Per a la Hilary

1

Era el mes d’agost. El mar estava calent, cada dia més.

L’Alex va deixar passar una sèrie d’onades abans de ficar-se a l’aigua i va caminar lentament fins que va ser prou endins per capbussar-s’hi. Unes quantes braçades enèrgiques i va sortir més enllà d’on trencaven les ones. El mar estava pla.

Vista des d’allà, la sorra era immaculada. La llum –la famosa llum– donava un aspecte suau i emmelat a tot el paisatge: el verd fosc europeu dels arbustos, la vegetació de les dunes que es bressolava amb un xiuxiueig sincronitzat. Els cotxes de l’aparcament. Fins i tot les gavines que s’aplegaven sobre una paperera.

A la sorra, tovalloles ocupades per banyistes plàcids. Un home amb un bronzejat de color de maleta cara badallava, una mare observava els seus fills que feien corredisses fins a l’aigua.

Què haurien vist si haguessin mirat l’Alex? 

A l’aigua era com tothom. No tenia res d’estrany que una dona jove nedés sola. Ningú hauria sabut dir si era al lloc que li corresponia o no.

El primer cop que l’havia duta a la platja, en Simon s’havia tret les sabates d’un cop de peu abans d’entrar a la sorra. Tothom ho feia, pel que sembla: hi havia un munt de sabates i sandàlies a tocar de la barana. No se les endú ningú?, va preguntar l’Alex. En Simon va alçar les celles. Qui podia voler endur-se les sabates d’algú altre?

Però havia sigut el primer pensament de l’Alex, que fàcil que seria endur-se coses, aquí. Tota mena de coses. Les bicicletes reclinades sobre la tanca. Les bosses que la gent deixava a les tovalloles sense vigilar. Els cotxes que ningú tancava amb clau per no haver-se-la d’endur a la platja. Un  sistema que existia només perquè cadascú es pensava que els que l’envoltaven eren com ells.

Abans de sortir cap a la platja l’Alex havia engolit un dels calmants d’en Simon, romanalla d’una remota operació a l’esquena, i ara el tel familiar ja li havia davallat al cervell alhora que l’aigua salada actuava com un segon narcòtic. El cor li bategava al pit d’una manera agradable, perceptible. Per què et feia sentir tan bona persona, el mar? Va  fer una mica el mort, amb el cos bressolant-se suaument amb el vaivé de l’aigua i els ulls tancats per protegir-se del sol.

Aquella nit hi havia una festa a casa d’un amic d’en Simon. O  potser era una amistat de feina, tots els seus amics eren amistats de feina. Hores per perdre, fins aleshores. En  Simon treballaria tot el dia, i  l’Alex hauria de campar sola, com sempre des que havien vingut aquí feia gairebé dues setmanes. No li feia res. Havia anat a la platja gairebé cada dia. Havia anat minant les reserves de calmants d’en Simon a un ritme constant però indetectable, o si més no això esperava. I mentrestant ignorava els missatges cada cop més pertorbats d’en Dom, que tampoc era gaire difícil. En  Dom no tenia ni idea d’on parava ella. L’Alex havia provat de bloquejar el número, però ell li escrivia des de números nous. L’Alex canviaria el seu de seguida que pogués. Aquell matí, en Dom n’hi havia enviat una altra ràfega:

Alex
Alex
Respon

Encara que els missatges li regiressin la panxa, en tenia prou d’alçar els ulls del telèfon perquè tot semblés manejable. L’Alex era a casa d’en Simon, amb finestres que donaven a una estesa de pura verdor. En Dom era en una altra esfera, i l’Alex podia fer veure que en certa manera ja no existia.

L’Alex va obrir els ulls, encara fent el mort, desconcertada per l’impacte tan ràpid del sol. Es va posar vertical a l’aigua mentre feia un cop d’ull a la sorra: era més lluny del que es pensava. Molt més. Com havia pogut passar? Va  provar de tornar cap a la platja, però era com si no avancés gens, l’aigua devorava les seves braçades.

Va agafar aire, ho va tornar a provar. Va picar fort de peus. Va  fer girar els braços. Era impossible calibrar si s’acostava a la sorra o no. Un altre intent de tornar directament, més braçades perdudes. El bat persistent del sol, la línia oscil·lant de l’horitzó: tot era d’una indiferència absoluta.

El final, ara i aquí.

Era un càstig, n’estava segura.

Que estrany, en canvi, que el terror no durés. Tot just la va travessar, va aparèixer i desaparèixer gairebé en un instant.

Substituït per una altra cosa, una mena de curiositat reptiliana.

Va calibrar la distància, va calibrar la velocitat a què nedava, va ponderar tranquil·lament tots els elements en joc. Que no havia sigut sempre una de les seves qualitats, veure les coses tal com eren?

Calia canviar d’estratègia. Va  nedar en paral·lel a la costa. El cos es va anar imposant, va recordar les diferents braçades. No es va permetre cap vacil·lació. En algun moment l’aigua va començar a oposar menys resistència i llavors va avançar, cada cop més a prop de la sorra, fins que hi va ser tan a la vora que ja tocava de peus a terra.

S’havia quedat sense alè, sí. Li  feien mal els braços. El cor li anava a batzegades, dessincronitzat. Estava molt més avall de la platja.

Però bé, estava bé.

La por ja estava oblidada.

Un cop a la sorra ningú s’hi va fixar ni se la va mirar dues vegades. Va passar una parella amb el cap cot, examinant el terra per si hi havia petxines. Si el perill hagués sigut real, segur que algú hauria reaccionat, alguna d’aquestes persones hauria intervingut per ajudar-la.

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *

Descobreix més sobre La convidada de Emma Cline aquí.