Vaig quedar amb el pare en un hotel d’Estrasburg que no sabria situar. L’edifici devia tenir quatre plantes. Al davant hi havia unes quantes places d’aparcament. S’hi accedia per una porta de vidre. La recepció era a mà esquerra. Al fons hi havia un ascensor. Una escalinata de fusta, amb una moqueta que recorria els graons i esmorteïa els passos. La façana era tirant a moderna. La pedra, blanca. Tenia uns baixos relleus amb formes geomètriques. Em sembla. Va ser durant les vacances d’estiu. Jo tenia tretze anys. Tot just havia començat la secundària. Ma mare havia tingut la idea de fer un viatge per l’est de França. Vam sortir de Châteauroux a començaments d’agost. Vam parar a Reims, a Nancy i a Toul. Vam arribar a Estrasburg un dia d’entre setmana, a última hora del matí.

La meva habitació era al segon pis i donava al carrer. La de la mare era al pis de dalt, en un lateral. La meva devia estar encarada a l’est o al sud-est, perquè hi entrava molta claror. El paper pintat era groc. Tenia bany i vàter propis. Normalment compartíem habitació amb la mare. Era el pare qui havia fet la reserva i havia trucat. La mare me l’havia passat. Jo m’havia posat a sanglotar només de sentir- li la veu.

M’estava asseguda al llit, neguitosa. Van trucar a la porta i va entrar la mare.

–Bé. M’acaba de trucar. Ara surt del despatx. Trigarà vint minuts. T’estimes més esperar-lo aquí o a baix, al vestíbul?

–Aquí.

Em vaig acostar a la finestra.

Em sentia bategar el cor.

–Quin cotxe té?

–L’últim cop tenia un DS, però ha plogut una mica. Ara en deu tenir un altre.

–De quin color?

–Ui, això... Blau, potser.

Jo no en tenia cap record, d’ell. No havia mostrat mai ganes de conèixer-lo. Quan em preguntaven on parava, deia que era mort.

–No et quedis allà, Christine. Vine. Vine a seure al meu costat.

Havia vist una única foto seva, era d’abans de néixer jo. Duia una camisa blanca per dins d’uns pantalons subjectats amb un cinturó. Estava prim. Tenia els cabells castanys i portava ulleres.

La figura masculina de la meva infantesa havia estat l’oncle. Un any li vaig oferir el regal que fèiem a l’escola pel Dia del Pare. Una funda d’escai per a la pinta que cabia a la butxaca d’una armilla. Era perquè li agradava arreglar-se i perfumar-se, però també perquè no vaig gosar enviar-la al pare. Després de donar-l’hi, em va fer vergonya. No vaig veure mai que la fes servir.

L’avi venia a Châteauroux un cop l’any. Era un jueu de l’Europa central nascut a Alexandria que parlava deu idiomes. La mare i ell tenien una relació molt complicada.

Tenia pocs homes al meu voltant. Eren uns contactes distants, les converses no passaven de pura cortesia. Venedors, pares de les amigues. A classe només tenia professores. Estudiava al col·legi privat de la ciutat. El dissabte, els pares esperaven les seves filles a la sortida. Els veia de lluny asseguts al volant del cotxe, la majoria de les vegades un DS, o  m’hi creuava pel passadís d’algun pis quan em convidaven a un aniversari.

Van trucar a la porta. Va entrar el pare. La imatge que n’havia elaborat a partir de la foto que li coneixia no es corresponia amb la realitat. Aquella mena d’homes només els havia vist a la televisió o al cinema. L’aparença elegant i desenfadada, sense corbata, amb el plec dels pantalons que li queia damunt la punta de la sabata, els cabells molt negres, una mica llargs pel clatell i un ble pel costat. Me li vaig llançar als braços plorant, amb la respiració entretallada pels sanglots.

–Quina alegria, coneixe’t. Ploro, però és de contenta. Estic contenta...

–Jo també, Christine.

Em va abraçar tota. La mare em va posar una mà al clatell i em va dir algunes paraules tranquil·litzadores.

L’estança estava inundada de llum.

Havia reservat taula al bufet de l’estació, que sortia a la guia Michelin i hi servien especialitats d’Alsàcia.

–T’agrada la xucrut?

–No gaire, no.

–Ja veig que com a mínim tens personalitat.

La mare, amb els ulls que li espurnejaven i aixecant lleument la comissura del llavi, va dir:

–Té a qui assemblar- se, Pierre!

Ell va somriure.

Aquell somriure era molt particular. Tenia uns llavis prims i molt tibats.

A l’ascensor aguantava un cigarret entre els dits. Les mans li feien la mateixa forma que les meves. Em va sorprendre que la mare no m’hagués comentat aquella semblança.

Després vam passar per davant de la recepció. Vaig pensar en la imatge que donàvem; estava pendent de les mirades amb aquella imatge al cap. Vaig notar que m’envaïa un rampell d’orgull. Era una sensació de lleugeresa i d’importància alhora.

* * *

Traducció de Yannick Garcia.

* * *



Descobreix més d'El viatge per l'est de Christine Angot aquí.