No hi ha epitafis per a qui no compleix les promeses.

WAJDI MOUAWAD

PRÒLEG

Recordes la darrera promesa important que has fet o que t’han fet? Ara fa un temps vaig fer aquesta pregunta a un auditori nombrós, amb gent de mitjana edat, ni molt joves ni molt vells. Pensava que gairebé tothom aixecaria la mà, ja els havia tranquil·litzat dient-los que no els en demanaria el contingut. Em vaig trobar amb la sorpresa que es van aixecar molt poques mans. Estic segura que cada una d’aquelles vides amagava alguna promesa de joventut, d’amor, d’ideals compartits o de reptes i compromisos, però no se’n recordaven.

Les promeses ocupen un lloc poc important, avui, en les maneres com ens vinculem als altres: en l’amor, a la feina, en la vida social i política. Fem molts projectes i molt poques promeses. I les que fem, o sentim fer, són poc o gens creïbles. Potser és que les promeses que no arribem a fer les projectem en les coses, en els símbols i, de vegades, en els altres. Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les marques de roba i els cosmètics amb què ens ocultem, en determinades maneres de parlar o de socialitzar, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els fills, per preparar una entrevista de feina o per tenir una ment més plàcida. Vivim entre promeses que no fem, i quan no es compleixen, com que no sabem d’on venen, no sabem a qui reclamar. Ens quedem sols, amb un sentiment de fracàs no correspost.

Fer-se promeses sembla un gest antic. Un gest romàntic o cavalleresc que es perd entre els records de la innocència juvenil. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat. Prometre és una acció que es fa amb la paraula i que, del no-res, fa néixer un vincle i un compromís capaços de travessar el temps i reunir, en una sola declaració, passat, present i futur. Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. Podem girar-la: de quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res? Les presons del possible són l’escenari reiterat del servilisme i de la rendició.

Descobreix més sobre El temps de la promesa de Marina Garcés aquí.