L’ànima dels pares, que, durant tants segles, patiren i moriren en silenci, va tornar als fills –i va parlar.
JULES MICHELET,
Histoire de la Révolution française

L’escriptura és el record de la seva mort i l’afirmació de la meva vida.
GEORGES PEREC,
W o el record de la infantesa

Vaig començar a seguir la petja, com a historiador, dels avis que no vaig tenir. La seva vida acaba molt abans que comenci la meva. Matès i Idesa Jablonka per a mi són família i alhora uns complets desconeguts. No són famosos. Se’ls van endur les tragèdies del segle XX: l’estalinisme, la Segona Guerra Mundial, la destrucció del judaisme europeu.

No tinc avis per banda de pare: per a mi això és normal. Hi ha Constant i Annette, els tutors del pare, però no és el mateix. També hi ha els meus avis per banda de mare, que van aconseguir sobreviure tota la guerra amb una estrella al pit. El juny del 1981, l’any que faig vuit anys, els escric per dir-los que els estimo. Faig mala lletra, i grossa. Hi ha faltes d’ortografia pertot arreu i dibuixo cors al final de cada frase. A sota, a la part de baix del paper de carta, hi ha un elefantet amb gorra que va en patinet per una selva de flors gegants. Això és el que vaig escriure: «Podeu estar segurs, quan sigueu morts, que pensaré amb tristor en vosaltres tota la vida. Fins i tot quan la meva vida també hagi acabat, els meus fills us hauran conegut. Fins i tot els seus fills us coneixeran quan jo seré dins la tomba. Per a mi, sereu els meus déus, els meus déus adorats que vetllaran per mi, només per mi. Pensaré: els meus déus em protegeixen, puc quedar-me a l’infern o al paradís.»

Què devien dir-me –o no dir-me– perquè redactés un testament com aquest a l’edat de set anys i mig? Era vocació d’historiador o la resignació d’un nen aclaparat pel deure de la transmissió, baula d’una cadena de morts? Certament, des de la distància, veig clar que aquestes promeses s’adreçaven no tant als meus avis materns com més aviat als absents de sempre. Els pares del meu pare són morts i sempre ho han estat. Són els meus déus tutelars, vetllen per mi i em continuaran protegint quan jo sigui amb ells. Pot ser tranquil·litzador aferrar-se a escenes originals, a traumatismes fundacionals, però en el meu cas no hi va haver cap revelació: ningú no em va fer seure per explicar-me la «terrible veritat». El seu assassinat per a mi sempre ha estat familiar: hi ha veritats de família de la mateixa manera que hi ha secrets de família.

El noiet va créixer i no va créixer. Tinc trenta-vuit anys, soc pare de família. Continuo tenint la força per sentir aquests éssers de qui soc la projecció en el temps? Per què no puc alimentar la seva vida amb la meva, en lloc de morir constantment de la seva mort? Tanmateix, Matès i Idesa Jablonka només van deixar dos orfes, algunes cartes, un passaport. Quina bogeria, voler resseguir la vida d’uns desconeguts partint de no res! Vius, ja eren invisibles; i la història els ha convertit en pols.

Aquesta pols del temps no reposa en cap urna del mausoleu familiar: estan suspesos en l’aire, viatgen a mercè dels vents, s’humitegen amb l’escuma de les onades, constel·len les teulades de la ciutat, ens fan picor als ulls i se’n tornen a anar transformats en qualsevol cosa, pètal, cometa o libèl·lula, qualsevol cosa lleugera i fugaç. Aquests éssers anònims no són meus, són nostres. És urgent, doncs, abans que desapareguin definitivament, retrobar-ne les traces, les empremtes de vida que han deixat, proves involuntàries del seu pas per aquest món.

Concebuda alhora com una biografia familiar, un acte de justícia i una ampliació de la meva feina d’historiador, començo la recerca. És un engendrament –el contrari d’una investigació penal– que em porta, és clar, al lloc on van néixer. 

1. JOAN POMERETA AL SEU POBLE

De vegades em pregunten d’on ve el meu cognom, el seu cognom. És una pregunta una mica falsa, perquè la resposta la saben per endavant: té aires de Polònia, on vol dir ‘pomereta’. Ivan Jablonka, Joan Pomereta, fins i tot Joan Pomera ras i curt: un cop traduït, no soc tan sensible a la comicitat del cognom com a la seva banalitat protectora. El nom que m’omple d’orgull és un altre, un nom llegendari i intraduïble: Parczew, el llogaret jueu on van néixer fa cent anys. Aquest nom, que pronuncio a la polonesa, partxef, m’embriaga lleugerament. Sona més exòtic que el nostre patronímic, la pomereta, un arbret sense misteri que creix al bell mig dels horts. Parczew, amb aquestes lletres del final de l’alfabet, les seves sonoritats generoses, la w que s’enfila com el fum d’una llar de foc, l’olor d’argila que desprèn: és d’aquí d’on venim. El meu pare va néixer a París durant la guerra, jo hi he viscut sempre, però em sembla que estem connectats afectivament, visceralment a aquesta petita vila que necessites un quart d’hora per localitzar en un mapa, situada en algun lloc entre Lublín i Brest-Litovsk, als confins de Polònia, d’Ucraïna i de Bielorússia.

En el viatge que el pare va fer el 2003 a Parczew, es va fotografiar davant un cartell amb el nom de la ciutat, al marge de la carretera, a la vora d’un camp. Amb la mà damunt el cartell, somriu, una mica tibat. A mi també m’agradaria anar-hi, posar la mà damunt el cartell i somriure. Parczew té per a mi una olor i una musicalitat, però també un color: el verd. És el verd gairebé fluorescent, tirant a groc, que enlluerna les praderies de Chagall (que era originari de Vítebsk, a Bielorússia). Parczew m’irrita les papil·les com la polpa d’una poma àcida, però aquest nom podria evocar-me també un verd més intens, més herbós, un violinista fent equilibris en una teulada, un parell de bous tirant una tartana, o fins i tot una cabra enlairant-se en un núvol granat.

Avui els pelegrinatges dels jueus occidentals al seu xtetl d’origen es multipliquen. En tornen amb fotos, impressions, emocions per compartir. Quan fan el seu viatge a Parczew, els meus pares intenten desvetllar la memòria, el pare s’adreça als vianants en una barreja de rus i polonès: «Em dic Marcel Jablonka, els meus pares van néixer aquí.» Contacte impossible. Tot i així, troba una senyora gran que els guia a través de la ciutat; interroga les seves coneixences, truca a les portes per obtenir informació. En va. El pare torna a França decebut. Viu sense saber res dels seus pares. Alguns fragments d’història provenen d’Annette, la seva tutora, la cosina de la seva mare, i de Reizl, la seva tia de l’Argentina, que a casa li diem la Tía, en espanyol. El que també afecta el pare és que se sent culpable d’aquesta ignorància: de jove no té la necessitat d’interrogar els cosins, els amics, els veïns, i, quan volen explicar- li alguna cosa, ell respon que no li interessa. No té pares, això és tot, no cal augmentar el patiment. Ara es penedeix de no saber-ne res, de no haver volgut saber-ho, i diu amb ràbia: «Era imbècil.» Però què hi pot fer? Ara tothom és mort.

Vaig a veure Colette, una amiga de la família. Els seus pares són originaris de Parczew. El periple de Colette té lloc l’estiu del 1978, poc abans de l’elecció de Joan Pau II. Mentre que el Parczew dels meus pares és agradable, el de Colette és angoixant, sinistre. Plou a bots i barrals. Obrint-se pas enmig del fang, Colette i la seva mare arriben a casa d’una parella de vellets a qui les han adreçades. Una habitació de sostre baix, dos llits en miniatura amb cobrellits de ganxet, tot de brodats a la paret i un àpat pantagruèlic. Els amfitrions no només recorden perfectament el pare de Colette, tripaire d’ofici, sinó que a més en diuen meravelles! A les quatre de la tarda ja és gairebé de nit. Amb tot el que ha destruït la guerra i els quaranta anys d’absència, sota la llum d’antracita i l’aiguat, la mare de Colette és incapaç de trobar la casa on vivia. Per un moment li sembla que reconeix la de la seva família política, així com l’escola polonesa de maons on anava de petita; després, de l’emoció, es posa a vagar per aquell aiguamoll, mig plorant, paralitzada, parlant a la seva filla en polonès i a la gent d’allà en francès. Al límit de les seves forces, Colette i la seva mare s’aixopluguen al cotxe, aparcat al costat d’un jardinet xop. De sobte, un borratxo apareix del no-res i es posa a picar contra la capota amb forts cops de puny: vol un misto per encendre un cigarro.

Ara em toca a mi. A Varsòvia, em trobo amb Audrey, que fa la tesi sobre la violència antijueva després de la guerra i que ha acceptat acompanyar-me com a guia-intèrpret. Circulem durant dues hores per una autovia plena de camions. Després de Lublín, la carretera travessa boscos, divideix el camp. Apareixen a banda i banda magatzems, pavellons, garatges, zones industrials, cada vegada hi ha més habitatges i, de cop i volta, ja hi som: Parczew, el meu xtetl. Però Parczew no s’assembla ni als quadres de Chagall ni a l’aiguamoll on Colette i la seva mare van anar a parar fa trenta anys: pel paviment asfaltat hi circulen Fiats i Volkswagens, els pavellons acabats de pintar donen a la ciutat un airet austríac, i amb prou feines es veuen, aquí i allà, les barraques mig esfondrades entre les males herbes. Audrey aparca al costat d’un parc on trobem Bernadetta, professora de francès a Wlodawa, amb qui he intercanviat uns quants correus electrònics. En una reunió informativa preliminar dins el seu cotxe, ens anuncia el programa: primer, visita a l’antic cementiri jueu; després, l’antiga sinagoga; finalment, una trobada amb Marek Golecki, el fill de l’únic «just» de Parczew.

Davant nostre s’estén l’antic cementiri jueu: és el mateix parc. Plantat de bedolls i de faigs, que fan ombra a la gespa, i solcat per camins on de tant en tant topem amb una parella, un que fa fúting, una mare empenyent un cotxet. Deambulo sota el sol primaveral, distret, amb el cor alegre: he aconseguit el meu objectiu, trepitjo a pas lleuger la terra dels meus avantpassats. En un racó del parc, davant dues esteles funeràries, Audrey i Bernadetta xerren esperant que jo acabi la passejada. A la primera làpida –lleugerament inclinada, marbre gris clar– hi ha gravat un text de l’Ajuntament de Parczew en homenatge als «soldats polonesos presoners de guerra» que els alemanys van matar el 1940. A la segona –horitzontal, marbre gris fosc, estrella de David– hi ha un epitafi bilingüe en hebreu i en polonès redactat per un jueu belga: «Aquí hi ha enterrats 280 soldats jueus de l’exèrcit polonès afusellats el febrer del 1940 pels botxins alemanys hitlerians. Entre les víctimes jeu el meu pare, Abraham Salomonowicz, nascut el 1898.» Unes dàlies descolorides adornen la làpida. 

Agafem altre cop els cotxes fins a la sinagoga, construïda a finals del segle XIX per alleugerir la vella sinagoga de fusta, avui destruïda. A l’edifici groc daurat acabat de pintar, d’un pis d’alçada i amb tot de finestres en forma de Taules de la Llei, hi ha penjada una pancarta on hi diu «Roba d’ocasió importada d’Anglaterra», i, al costat, un cartellet anunciant rebaixes del 50 %. Bernadetta, en el seu francès deliciosament tronat, diu, avançant-se’m:

– No s’ofengui.

És clar que no! Encara que en tots els pocs documents que tinc sobre els meus avis s’hi esmenta «Parczew» (declinat en «Parezew», «Parczen» o «Poutcheff»), soc conscient que aquí no hi tinc cap dret, no soc res més que un turista. Pugem per l’escala i anem a parar a una gran sala plena de penjadors amb centenars de vestits, faldilles, pantalons, camises, samarretes i abrics que remena una clientela femenina. Les parets són grisoses, al sostre hi ha fluorescents penjats. De tot plegat n’emana una impressió de vell i de fet malbé, però és una misèria enllustrada, rutilant, el linòleum foradat sembla encerat. Quan es dispara el flaix de la meva màquina de fer fotos, els dos homes de la caixa es giren de cop i m’afusellen amb la mirada: no sé si semblo jueu, occidental o totes dues coses alhora, però segur que no semblo d’allà. Alguns d’aquells parracs, penjats de les canonades, surten a la foto que faig d’amagatotis mentre baixo l’escala: un vestit malva adornat amb un coll de faramalla, un vestit de núvia, una bata caqui estampada de floretes, una camisa de dormir amb motius taronges i blaus.

Continuem la visita a Parczew. A tocar de la sinagoga, del mateix groc daurat, l’antic centre d’estudis jueu arbora amb orgull a la façana Dom Weselny, és a dir, ‘sala de festes’. Construït a començaments dels anys 1920 per substituir un primer centre d’estudis que es va convertir en una destil·leria, aquest es va convertir en un cinema passada la guerra i, després, en una sala de festes. Em ve al cap una foto del pare dret, una mica encarcarat, a les escales d’un cinema groguenc, decrèpit i amb les parets plenes de grafits: abans de convertir-se en aquest lloc de celebracions que acull banquets, casaments i altres festes, van netejar l’edifici i el van pintar.

Per acabar, Bernadetta ens acompanya a casa de Marek Golecki. Cabells blancs tallats en punxa, bigoti, panxeta de quinquagenari, Marek viu al carrer Koscielna (carrer ‘de l’Església’), en un pavelló de blocs de formigó que s’ha construït ell mateix. És l’últim «jueu» de Parczew. No un jueu de debò, evidentment: els 5.000 que vivien al centre i als voltants van ser assassinats durant la guerra, i els supervivents, que van sortir del bosc després d’haver sobreviscut a l’hivern, a la fam, a les batudes dels alemanys i a l’extorsió dels partisans, van deixar la vila després del pogrom del 5 de febrer del 1946. Tot i així, com que el seu pare l’havien fet «just entre les nacions» per haver salvat jueus, Marek està força mal vist a la ciutat. Davant d’uns refrescs, ens explica com, als anys setanta, un incendi sospitós li va destruir la granja; i quan va anar a sol·licitar una possible indemnització, l’alcalde li va contestar que més aviat hauria d’anar a demanar ajuda als seus «amics jueus». En donar-li l’ampolla de porto que he dut de França, temo perjudicar-lo encara més (un altre amic jueu), però Marek no té por de què dirà la gent i ara ja no el tracten de pària, tal com podem constatar mentre passegem per Parczew: s’atura a casa dels veïns per parlar de mecànica, mànegues, etc.

L’endemà anem a l’ajuntament. Audrey explica la raó de la nostra visita a la responsable del Registre, que, una mica incòmoda, torna al cap d’un moment amb tres patracols: el registre civil rabínic. Aviat hi trobo, entre traços gruixuts i fins, el nom de la meva àvia, Idesa, però la responsable del Registre em contesta que no hi ha res perquè l’any del seu naixement, 1914, va ser força convuls. En canvi, el certificat de matrimoni, de dues dècades després, sí que hi és: s’hi esmenta «Idesa Korenbaum, [...] filla de Ruchla Korenbaum, no casada». La veritat dels cognoms: la meva àvia va néixer il·legítima. Quan torno a França, tinc ocasió de comprovar, en la partida de naixement del pare, que Idesa es diu més exactament Korenbaum-vel-Feder, i en polonès vel significa en aquest context ‘dita’, ‘coneguda amb el nom de’. Il·legítima, doncs, però no abandonada, perquè porta el nom del seu pare, el senyor Feder. De petita, Idesa viu amb la seva mare, Ruchla Korenbaum, un germà –de qui no en sé res– i potser el seu pare. En ídix, Feder vol dir ‘ploma’ i, Korenbaum, ‘arbre d’escorça’, un complement que no vol dir res. La poesia dels cognoms.

I per part de l’avi, Matès Jablonka? La responsable del Registre em dona partides de naixement normals i corrents, però jo em sento dipositari d’una informació secreta, inèdita, gairebé escandalosa. Els germans Jablonka són, per ordre, Simje (nascut el 1904), Reizl (1907), Matès (1909), Hershl (1915) i Henya (1917) –tres nois i dues noies, nascuts en l’imperi dels tsars. Res que no sàpiga, a part d’un drama del qual el pare no havia sentit a parlar mai: el 1913, un germà petit, Shmuel, mor a l’edat de dos anys.

Els pares de l’avi es diuen Shloymè i Tauba. No tan sols no estan casats, sinó que els seus fills no són reconeguts fins més endavant. A Hershl, nascut el 1915, no l’inscriuen al registre civil rabínic fins a finals de la dècada de 1920, suposadament «a causa de l’inici de la Primera Guerra Mundial». Així mateix, la partida de naixement de Henya data del 1935, amb un retard de divuit anys, que aquest cop es justifica per «raons familiars»; tot plegat sembla com si un patriarca una mica negligent posés les seves coses en ordre, a l’ocàs d’una vida complicada, i reconegués la seva última filla. Al certificat de matrimoni dels meus avis, Tauba hi és qualificada finalment, al cap de seixanta anys, d’«esposa Jablonka»: tot és a lloc. Tot i així, com que els fills de Shloymè Jablonka i de Tauba porten el nom del pare des de ben petitons, és evident que la seva filiació és del domini públic (com en el cas de la meva àvia).

Els Jablonka, doncs, tenen cinc fills, si exceptuem el nadó mort en edat primerenca: Simje i Reizl, els grans, futurs emigrants a l’Argentina; Matès, el meu avi, el germà admirat; i els dos últims, Hershl i Henya, futurs emigrants a la Unió Soviètica. Tot i així, aquests naixements esglaonats, del 1904 al 1917, comencen encara més enrere: creuant les fitxes disponibles en línia a la pàgina de Yad Vashem, descobreixo que el vell Shloymè té dos fills i una filla d’una primera relació, tots assassinats amb la seva família el 1942. La informació la van comunicar a Yad Vashem els mateixos Hershl i Henya, sense tenir gaire clares les dates de naixement ni l’ortografia dels noms dels seus germanastres. Des de Buenos Aires, el fill de Simje em confirma l’existència d’aquests primers naixements, i afegeix fins i tot que la germanastra, Gitla, era discapacitada perquè sent un nadó havia caigut d’una taula.

La complexitat d’aquestes famílies recompostes, no sempre estables, legítimes a mitges, em recorda el diàleg entre un pobre indigent i l’escriptor I. L. Peretz, a finals del segle XIX. Peretz recollia estadístiques sobre la població jueva russa a petició d’un filantrop. I conduïa l’entrevista:

– Quants fills té?

En aquest punt va haver de reflexionar un moment. I es va posar a comptar amb els dits. De la seva primera dona, els meus: un, dos, tres; d’ella: un, dos; de la seva segona dona... Però això del recompte el molesta!

– Ras i curt, posem-n’hi sis!

– «Posem-n’hi» no pot ser. Ho he de saber amb precisió [...].

Es posa a comptar amb els dits altre cop. I aquesta vegada arriba a un total de –lloat sia Déu!– tres fills més que feia un moment. 

– Nou fills. Que Nostre Senyor vulgui que siguin de constitució ferma i tinguin bona salut!

Nou és també el nombre total de fills que arriba a tenir el venerable Shloymè Jablonka, bon pare i també bon marit. El Yizkèr-Bukh de Parczew, el «llibre del record» publicat pels supervivents de la Segona Guerra Mundial, un volum d’història local en hebreu i en ídix amb la finalitat de fer reviure l’xtetl desaparegut, li dedica una línia: Shloymè s’encarrega dels banys de Parczew. No cal dir que un càrrec tan modest amb prou feines li permet subvenir a les necessitats de la família. A cals Jablonka no se’n van a dormir amb la panxa buida, però la casa és petita, moblada pobrament. 

* * *

Traducció de Marta Marfany Simó.

* * *



Descobreix més d'Història dels avis que no vaig tenir d'Ivan Jablonka aquí.