#368

Què m’havia cregut? Que el temps era com uns cavallets de fira als quals pots pujar i baixar d’un bot mentre donen voltes? Que l’any era com un corrent que fluïa per sota del meu divuit de novembre?

Sec al costat de la finestra de l’habitació número 16 de l’Hôtel du Lison. He acumulat dies. Tres-cents seixanta-cinc dies de novembre. Però de què serveix? Com si una colla de dies de tardor idèntics poguessin ser un any. De què pensava que serviria preparar-me per fer un salt al final d’un any com aquest? O una capbussada? Que si esperava un any tornaria a ser divuit de novembre i podria escapar-me de la repetició al lloc en què hi havia entrat? Era això, el que m’havia cregut? Que el divuit de novembre tindria les portes obertes i permetria accedir lliurement a un temps reconeixible? Pot ser. Però les coses no són així.

Passejo pel meu divuit de novembre. He buscat una sortida, però no n’hi ha cap. He buscat diferències, però no n’hi ha. És el mateix dia, i ara no sé com vaig poder pensar que sota els meus dies hi havia un any normal amb un divuit de novembre nou que s’acostava a poc a poc. Com si en algun punt profund hi hagués un càlcul més real del temps, com si totes les meves repeticions fossin només la superfície i l’autèntic any estigués amagat sota una sèrie de divuits de novembre. Com si abans de final d’any hagués d’emergir un nou divuit de novembre que vindria a buscar-me. O passaria de llarg, de manera que jo pogués llançar-m’hi des del meu remolí de repeticions. Com si hagués de surar per allà un salvavides, un divuit de novembre nou que pogués salvar-me del meu mar de repeticions, un tros de fusta a la deriva al qual pogués agafar-me fins a arribar a terra ferma, arrossegada a un dinou de novembre, a un dia amb un altre diari per acompanyar el cafè, un altre recepcionista darrere el taulell, un matí sense pluja. O amb un aiguat, inundacions, tronades, neu, el que fos, mentre fos diferent. Com si el meu dia número 365 fos un final màgic i no només una xifra en una sèrie infinita; com si el meu dia número 366 fos un nou començament, un divuit de novembre nou. Un dia divuit de novembre amb pas al dinou. I al vint. Com si fos una sortida i no només un dia que desapareixia per deixar lloc al divuit de novembre següent, i al següent, al dia número 367, i després al 368 i l’endemà el 369.

Si no passava res, la sèrie seria infinita. No ha passat res, i la sèrie és infinita. No va passar cap altre divuit de novembre nou, no va emergir de les profunditats cap càlcul més correcte del temps, no va venir cap salvavides surant, no em van arrossegar a terra ferma el dinou de novembre, i no s’ha fet dia vint. És el mateix divuit de novembre, i no hi ha cap canvi a la vista.

Ahir em vaig despertar d’hora. En arribar a l’hotel, m’havia adormit profundament, esgotada després d’aquells dies en què havia esperat amb tensió l’arribada d’un dia de novembre nou i diferent. Em vaig despertar amb un ensurt i de seguida vaig notar la capsa amb el sesterci romà que en Philip Maurel m’havia donat. Era a la seva bosseta, al costat del meu coixí. Vaig recordar el que havia passat: m’havia trobat en Philip i l’havia acompanyat fins a la seva botiga. En Philip i la Marie m’havien ensenyat el seu pis nou. Vaig recordar que havíem passat entre els objectes dels antics residents, i que jo els ho havia explicat tot: que el temps s’havia espatllat, que esperava tornar a un temps reconeixible. I que m’havien aviat amb un sesterci romà en una bosseta.

Em vaig llevar de seguida, em vaig vestir i vaig baixar a la recepció. No sabia quina hora era, però els diaris ja eren a lloc, i eren els mateixos diaris. Els del dia divuit. Novets i per encetar. A la sala de l’esmorzar ja preparaven el cafè, les taules estaven parades, i el personal col·locava el pa i els croissants en safates i cistelletes. Em vaig asseure amb l’esperança que hi hagués alguna cosa diferent que els altres dies de novembre, però no hi havia cap diferència i de seguida vaig veure que el matí es repetia. Vaig veure cares i moviments coneguts. Vaig veure una llesca de pa que queia a terra, una caiguda suau, com si surés una mica. Tornava a ser el dia divuit; no sé què m’esperava.

Tot el dia, des que em vaig despertar fins que me’n vaig anar a dormir, tot va ser exactament com tots els altres dies, un dia ple de repeticions, i quan m’he despertat aquest matí, tornava a ser divuit de novembre. No hi ha cap diferència. He passat sense més ni més al segon any, o més ben dit: he arribat al divuit de novembre número 368 en un temps sense anys ni estacions, un temps sense setmanes ni mesos, sense res més que un sol dia que es repeteix, i he de suposar que es continuarà repetint. No em puc imaginar cap altra cosa. És un error que no es pot esmenar. S’ha cronificat. L’únic que torna són les meves vint-i-quatre hores. Matí, vespre, nit, i un altre cop matí, el mateix dia.

Soc a l’habitació número 16 de l’Hôtel du Lison. Avui no he esmorzat. No he passat de la recepció; he donat una ullada als diaris i he tornat a la meva habitació. No vull veure llesques de pa que cauen a terra.

# 369

Avui m’he despertat molt abans que es fes de dia. M’he despertat perquè el cantó de la capsa del sesterci se’m clavava a la galta. Encara era dins la bosseta al costat del coixí; m’hi dec haver posat a sobre mentre dormia, però ara estic desperta, m’he llevat, he sortit a la foscor de la matinada, i encara és dia divuit. No s’ha fet dia dinou, ni dia vint, ni dia vint-i-u. I per què hauria d’haver passat?

Era demasiado temprano para levantarse, pero me he vestido de todos modos. Me he calzado las botas, me he abrochado el abrigo, he recogido el bolso del suelo y, antes de marcharme, he sacado la caja con el sestercio de su bolsa, he cogido la moneda, me la he guardado en el bolsillo y he dejado la caja y la bolsa encima de la mesa. Me he llevado la llave, porque no había nadie en la recepción, y he caminado por las calles, prácticamente desiertas, en la oscuridad.

Al cap d’un parell d’hores he tornat a l’hotel; s’havia fet de dia, i eren poc més de les set. He agafat una tassa de cafè al bufet i me l’he enduta cap a dalt, i ara m’he assegut a la tauleta de la meva habitació. Sé que continuarà sent divuit de novembre, no sé què n’he de fer, d’aquest dia, però ara sé què puc esperar. Més divuits de novembre, això és el que puc esperar.

# 374

Cada dia visito els meus carrers. Travesso el passeig Chaminade i enfilo el Passage du Cirque. Pujo per la placeta que hi ha al final de rue Renart i continuo per rue Almageste. M’assec en un cafè, o en un banc d’un parc.

No hi ha cap canvi, i no he de fer res. No he de comprar cap llibre, ni participar en cap subhasta, ni visitar cap amic. No tinc cap patró de sons i silencis que posi ordre al meu dia, no tinc plans, no tinc agenda. El temps passa, però en el meu món només forma el mateix dia un cop i un altre, no va enlloc, no té parades ni estacions, només aquesta cadena infinita de dies.

Passo per davant dels antiquaris del barri, però no hi entro. Miro els llibres a l’aparador, dubto una mica, però continuo el meu camí. Traço cercles cada cop més grans, busco altres carrers. A la rue d’Ésope m’he aturat davant d’un antiquari que no coneixia. M’han vingut ganes d’entrar-hi i observar més de prop algunes de les obres que tenien a l’aparador, però m’he quedat fora. No se m’hi ha perdut res, allà dins; són botigues del passat, i ja no soc T. & T. Selter.

He passat per davant de la botiga d’en Philip Maurel, i un parell de cops m’he aturat davant de l’aparador i he donat una ullada a l’interior. Ho faig quan la Marie està sola, no vull que em reconeguin, sé quan surt i torna en Philip, i faig per no trobar-me’l.

Encara tinc el sesterci. El duc a la butxaca de l’abric, i la Marie ha exposat una altra moneda al taulell. Ahir a la nit, quan em vaig ficar al llit, em vaig descuidar de treure la moneda de la butxaca i ficar-me-la sota el coixí, però quan m’he despertat encara la tenia. La noto mentre passejo pels carrers. Si tingués gos, hauria pogut dir que passejava el gos. Ara passejo una moneda romana. Una estranya companyia.

* * *

Traducció de Maria Rosich

* * *

Descobreix més sobre El volum del temps II de Solvej Balle aquí.