La seva còlera no minva.

No trobareu mai aquesta frase sense la negació. No llegireu mai que la còlera d’algú minva. Per què? Perquè la còlera és preciosa, protegeix de la desesperació.

Tres hores abans, ningú era més feliç que ell.

– Ets la més bonica. És perquè hi ets tu, que totes les altres són lletges. No. És perquè hi ets tu, que cap altra dona existeix.

– Doncs ja t’hi pots anar acostumant.

– Fa cinc anys que fem l’amor, i no havíem assolit mai aquestes altures. L’havies sentit a dir, una cosa com aquesta?

– No.

– Et dius Reine. Al principi, el teu nom m’aterria. Ara no suportaria que et diguessis de cap altra manera. T’escau tant, Reine. Queda’t als meus braços, amor meu.

– No puc.

– On vas?

– A casar-me.

– Molt divertit.

– No ho dic de broma. Demà passat em caso amb en Jean-Louis.

– Però què t’empatolles?

– En Jean-Louis. Ja el coneixes.

– Però si tu m’estimes a mi. És amb mi, que et vols casar.

– Quan es van casar, els meus pares s’estimaven amb bogeria. Han tingut una vida mediocre. La mare s’ha convertit en la minyona del pare. Aspiro a alguna cosa més, jo.

– Amb mi no la tindràs, una vida mediocre.

– Ja fa cinc anys que estem junts. I a part de fer l’amor, no has fet res.

– No he vist que te’n queixessis.

– No siguis vulgar. A partir d’ara, en Jean-Louis serà el número dos d’una gran companyia electrònica. Se m’endurà a París.

– París!

– Sí, París. L’excel·lència, la gran vida. El que sempre he somiat. Quantes vegades t’ho he dit, que me’n volia anar d’aquest poblet de mala mort?

– Només tinc vint-i-cinc anys, jo.

– I jo en canvi ja en tinc vint-i-cinc. Estic tipa d’esperar.

– Ho sap, en Jean-Louis, que existeixo?

– Com vols que no ho sàpiga?

– I no li fa res?

– És aigua passada.

– Aigua passada! Si fa mitja hora fèiem l’amor com déus!

– Era l’última vegada.

La Reine es va acabar de vestir en silenci.

– Amor meu, això que dius és impossible. Digue’m que és un malson esgarrifós, una broma d’un gust pèssim, una provocació.

– És la veritat. Adeu.

Quan va estar sol, va triar la còlera. Per alimentar-la, va decidir que es venjaria de la Reine. Matant-la? No, esclar. Allò se li giraria en contra.

El que vol per sobre de tot és que la Reine pateixi. Que pateixi tant com ell.

No minvarà mai, aquesta còlera.

Asseguda a la terrassa del seu cafè preferit, la Dominique paladejava el dissabte al matí. Gaudia d’aquell sol que escalfava sense cremar.

Era secretària d’una empresa d’importació-exportació, i estava orgullosa de la seva feina. El seu pare era pescador i la seva mare no treballava.

– Ets una dona independent –li havia dit la mare–. Bravo!

Tenia vint-i-cinc anys i mirava el futur amb confiança. Apreciava el celibat. L’amor ja arribaria quan fos el moment. Quan veia algunes amigues ja casades i amb fills s’alegrava molt de no haver-les imitat. Quin destí tan sinistre!

No es va adonar que a la taula del costat un home la mirava fixament.

– Bon dia, senyoreta. Que la puc convidar a una copa?

No va saber què dir. L’home va llegir el seu silenci com un consentiment i se li va asseure davant.

– Cambrer! Xampany.

– Dues copes?

– Una ampolla. I que sigui del bo.

El cambrer els va portar una ampolla de Deutz i en va omplir dues flautes.

– Que celebra alguna cosa? –li va dir la jove.

– Que ens hàgim conegut.

Van brindar. La Dominique no havia begut mai cap gran xampany i el va trobar tan bo que es va emocionar.

– Com es diu?

– Claude. I vostè?

La Dominique li va dir com es deia i va explicar que feia cinc anys que treballava de secretària a l’empresa Terrage. I després va callar, perquè li va fer l’efecte que l’home no se l’escoltava gaire.

– I vostè, a què es dedica? –va acabar preguntant.

– Pujo a París a crear una empresa –va respondre en Claude, amb el to evasiu de qui no es vol esplaiar gaire amb la resposta.

A la Dominique aquell home li feia una mica de por, no sabia per què. Es va calmar pensant que, al capdavall, era ell que l’havia abordada. Quina importància tenia, si s’enduia una decepció?

– És una preciositat, vostè.

La Dominique va estar a punt d’escanyar-se amb el xampany.

– Estic segur que no soc el primer que l’hi diu. Sí que ho era. Fins aleshores només l’hi havia dit la seva mare, allò, i la Dominique s’ho havia pres com es prenen sempre les paraules d’una mare.

– No sé què dir, senyor.

– Digui’m Claude. Tenim la mateixa edat.

– No creo empreses, jo.

– No es fixi en aquest detall. M’agradaria que ens tornéssim a veure.

En Claude va insistir que li donés el telèfon. La Dominique l’hi va donar, a contracor, i es va aixecar de seguida per dissimular el seu malestar.

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *

Descobreix més d'Els noms epicens d'Amélie Nothomb aquí.