Sigues, criatura, fosca, real, impura i dissonant. Estima la nostra flama.
DAVID RUDKIN, Penda’s Fen

1. De la síndria

Quan Adam llaurava i Eva filava, hi havia algú més noble que un altre?
JOHN BALL,
un dels líders de la Revolta camperola anglesa

A la primeria d’abril de 1649, un col·lectiu polític que es feia dir els «autèntics anivelladors» (per diferenciar-se dels «anivelladors» a seques, que eren un grup alternatiu una mica menys radical) va fundar una colònia a St. George’s Hill, prop de Cobham, a Surrey. Van començar a llaurar i a sembrar els camps amb «xurivies, carrotes i mongetes» i a posar en pràctica una de les idees fonamentals del seu líder pel que fa als aspectes materials: concebre la terra com un «erari comú per a tothom, sense accepció de persones». Se’ls coneixia com els «cavadors», renom que ha perviscut fins als nostres dies.

Els cavadors de 1649 van començar a conrear aquella terra comuna al cap de set anys que esclatés la Revolució anglesa i dos mesos després que el rei Carles I fos decapitat. Era una època de rebel·lió i de revolta. Tan sols dos anys abans, durant els debats de Putney, plebeus i aristòcrates es plantejaven opcions radicals: sufragi universal, representació universal. El país, brutalment dividit, no tan sols vivia un cisma polític, sinó també religiós, en què cada bàndol creia executar el pla que Déu tenia pensat per a Anglaterra, i molts pretenien assolir la rectitud absoluta a la Terra perquè es produís el segon adveniment. 

En paraules de l’historiador Daniel Johnson:

Així va ser com els cavadors van llaurar les terres comunals i els ermassos anglesos col·lectivament. Allunyant la mà d’obra de la societat comercial, van desmercantilitzar les relacions socials i van forjar la relació que els autèntics anivelladors tenien amb la terra. Quan el poble ras contemplés l’èxit de l’experiment dels cavadors, no tornarien a treballar mai a canvi d’un sou i es dedicarien a fundar associacions lliures de mancomunitats comunistes a Anglaterra i arreu del món. «Llaurant la terra plegats des de la probitat», els autèntics anivelladors pretenien «deslliurar la Creació de l’esclavatge de la Propietat Civil, que la té oprimida».

Per als cavadors, l’agitació de l’època va suposar una oportunitat d’instaurar una mena de protocomunisme cristià en el qual la feina assalariada, la jerarquia de classes, la desigualtat econòmica, el tancament dels emprius que abocava els pagesos a la indigència, la propietat privada i el poder dels terratinents serien cosa del passat. I ho aconseguirien mitjançant el conreu compartit, que serviria per posar fi tant a l’explotació de la terra com a la de la humanitat. Winstanley explica aquestes idees, entre d’altres, a The True Levellers Standard Advanced, un text de l’abril de 1649:

Correu a trencar les Cadenes de la Propietat privada, repudieu aquesta asfixiant Matança, Opressió i Robatori que és la Compravenda de la Terra, el deute als hisendats i el pagament d’Arrendaments i doneu Lliure Consentiment a fi que la Terra esdevingui un Erari Comú sense laments (...) i que així frueixi tothom dels avantatges de llur Creació.
(...) la vostra Mare, que és la Terra, que ens va engendrar a tots: ella que, en tant que Mare vertadera, estima tots els seus fills. No impediu, doncs, que la Mare Terra doni nodriment a tots els seus fills amb els vostres Closos en mans particulars i preservant l’Esclavatge del Clos pel vostre Poder.
La Propietat i l’interès particular divideix la gent d’una nació i de tot el món en parts i és la causa de totes les guerres i el vessament de sang i la disputa arreu.

Amb una cooperació radical, els cavadors volien construir una forma de vida alternativa basada en una comunitat d’humans i de no-humans: una nova visió del que podia ser una societat radical comunal fonamentada en la terra, més de dos-cents anys abans que Marx i Engels publiquessin El manifest comunista.

Els cavadors no estaven a favor del sufragi femení, però val a dir que durant aquella època van ser sorprenentment radicals en qüestions d’igualtat de gènere, com també de classe i de categoria social. Ho veiem en el que escriu Winstanley a The Law of Freedom:

Qualsevol home i dona tindran la llibertat absoluta de casar-se amb qui ells estimin (...) i ni el bressol ni el dot seran obstacle per a la seva unió, car som tots fets de la mateixa sang, la humanitat; i pel que fa al dot, els magatzems comunitaris són el dot de tots els homes i de totes les joves.
Si un home jeu amb una jove i engendren un fill, l’home s’hi casarà.

Malgrat tot, a pesar d’aquest radicalisme tan profètic, el conreu de les terres comunals de St. George’s Hill per part dels cavadors va durar quatre mesos encara no. Els cavadors van ser expulsats d’aquelles terres per l’exèrcit, per les autoritats municipals i pels terratinents, descontents amb les seves accions radicals. Després es van instal·lar a  Little Heath, però, havent de fer front a molts procediments judicials en contra seva, com ara acusacions d’aldarulls, invasió de domini aliè, reunió il·lícita i la construcció il·legal de masos, els cavadors de Little Heath van abandonar l’assentament l’estiu de 1650. Tot i el seu breu període d’activitat i l’enrenou que aixecaven molts altres grups revolucionaris en aquella època, encara avui se’ls recorda. A Wigan celebren un «Festival de cavadors» cada any i els col·lectius esquerranosos se’ls continuen sentint molt seus. El nom de Winstanley està tallat a l’obelisc de Lenin, erigit el 1918 en honor dels «grans pensadors revolucionaris». El seu corrent de pensament perviu en l’ecologisme i la política verda. De fet, té més prèdica que mai en aquests col·lectius. Com s’explica?

Per a Winstanley, que va rebre la inspiració de fundar la societat dels cavadors per mitjà de veus «divines», Anglaterra era un estat que havia perdut el nord. Considerava la invasió de 1066 i l’inici del «jou normand» l’època en què les desigualtats havien començat a assolar la nació. Com explica l’escriptor i estudiós Ed Simon:

Winstanley entenia les terres comunals com un  dret anglès fonamental vulnerat en el desenvolupament de la privatització, quan, mitjançant la closa, es va començar a parcel·lar terres que abans havien estat col·lectives i que, d’ençà d’aleshores, eren propietat d’aristòcrates particulars i de famílies nobles. Des de les acaballes del segle XV, aquest fet havia causat una desigualtat creixent i sovint els pobres desposseïts de terres no tenien lloc on fer pastar les seves bèsties. La política dels cavadors tenia una pàtina explícitament ecològica, quan Winstanley defensava que «l’autèntica llibertat es dona quan un home rep son aliment i sa preservació, i ho fa amb l’aprofitament de la terra».

Val a dir, però, que Winstanley no en tenia prou amb la idea de retornar Anglaterra al seu estat d’igualtat prenormand. Pretenia restituir-hi un nivell de devoció i de puresa anterior a la caiguda. Com escriu en una carta de juny de 1649 al comandant Fairfax i el seu Consell de Guerra:

La reforma que a partir d’ara ha d’emprendre Anglaterra no consisteix tan sols a eliminar el jou normand i tornar a regir-nos per les lleis anteriors a l’arribada de Guillem el Conqueridor (...), sinó (...) segons la Paraula de Déu, que és la pura i recta llei d’abans de la Caiguda.

Per a Winstanley, aquest estat només es podia assolir quan els homes i les dones fossin lliures per treballar la terra i els seus recursos en igualtat, no sotmesos en esclavatge a reis o a terratinents. El 1650 escriu a Fire in the Bush:

Mentre la terra romangui subjecta i atribuïda a mans d’una persona i es conservi així pel poder de l’espasa (...), la creació restarà sotmesa en servitud.

Sabem que l’emergència climàtica és dolenta, sabem que està causada per les emissions de carboni, sabem que tant la biodiversitat, els hàbitats no-humans, com la supervivència humana estan amenaçats de gravetat. També sabem que la societat occidental és perpètuament desigual i explotadora, i que al Regne Unit la fractura entre rics i pobres no para de créixer. Ara que, esclar, aquestes dues formes de consciència en realitat són la mateixa. És el capitalisme occidental, hereu del protocapitalisme de l’època dels cavadors dels closos de la terra i la desigualtat salarial, el que provoca tots els incendis forestals, totes les onades de calor, totes les extincions. I és per això que els cavadors continuen tenint presència en les nostres converses de política i d’ecologisme, l’eco xiuxiuejant d’un món que hauria pogut ser, que encara podria ser. El que els cavadors deixen clar és que no hi ha tants fronts oberts que ens toqui resoldre quan pensem en la crueltat voraç de l’ecocrisi capitalista: la destrucció dels ecosistemes mundials causada per emissions occidentals, la incapacitat dels governs d’emprendre accions reals, l’auge del feixisme, el desconeixement de la realitat no-humana i el dret no-humà a existir, la migració forçada per l’augment de les temperatures i la manca d’aigua, l’escassetat d’espècies. Tal com ho veig jo, hi ha una qüestió que conté i expressa totes aquestes inquietuds: la igualtat.
 

* * *

Traducció de Yannick Garcia.

* * *



Descobreix més d'Estranys de Rebecca Tamás aquí.