterrani que la rebrà amb un sol més intens que l’italià.

Palomar necessita una nova ciutat per tornar a ser el de sempre. Nous carrers, nous edificis, nous passeigs per veure-ho tot amb els ulls de sempre, per entendre-ho tot amb el mateix cap d’abans. Li calen nous instants per descriure.

Entela el vidre de la finestreta amb l’alè i hi dibuixa una erra amb el dit. Una erra de reviure, potser, o de retrobar-se o de reescriure, no ho té del tot clar, però hi ha una erra en tot això que fa flaire de retorn i sobretot de repte.

La ciutat li creix sota els peus al mateix ritme que l’ànsia per trepitjar-ne el terra. Les rodes de l’avió llisquen per l’asfalt després d’un cop sec i ansiolític. El vol sí que té fi. El comandant els dona la benvinguda mentre tothom corre a aixecar-se per marxar.

El senyor Palomar no es belluga. Rumia ara que encara no ha trepitjat el terra barceloní. Amb quin peu ho ha de fer primer? L’esquerre seria el més lògic, si és esquerrà, la saviesa popular no diu pas enlloc que arribar a una ciutat amb el peu esquerre sigui un mal presagi. Però si això és com una segona oportunitat, ¿no convé fer canvis? No es tracta de veure què passa si no és ben bé qui era fins ara? No toca aprofitar aquesta sort per mirar i ser d’una altra manera? O n’hi haurà prou amb un canvi de ciutat per trobar una nova manera de descriure’s?

Una hostessa li demana si es troba bé i ara li respondria que és aquest el problema, que no es troba, està pensant com s’ha de trobar en una nova ciutat. Però la dona i la filla ja se’n van carregades amb les bosses i decideix aixecar-se i continuar rumiant mentre surt de l’avió. Encara té unes quantes passes per decidir quin peu serà l’escollit.

Carregat d’embalums, avança pel passadís estret vigilat atentament pels somriures de fireta de les hostesses. Les saluda amb un cop de cap i camina per la passarel·la molt conscient de quin peu avança en cada pas. I està tan pendent de la solemnitat del moment que quan està a punt de descobrir amb quin dels dos peus començarà a trepitjar Barcelona, confiat del tot a l’atzar, el senyor Palomar ensopega, cau i és amb la mà dreta que toca per primer cop la ciutat que l’ha de veure renéixer.

Assegut a terra, mig avergonyit mig divertit, analitza l’èpica de l’escena alhora que una onada de timidesa corre a tenyir-li les galtes. Es mira la mà dreta i li demana, callat, que aquest sigui un bon punt de partida, encara sense tocar ben bé de peus a terra i amb una sabata descordada, l’esquerra. La dona i la filla, que no l’han vist caure, se’n van passadís enllà confiant que tard o d’hora ell les atraparà, a la seva manera.

ELS QUARANTA TÍTOLS DE L’ÚLTIMA CAIXA

Des del balcó veu com se’n van els senyors de les mudances, un camió buit carrer avall. Al pis, els mobles són gairebé tots al lloc de sempre. El menjador, la sala d’estar, les habitacions. Els mateixos mobles a les mateixes cambres però en un altre pis d’una altra ciutat. El senyor Palomar es pregunta si això és realment començar una nova vida. Potser només és traslladar la que ja tenia, calcada, idèntica, a un altre indret per provar d’enganyar-se. Però ell no ha aconseguit mai enganyar-se.

El llum de peu és a la dreta de la butaca, com sempre. El rellotge de paret, davant de la taula on han dinat i sopat durant tants anys amb la dona i la filla. Se les mira anant amunt i avall i fent memòria d’on eren les coses al pis d’abans per intentar reproduir la vida d’ahir. Ha intentat dir-los que valdria la pena que hi fessin algun canvi, ¿o potser ni ho ha intentat, només ho ha pensat? Les veu tan atrafegades fent el puzle del que era casa seva que no gosa espatllar-los les petites alegries d’anar encaixant les peces més complicades. Elles diran que se’n desentén, un cop més, de les trifulgues diàries de tots tres, i també tindran raó.

Aquí, però, la cuina és més lluny del menjador, les habitacions són a banda i banda de la sala d’estar i només tenen un balcó que doni al carrer. Palomar confia en aquestes diferències per salvar la por de rutina que de sobte l’ha assaltat quan, assegut a la butaca, ha fet el gest d’encendre el llum i... l’ha encès!, perquè el té col·locat a la mateixa distància de sempre i pot allargar el braç sense mirar i fer clic i que es faci la llum. Il·luminat, ha sabut que hauria preferit no trobar l’interruptor a la primera, haver hagut d’incorporar-se una mica, girar-se, buscar el cable i llavors mirar d’habituar-se a la nova distància amb el pas dels dies.

El llum encès a la primera el fa adonar-se que hi ha canvis que són falsos, al senyor Palomar. Té les caixes dels seus llibres davant de les prestatgeries buides del passadís. La biblioteca aquest cop no li cabrà sencera a la sala d’estar, l’haurà de repartir: decidir quins títols vol veure des de la butaca, a la petita prestatgeria del costat, i quins relegarà al passadís el tindrà entretingut la resta del dia. El resultat sí que serà un canvi, perquè sempre acaba rellegint els llibres que té més a l’abast.

Però ¿ha de decidir ell quins llibres vol rellegir en aquesta nova ciutat o ha de triar una caixa a l’atzar i que sigui el que hagi de ser? A la prestatgeria del costat de la butaca com a molt hi pot encabir una quarantena de volums. Quins? Els primers que surtin? Quan desmuntava la seva antiga biblioteca, no va pensar a escriure cap indicació del que contenia cada caixa i ara això no sap si és un senyal del destí o una maledicció. Realment no hi va pensar? O ja empaitava provocar-se canvis, aleshores?

La caixa que estigui més a prop de la butaca serà l’escollida, ho acaba de decidir, enjogassat. A dins hi ha el paisatge de lloms de llibres que veurà quan segui allà. Ara no sap si obrir-la ja o omplir primer les prestatgeries del passadís i anar descartant títols d’un en un fins a descobrir a la fi quins seran els quaranta que li faran més companyia.

El que sí que sap és que aquest canvi és suficient perquè venir a viure a Barcelona amb el llum de peu a la mateixa distància de la butaca no sigui un daltabaix. Encendrà el llum d’esma, però el que veurà il·luminat serà diferent, i amb això en té prou, per començar, el senyor Palomar, així que obre la primera caixa i comença a muntar la que serà la seva nova biblioteca al passadís, sota l’atenta mirada de la dona i la filla, que ara que el veuen per fi en marxa decideixen seure i fer el primer vermut barceloní.

NO BEURE MÉS

Palomar ja ha sigut vist en unes quantes llibreries de la ciutat, remenant volums amb aquell nervi seu de qui tot ho mira com si ho veiés per primer cop. Si en un altre temps la formatgeria havia sigut per a ell com un diccionari, ara podríem dir que la llibreria li fa de consulta antropològica.

Encara camina al mateix ritme que la vida, el senyor Palomar, no l’avança ni se la mira des de darrere, és esclau d’un present que sempre duu de bracet, i quan prova de fer un pas endavant per girar-se i observar amb perspectiva, el temps el torna a atrapar per fer-li entendre un cop més que mai podrà dominar la complexitat del món. Però ell hi torna, per això no és mort i per això llegeix les solapes dels llibres compulsivament i s’empassa totes les biografies d’escriptors que troba. Llegeix i s’alimenta d’aquelles vides reduïdes com pastilles de caldo concentrat per trobar la manera de descriure el que ell viu, perquè ell és viu.

Palomar està interessat en com moren els escriptors; ¿què fa que algú que escriu vides es mori?, es demana estupefacte. Encara no n’ha tret l’entrellat però sí unes quantes pors que li creixen entre cap i cor i li fan prendre decisions que després respecta amb una religiositat malaltissa. De l’última en té la culpa Sherwood Anderson. L’autor nord-americà la va dinyar a Panamà en empassar-se l’escuradents d’un martini, per això Palomar ara ha decidit que mai beurà martinis ni es traslladarà a Panamà. Surt de la llibreria i, camí de la piscina, perquè en aquesta ciutat també neda cada vespre, hi va donant voltes sense deixar d’observar-ho tot amb aquella seva atenció freda, com qui espia sense ser vist. Quants martinis et calen per no adonar-te que t’empasses un escuradents? Quin gust té el martini? Cap on cau Panamà?

El senyor Palomar només ha begut una copeta de vi per dinar, com cada dia, i mentre neda amunt i avall pensa que ha sigut l’última, que no pot córrer el risc de morir abans d’haver aconseguit descriure’s la vida; perquè ¿com se suposa que l’ha de descriure si la veu sota els efectes de l’alcohol i a més en qualsevol moment es pot empassar un bocinet de fusta punxegut que li travessi i li infecti el budellam?

S’agafa a la vora de la piscina, mira aquell rectangle blau ple de caps que desfilen amunt i avall arrossegant pensaments amb la intenció de perdre’ls, es grata la closca per damunt de la goma del casquet i es diu: «La vida em demana que no begui si me la vull explicar tal com la veig.» Llavors s’empassa un glop d’aigua amb clor amb un gest litúrgic i torna a nedar amb els ulls tancats, els cinc sentits desactivats i el cap centrifugant-li la decisió del dia: ser abstemi.

No beure és un altre canvi que, sumat al de la prestatgeria de les relectures, li penja com una medalla invisible a la solapa de la camisa mig descordada mentre torna cap a casa, carrer amunt. Palomar somriu a la ciutat de calor humida que cada dia l’acull una mica més, frisós per saber com ho veurà tot a partir d’ara, bevent aigua i rellegint els quaranta títols de l’última caixa. Comença a creure que va ser un gest de bona fortuna aterrar a Barcelona amb la mà dreta.

Descobreix més d'El senyor Palomar a Barcelona de Tina Vallès aquí.