El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo era amb els meus en una reunió pedagògica a l’escola de Gabriel, el nostre fill gran. Tenia cinc anys, l’edat d’Antoine Romand. Després vam anar a dinar a casa dels meus pares i Romand a casa dels seus, que va matar havent dinat. Vaig estar-me tot sol al meu estudi el dissabte a la tarda i el diumenge, dies que normalment dedico a la vida en comú, perquè estava a punt d’acabar un llibre en el qual treballava des de feia un any: la biografia del novel·lista de ciència-ficció Philip K. Dick. L’últim capítol explicava els dies que havia estat en coma abans de morir. Vaig acabar el dimarts al vespre i el dimecres al matí vaig llegir el primer article de Libération sobre el cas Romand.

El dilluns, una mica més tard de les quatre de la matinada, una trucada de Cottin, el farmacèutic de Prévessin, va despertar Luc Ladmiral. Hi havia foc a casa dels Romand, els amics havien d’intentar salvar el que poguessin dels mobles. Quan hi va arribar, els bombers evacuaven els cossos. Recordarà tota la vida les bosses de plàstic grises, precintades, on havien ficat els nens: veure-les era horrorós. A Florence l’havien tapada només amb una manta. Tenia la cara intacta, ennegrida pel fum. Allisant-li els cabells, en un gest desolat de comiat, els dits de Luc van trobar-hi una cosa estranya. Va palpar el cap d’aquella dona jove i el va fer girar amb precaució, després va cridar un bomber i li va ensenyar una ferida oberta al clatell. Devia ser una biga que li havia caigut a sobre, va dir el bomber: les golfes s’havien mig esfondrat. Després, Luc va pujar al cotxe de bombers on havien estès Jean-Claude, l’únic de la família que encara era viu. El pols li bategava feblement. Anava en pijama, estava inconscient, cremat, però ja fred com un mort.

L’ambulància va arribar, se’l van endur a l’hospital de Ginebra. Era de nit, feia fred, tothom estava xop de l’aigua de les mànegues dels bombers. Com que ja no hi havia res a fer al voltant de la casa, Luc va anar a eixugar-se a casa dels Cottin. En la llum groga de la cuina, van escoltar la cafetera com feia singlots sense gosar mirar-se. Les mans els tremolaven quan aixecaven la tassa, quan remenaven amb la cullereta, que feia un soroll terrible. Després Luc va tornar a casa seva per comunicar la notícia a Cécile i als nens. Sophie, la gran, era la fillola de Jean-Claude. Feia pocs dies havia dormit a casa dels Romand com feia sovint, hauria pogut dormir-hi perfectament aquella nit i haver acabat, també, dins una bossa grisa.

Després d’haver estudiat tots dos medicina a Lió, havien continuat veient-se. S’havien casat gairebé al mateix temps i els seus fills havien crescut plegats. Ho sabien tot l’un de l’altre: la façana, però també els secrets, secrets d’homes honestos, assenyats, encara més vulnerables a la temptació. Quan Jean-Claude li havia confessat que tenia un embolic, que volia engegar-ho tot a passeig, Luc l’havia fet entrar en raó: «Ja em tornaràs el favor quan jo faci una bestiesa.» Una amistat com aquesta forma part de les coses que més s’aprecien a la vida, gairebé tant com un matrimoni reeixit, i Luc sempre havia donat per fet que un dia tindrien seixanta o setanta anys i des del capdamunt d’aquests anys, com des d’una muntanya, mirarien plegats el camí recorregut: els llocs on havien ensopegat, on havien estat a punt d’esgarriar-se, l’ajuda que s’havien donat mútuament, la manera com, al cap i a la fi, se n’havien sortit. Un amic, un amic de debò, també és un testimoni, algú la mirada del qual permet avaluar millor la pròpia vida, i, al cap de vint anys, per a cadascun d’ells l’altre havia tingut aquest paper, sense defallir, sense grans paraules. Les seves vides s’assemblaven, tot i que no els havia anat de la mateixa manera. Jean-Claude havia esdevingut una celebritat en investigació, es feia amb ministres i recorria tots els col·loquis internacionals, mentre que Luc feia medicina general a Ferney-Voltaire. No n’estava gelós, però. Només s’havien distanciat una mica, els darrers mesos, per un desacord absurd sobre l’escola on anaven els seus fills. Jean-Claude, incomprensiblement, s’havia enfurismat, fins al punt que ell, Luc, havia hagut de fer el primer pas, havia hagut de dir-li que no podien enemistar-se per una fotesa com aquella. Aquella història l’havia capficat, Cécile i ell n’havien parlat unes quantes vegades. Com n’era, d’irrisori, ara! I que fràgil que és, la vida! Encara ahir hi havia una família unida, feliç, persones que s’estimaven, i ara un accident a la caldera, els cossos carbonitzats que transportaven al dipòsit... La dona i els fills ho eren tot per a Jean-Claude. Com seria la seva vida si se’n sortia?

Luc va trucar al servei d’urgències, a Ginebra: havien portat el ferit a la unitat de cures intensives, el pronòstic era reservat.

Va pregar amb Cécile i els nens perquè no recuperés el coneixement.

Quan va anar a obrir la consulta, dos policies l’esperaven. Les preguntes que li feien li van semblar estranyes. Volien saber si els Romand tenien enemics declarats, activitats sospitoses... Com que van veure que estava sorprès, els policies li van dir la veritat. El primer examen dels cadàvers demostrava que eren morts abans de l’incendi, Florence per ferides al cap infligides amb un instrument contundent, Antoine i Caroline abatuts a trets.

Això no era tot. A Clairvaux-les-Lacs, al Jura, l’oncle de Jean-Claude havia estat l’encarregat d’anunciar la catàstrofe als pares, que eren grans i fràgils. Havia anat a veure’ls acompanyat del seu metge. La casa estava tancada, el gos no bordava. Inquiet, havia forçat la porta i havia descobert el seu germà, la seva cunyada i el gos amarats de la pròpia sang. A ells també els havien mort a trets.

Assassinats. Els Romand havien estat assassinats. Aquesta paraula li ressonava dins el cap i el va deixar atònit. «Hi ha hagut robatori?», va preguntar, com si aquesta paraula pogués reduir l’horror de l’altra a una mica de racionalitat. Els policies no ho sabien encara, però aquells dos crims, a 80 quilòmetres de distància, comesos contra els membres d’una mateixa família, feien pensar més aviat en una venjança o en un ajustament de comptes. Tornaven a fer-li la pregunta dels enemics i Luc, astorat, brandava el cap: enemics, els Romand? Tothom els estimava. Si els havien matat, havia d’haver estat per força gent que no els coneixia.

Els policies ignoraven quina professió exercia exactament Jean-Claude. Metge, deien els veïns, però no hi havia cap consulta. Luc va explicar-los que era investigador a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Un dels policies hi va telefonar, va demanar que el posessin amb algú que treballés amb el doctor Romand: la seva secretària o un dels seus col·laboradors. La recepcionista no coneixia cap doctor Romand. Com que el seu interlocutor hi insistia, el va passar amb el cap de personal, que va consultar els fitxers i ho va confirmar: no hi havia cap doctor Romand a l’OMS.

Llavors Luc ho va entendre i va sentir un alleujament immens. Tot el que havia passat des de les quatre de la matinada, la trucada de Cottin, l’incendi, les ferides de Florence, les bosses grises, Jean-Claude a la unitat de cremats, en resum, tota aquella història de crims, tot plegat s’havia produït amb una versemblança perfecta, amb una impressió de realitat que no deixava lloc per a la sospita; ara, però, gràcies a Déu, l’escenari trontollava, es mostrava com el que era: un malson. Es despertaria al seu llit. Es va demanar si es recordaria de tot i si gosaria explicar-ho a Jean-Claude. «He somiat que casa teva es cremava, que la teva dona, els teus fills i els teus pares morien assassinats, que tu estaves en coma i que a l’OMS ningú et coneixia.» Es pot dir això a un amic, fins i tot al nostre millor amic? A Luc se li va acudir la idea –més endavant l’obsessionaria– que en aquell somni Jean-Claude li feia de doble i que s’hi entreveien les pròpies pors: por de perdre els seus, però també de perdre’s ell mateix, de descobrir que darrere la façana social no era res.

* * *

Traducció de Marta Marfany.

* * * 

Descobreix més de L'adversari d'Emmanuel Carrère aquí.