PRESENTACIÓ

L’aprenent treballa amb el contingut; el docent treballa amb l’aprenent.

Durant molts anys m’ha voltat pel cap un llibre com aquest, per diversos motius. El vaig trobar a faltar quan vaig estrenar-me. Per ser un bon mestre calia «saber estar» a l’aula, i això volia dir saber management –com en dèiem llavors, amb aquest anglicisme. Els pocs manuals que hi havia eren generals, obvis o esquemàtics, amb llistes de recomanacions i tècniques tipus recepta. Recordo El arte de enseñar (Marland, 1985), que em va agradar, però no em va satisfer totes les inquietuds.

Quan vaig començar a publicar articles, vaig adonar-me que era difícil descriure el que passa a l’aula. Són qüestions de detall, contextuals, vinculades a cada tasca i a cada grup d’aprenents, que requereixen narració i matisos. És millor explicar-ho com una anècdota... I que alliçonadora que pot ser una bona anècdota! N’hi ha força, en aquest Art, de meves i de prestades.

Amb internet, ens han arribat alguns vídeos de classes, amb exemples de tasques o demos d’una metodologia determinada. Tampoc no és fàcil entendre el que passa en un vídeo, si no coneixes els alumnes, el docent, la comunitat... L’aula és un espai complex on passen moltes coses que no sempre veiem.

L’art de fer classe vol omplir aquest buit. Vol ser un llibre útil, que ajudi els mestres principiants i que faci pensar els madurs. El títol remet al llibre de Marland, esclar, però també a la tradició, com l’art de la ferreria o del boter.

Atenció al canvi de mot!: d’ensenyar a fer classe. És rellevant. Avui l’aprenent és al centre de l’aula i compta més crear situacions d’aprenentatge que no pas alliçonar o explicar.

El parèntesi del títol també compta. Soc lingüista i aquest llibre presenta la meva visió de la classe: és una visió científica, basada en fets empírics, en la recerca actual, que emfasitza la llengua, no la psicologia o la pedagogia. Per això, el llibre s’adreça sobretot als mestres de llengua i als que, encara que ensenyen altres matèries, saben que la llengua és una eina bàsica de l’aprenentatge. Perquè «tot mestre és mestre de llengua», com diu el poble, i, per tant, saber gestionar la llengua l’ajudarà a complir la seva tasca.

He volgut donar a aquest Art un to assagístic, amb anècdotes i comentaris personals, fugint del registre acadèmic. També he reduït la bibliografia i he abusat d’expressions com «la recerca afirma» o «diversos treballs demostren». Avui és fàcil trobar a la xarxa la referència pertinent, amb els mots clau adequats, que he inclòs amb tota la intenció.

Aquesta introducció l’he encapçalat amb una divisa que m’ha acompanyat tot aquest temps. Posa el dit a la llaga en recordar-nos que un docent és com un metge: ha de poder entendre el pacient, relacionar-s’hi, diagnosticar-lo i fer-li un bon tractament, a més de saber medicina. Espero que aquest llibre contribueixi que sigui així.

Agraeixo a Elisenda Bernal, Marilisa Birello, Pau Bori, Llorenç Comajoan, Quico Ferran, Evaristo González, Jaume Palau, Glòria Sanz i Albert Vilagrasa la tasca de llegir l’original, corregir errors i suggerir millores. És un privilegi tenir-los com a primers lectors.

1. EL PRIMER PRIMER DIA

Sembla mentida que, al cap de tants anys, encara em tremolin les cames quan entro a l’aula el primer dia.
N. B., mestra a punt de jubilar-se

NEGUITS
La frase que enceta el capítol me la va dir una mestra de català per a adults, a punt de jubilar-se, amb una vida dedicada a fer classe. I és cert: cada curs, el primer cop que entrem a classe sentim un neguit inevitable. «Estic atacadíssima», diu una col·lega experta. Ens anem calmant quan coneixem les cares expectants dels alumnes. Però et continua passant quan ja fa anys que fas classes. És com l’estrena d’una obra de teatre.

Vaig començar a fer classes de català als disset anys, a adults del barri de Sants. Cada diumenge a la tarda m’agafava mal de ventre pensant en les classes que venien, i només recuperava la calma els dijous, en acabar. Em feien por sobretot els catalanoparlants de nivell avançat, als quals havia d’ensenyar a escriure; temia que em fessin preguntes que no sabés respondre; llavors encara pensava que un docent ho ha de saber tot.

Trenta anys després, ho veig diferent. Demano als aprenents que em facin preguntes difícils. Els dic que m’agraden els desacords, que són un privilegi. Si tinc dubtes (l’ortografia d’un mot, un règim preposicional), els busco durant la classe a la xarxa, mostrant la cerca que faig a l’ordinador –o els demano que els busquin ells.

Però anem a pams. Aquest capítol tracta del primer primer [sic] dia, és a dir, del primer dia de classe el primer any de vida professional.

FORMACIÓ

La manera natural de preparar-se per ser docent és fer d’aprenent, com un electricista dels d’abans. Els metges fan el MIR i passen cinc anys en un hospital, al costat d’especialistes més experimentats, abans d’actuar sols. Més d’un cop m’he trobat la meva metgessa acompanyada d’una jove en pràctiques que escoltava i prenia notes.

Però la professió docent no està organitzada igual. Hem millorat bastant des del Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) de fa anys, que només tenia teoria. Avui hi ha màsters d’un any de formació inicial per a cada especialitat, amb pràctiques d’una desena de setmanes en un centre real. Però encara estem lluny dels metges.

Vaig estrenar-me fent classes de normalització lingüística, amb poca formació. Eren classes precàries, sense aules pròpies ni equips docents, amb programes inadequats i material escàs. Em vaig haver d’espavilar tot sol. M’apuntava a tots els cursets i feia consultes als mestres més experimentats. Em van ajudar algunes converses informals, anant i tornant del metro al centre, amb col·legues més grans, als quals agraeixo l’atenció –i dels quals vaig aprendre l’esperit de col·laboració.

Descobreix més de L'art de fer classe de Daniel Cassany aquí.