1

La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la in­tenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebra­ció. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els pre­paratius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucide­sa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res.» A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur. Totes i cadascuna de les pèrdues futu­res engraparien pel coll la futura mestra per llançar-la, com un dard, al centre de la imatge d’aquella tarda seca i freda en què va descobrir que algun dia, de tot allò, res.

Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per perdre-ho tot i tothom. De tant preparar-se per a la soledat absoluta, va aprendre a extreure’n plaers que creia únics. Fins als quinze anys, va poder exercitar-se sense entrebancs: la si­tuació hi ajudava. A penes havia conegut més companyia re­gular que la d’una mare visionària, que era tot entusiasme ni­hilista i pessimisme exaltat, i la d’un pare sovint absent, home de poques paraules marcat per una ferida enigmàtica. La fa­mília reduïda, la manca d’escolarització i el paisatge solitari que envoltava la casa reforçaven sens dubte la necessitat im­periosa de preparar-se per a la pèrdua i l’absència. Tot al seu voltant (inclosa una timidesa congènita que les circumstàncies no feien més que agreujar) la duia a esforçar-se per adquirir altes cotes d’autosuficiència.

El destí li va donar la raó molt aviat en forma de dues pèrdues consecutives: la de la tardor de 1958 (Simona, la mare) i la de la tardor de 1961 (Román, el pare). L’orfandat que ja coneixia de tant preparar-se es va materialitzar. No era pitjor del que havia imaginat. L’orfandat consumada era gai­rebé més suportable, mai res no era pitjor del que arribava a imaginar. D’altra banda, era molt jove: al darrere hi havia molta cosa, però al davant n’hi havia molta més. Fins llavors, a penes havia trepitjat una aula, era alumna lliure i només el curs de la mort del pare s’havia inscrit com a alumna oficial per poder acabar els estudis de Magisteri. Va suposar per a ella un esforç excessiu fer el que no havia fet mai. Havia d’ac­tuar amb precaució, dosificant al màxim la presència a l’aula i escapant-se a respirar quan la promiscuïtat l’asfixiava. Aquell únic curs presencial com a estudiant a l’Escola de Mestres de Girona no arribaria a modificar ni la seva vocació d’aïllament ni la seva natura solitària.

Malgrat els moments de tenebres o precisament per ells, passava les hores de soledat com de costum, absorta en cada cosa que feia, tan extasiada, tan captivada, que es preguntava si les activitats que tan feliç la feien podien tenir la conside­ració de vicis. Del que ella anomenava «els bàsics de l’èpo­ca», fumar, beure, jugar i follar, practicava només els dos pri­mers. El primer amb una dedicació exhaustiva i malaltissa que la portava a contemplar el món a través d’una boirina permanent. El segon, amb un desconeixement dels efectes de l’alcohol que convertia l’objectiu d’emborratxar-se en una mera temptativa. El tercer el desconeixia, no va tenir mai un duro per jugar-se’l i les timbes eren cosa d’homes. El quart no estava segura de practicar-lo adequadament. Igual que fu­mava sola i bevia sola, també cardava sola. La concentració que necessitava per dur a terme cadascuna d’aquestes activi­tats feia impossible cap mena de companyia.

* * *

Descobreix més de La mestra i la Bèstia d'Imma Monsó aquí.