Prefaci

Impulsat per una dècada viscuda a cavall entre els Estats Units –a les ciutats de Nova York, Filadèlfia i Columbus– i Barcelona, aquest llibret reuneix reflexions sobre dues cultures ben diferents, però unides per l’expressió d’una nova política sàdica i teològica. El resultat són idees i deliris escrits en tres llengües –català, castellà i anglès– a mig camí entre l’assaig i la crònica d’una era; una era convulsa que mereix ser pensada sota el prisma de l’excepcionalitatpermanent. El text s’articula al voltant de sis estats col·lectius d’excepció, diluïts sovint entre ells, que caracteritzen la realitat que he viscut entre l’aquí i l’allà.

En els darrers temps, hem assistit a l’expansió de l’ús del concepte d’emergència: l’emergència climàtica, la social, la humanitària i, per descomptat, la sanitària en precedeixen un llarg etcètera. L’abús del terme respon a la lògica d’un pànic col·lectivitzat, propagat tant per mitjans de comunicació com per interessos polítics i econòmics, però també a un catastrofisme acrític i desmobilitzador. En aquest llibret es proposa l’excepcionalitat, en comptes de l’emergència, com a paradigma del nostre temps. Perquè si l’emergència ens condueix a la imminència, a allò que necessita ser superat al mateix ritme incessant dels nostres temps, l’excepcionalitat és el que ens aboca subtilment a la paràlisi individual i col·lectiva, a una espècie de mort en vida que Marina Garcés va caracteritzar com un camí insuportable cap a la «condició pòstuma». El que vol el llibre és explicar un temps agònic i sense fi, produït per un complex entramat de formes de poder que no tenen límits ni rostre. L’estat d’emergència sanitària declarat per l’Organització Mundial de la Salut, que es va estendre ininterrompudament durant tres anys i poc més de tres mesos –1.191 dies, de gener del 2020 a maig del 2023–, ho exemplifica a la perfecció.

Cada capítol està travessat per microexcepcionalitats que ens angoixen o assetgen d’alguna manera: de l’onada autoritària procedent d’Amèrica i que ara inflama també Europa, a les diferents respostes a les crisis de refugiats continentals; del complex i mutant fenomen de la covid-19, als conflictes nacionals en què les sobiranies populars esclaten en mans de nous sobirans-déus; de la violència institucional i el control virtual, a la despossessió més preuada de totes: la finitud de la Terra en si mateixa. Totes aquestes realitats constitueixen el que avui, en ple segle XXI, podem definir com els nostres estats d’excepció. Alguns dels temes abordats al text han estat pensats conjuntament amb els meus estudiants del màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC i de doctorat a l’Ohio State University, així com amb diversos col·legues interlocutors en les meves etapes en aquesta darrera universitat i a les de Pensilvània, Colúmbia i Bryn Mawr College. També els he tractat en diferents articles als diaris Ara, CTXT i Público i a la revista La maleta de Portbou. A tots ells agraeixo l’espai i el diàleg oferts per pensar sobre aquestes qüestions complexes que ens afecten a tots. Finalment, vull agrair a Isabel Obiols la confiança en aquest llibre i a Ferran Muñoz Jofre el càlid i rigorós acompanyament en l’edició final.

* * *

Descobreix més sobre L'excepcionalitat permanent d'Ignasi Gozalo Salellas aquí.