A Francesca, companya de ciència i de somnis

«L’experiència més bonica que podem
tenir és el sentit del misteri. És
l’emoció fonamental, el bressol de l’art veritable
i de la veritable ciència. Qui no el coneix i
no és capaç de meravellar-se, és com si fos
mort, té els ulls enterbolits.»
ALBERT EINSTEIN 

Primera part

1

Començar és sempre el més difícil. Les primeres paraules obren un espai. Com la primera mirada de la noia de qui estem a punt d’enamorar-nos: una vida en joc en l’esbós d’un somriure. Vaig dubtar, abans de començar a escriure. Anava a passejar pel bosc de darrere de casa, aquí al Canadà. I encara ara no sé ben bé on faré cap.

D’uns anys ençà, la meva recerca s’ha centrat en els anomenats forats blancs, els esquius germans petits dels forats negres. I vet aquí el meu llibre sobre els forats blancs. Intento explicar-hi, primer, com són els forats negres que veiem a grapats al cel; què passa a les vores d’aquestes estrelles tan estranyes, al seu horitzó, on el temps és com si s’alentís fins a aturar-se i l’espai sembla que s’esquinci; i més avall i encara endins, a les regions més internes, fins allà on el temps i l’espai es dissolen. Fins allà on sembla que rebotem i tornem enrere en el temps. Fins allà on neixen els forats blancs.

és la narració d’una aventura en curs. igual que quan iniciem un viatge, no sé ben bé on acabaré. aquell primer somriure no em diu pas on anirem a viure junts... tinc un pla de vol al cap: arribar a la vora de l’horitzó. entrar-hi. baixar al fons. travessar el fons – com alícia a través del mirall–. tornar a emergir al forat blanc. veure què passa si el temps torna enrere... i finalment sortir-ne per tornar a veure les estrelles, les nostres mateixes estrelles, després d’un temps que és un instant i alhora milions d’anys. o el temps de llegir les quatre pàgines d’aquest llibre.

m’hi acompanyeu?

Marsella. En Hal és al meu estudi, dret davant de la pissarra. Jo sec a l’escriptori, en una cadira d’oficina inclinable; els colzes a la taula, la mirada apuntant-lo. Per la finestra entra la llum diàfana i enlluernadora del Mediterrani. I així és com comença la meva aventura amb els forats blancs.

En Hal és nord-americà, em sembla que té sang cherokee. Potser és aquesta sang que li aporta la dolçor amb què tempera la brillantor de les seves idees. Ara dona classes a la universitat, però llavors era encara un estudiant. Educat, meticulós, té una manera de fer assossegada, de jove madur i assenyat... Intenta dir-me una cosa que no entenc. És una idea sobre què pot passar a un forat negre en el moment precís en què s’acaba la seva llarga vida.

Recordo les seves paraules: les equacions d’Einstein no canvien, si invertim el temps; perquè reboti, capgirem el temps i enganxem les solucions. Em perdo.

Aleshores, de sobte, veig què vol dir. Ual·la! (Jo soc italià, no em quedo impassible com un cherokee.) Vaig a la pissarra i faig un dibuix. Em sento bategar el cor.

S’ho rumia: sí, és més o menys això. Jo: és un forat negre que es transforma en blanc per l’efecte túnel quàntic a l’interior, però l’exterior pot quedar igual... S’ho rumia una mica més: sí... no ho sé... què en penses, podria funcionar?

Ha funcionat. Com a mínim, en la teoria. Ja han passat nou anys d’aquella conversa a la llum clara de Marsella. D’aleshores ençà, he continuat treballant en la hipòtesi que els forats negres es poden transformar en forats blancs. I, amb mi, estudiants i col·legues, cada cop més nombrosos. És una idea que em sembla boníssima. La idea que us vull explicar.

No sé si és correcta. Tampoc no sé si els forats blancs existeixen de debò en la realitat. Dels forats negres en sabem molt – els veiem–, però ningú no ha vist forats blancs, encara.

Quan feia el doctorat a Pàdua, tenia de física teòrica Mario Tonin. Un bon dia, Tonin ens va dir que, a parer seu, Nostre Senyor llegeix cada setmana la Physical Review D, la famosa revista de física, i que quan hi troba una idea que li agrada, patapam!, la posa en pràctica i, si cal, reordena les lleis universals.

Si és així, Déu meu, et voldria demanar que fessis això per mi: que els forats negres s’acabin tornant blancs...

*

rellegeixo les línies que encapçalen la història de la meva primera trobada amb els forats blancs. ho vull explicar tot en ordre. quins són els objectes de què parlàvem en Hal i jo. què en sabem, què no en sabem. quin era el problema que intentàvem desentrellar. quina és la idea d’en Hal i quines implicacions té. què vol dir invertir el temps (no res gaire complicat) i què vol dir que el temps tingui una direcció (això ja sí que és més complicat).

si em seguiu, anirem fins a la vora de l’horitzó d’un forat negre, hi entrarem, baixarem fins al fons, on l’espai i el temps es dissolen, el travessarem, emergirem al forat blanc, on el temps s’inverteix, i d’allí sortirem al futur.

comencem, doncs, el viatge cap als forats blancs.

* * *

Traducció de Francesc Massana

* * *

Descobreix més sobre Forats blancs de Carlo Rovelli aquí.