#121

A casa hi ha una persona. Sento que es mou pel pis de dalt. Que surt del llit, o que baixa les escales per anar a la cuina. Sento un murmuri a les canonades quan omple d’aigua una tetera. Un so metàl·lic quan deixa la tetera sobre el fogó, el clic suau de l’encenedor quan encén el gas. Després hi ha una pausa fins que l’aigua bull. Llavors, cruixit de fulles de te i paper quan agafa primer una i després una altra cullerada de fulles de te d’una bossa de paper i les fica a la tetera, i el so de l’aigua que s’hi vessa a sobre, però tot això només se sent a la cuina. Sento que s’obre la nevera, perquè la porta pica amb la cantonada de la taula de la cuina. Després hi ha una altra pausa mentre es fa el te, i al cap de poc sento que treu una tassa i un platet de l’armari. No sento el so del te que se serveix a la tassa, però sí que sento els passos entre la cuina i la sala quan camina amb el te. Es diu Thomas Selter. La casa és de pedra i té dos pisos, just als afores de la ciutat de Clairon-sous-Bois, al nord de França. A l’habitació de convidats, amb vista al jardí i a un llenyer, no hi va mai ningú.

És divuit de novembre. Ja m’hi he acostumat. M’he acostumat als sorolls, a la llum grisa dels matins i a la pluja que està a punt de començar a caure sobre el jardí. M’he acostumat als passos i a les portes que s’obren i es tanquen. Sento que en Thomas va de la sala a la cuina i deixa la tassa sobre el marbre, i al cap de poc el sento al rebedor. Sento que agafa la jaqueta del penjador, i que el paraigua li cau a terra i el recull.

Quan en Thomas surt a la pluja de novembre, la casa queda en silenci. Només hi ha els meus propis sorolls i un soroll lleu de pluja a fora. Hi ha el soroll del llapis sobre el paper i la cadira sobre el terra quan l’enretiro i m’aixeco de la taula. Hi ha els meus passos i un grinyol molt fluix al pom de la porta quan l’obro cap al passadís.

Acostumo a passejar per la casa mentre en Thomas és fora. Vaig al lavabo i agafo aigua a la cuina, però torno de pressa a l’habitació. Tanco la porta i em fico al llit o sec a la cadira del racó perquè si algú mira cap a dins des del caminet del jardí, no em vegi.

Quan en Thomas torna amb dues bosses de plàstic prim, reapareixen els sorolls. La clau a la porta, i les sabates, que s’eixuguen a la catifeta de l’entrada. El fru-fru de les bosses quan deixa la compra a terra. El soroll del paraigua que plega i deixa a la cadira del rebedor, i un instant després, el soroll de penjar la jaqueta al penjador del costat de la porta. Torno a sentir el fru-fru del plàstic quan deixa les bosses a la taula de la cuina i mentre guarda la compra. Fica el formatge a la nevera, desa dos pots de salsa de tomàquet en un armari i deixa la rajola de xocolata sobre el marbre de la cuina. Un cop buides, arruga les bosses i les deixa a l’armariet de sota l’aigüera. Després tanca la porteta i es queden allà dins fent el seu fru-fru.

Al llarg del dia el sento al despatx del pis de dalt. Sento una cadira d’oficina contra el terra, i la impressora, que imprimeix etiquetes i cartes. Sento passos a l’escala i un plop suau sobre la fusta quan en Thomas deixa paquets i cartes al terra del rebedor. El sento a la cuina i a la sala. Sento el soroll d’una mà o una màniga que frega la paret quan torna a pujar les escales, el sento al bany, i sento un soroll de la tassa del vàter que només pot generar una persona que pixa dreta.

De seguida el torno a sentir a l’escala i al rebedor, i al cap de poc entra a la sala i s’asseu en una butaca al costat de la finestra que dona al carrer. Fa temps mentre llegeix o contempla la pluja de novembre.

És a mi, a qui espera. Em dic Tara Selter. Soc a l’habitació del darrere, la dels convidats, amb vista al jardí i al llenyer. És divuit de novembre. Cada nit, quan m’estiro al llit de convidats per dormir, és divuit de novembre, i cada matí, quan em desperto, és divuit de novembre. Ja no espero despertar-me i que sigui dia dinou, i ja no recordo el disset de novembre com si fos ahir.

Obro la finestra i llanço una mica de pa als moixonets que s’aplegaran de seguida al jardí. Venen quan la pluja atorga una pausa. Primer les merles, que picossejaran les últimes pomes de la pomera o el pa que jo hagi llançat a fora, i una mica més tard algun pit-roig. Poc després passa una mallerenga cuallarga i més tard una mallerenga carbonera que les merles foragiten de seguida. I al cap de poc torna a ploure. Les merles encara mengen una mica més, però quan la pluja es torna més intensa, s’envolen per arrecerar-se a la bardissa de la tanca.

En Thomas ha encès la llar de foc de la sala. Ha anat a buscar llenya al cobert, i de seguida noto que la casa s’escalfa. He sentit els sorolls del rebedor i de la sala, però ara que en Thomas llegeix, només sento el meu llapis sobre el paper, un frec que de seguida s’esvaeix en el soroll de la pluja.

* * *

Traducció de Maria Rosich

* * *

Descobreix més sobre El volum del temps de Solvej Balle aquí.