Cuando me duelen los insectos por toda el alma,
con tantas patas, con tantos ojos,
con tantos mundos de mi vida.

DÁMASO ALONSO
Hijos de la ira

Primer estiu

L’ESCARABAT RINOCERONT

L’escarabat rinoceront és un escarabat de carrer. Se’n deuen fer més als boscos i als camps que no pas als carrers, i menys als carrers d’ara, encara que siguin carrers de poble. Però recordo que trencava la monotonia dels vespres, com l’oreneta que es despenja del niu, la ratapinyada que va a parar a terra o la papallona de nit, estàtica damunt d’una façana, inabastable, que sembla una gota de ciment que ha esquitxat la paret i hi ha fet una crosta. O com la típula: un mosquit de potes llargues i desmanegades, com les antenes que es posaven sobre els televisors d’abans. Quan tothom era al carrer prenent la fresca, una típula entrava al bar buscant la llum, i anava amunt i avall de la paret de color cru. No recordo que s’acostés als fluorescents, que estaven col·locats en una estructura de fusta envernissada, clavada als revoltons. A casa era impensable penjar un fluorescent pelat: li havien fet un moblet. Quan vam arribar a Arbúcies, els nanos del veïnat m’explicaven que cada cosa tenia el seu moment: l’època de jugar a bales, l’època de la baldufa i l’època del cavall fort. L’escarabat rinoceront venia al juliol, les formigues alades anunciaven la pluja de la Mare de Déu d’Agost, el pregadeu i la típula apareixien a finals d’agost i començaments de setembre. Després els temps es van barrejar.

L’aparença de l’escarabat rinoceront és contradictòria. Sembla fort, tot cuirassat, amb la punxa que li surt del nas, si és un mascle. També s’assembla al triceratop dels cromos de dinosaures: té una placa òssia al voltant del coll, i al capdamunt, mirant la punxa del nas, una punxa més petita. No el vam veure mai volar. Apareixia tombat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc, com si estigués encallada, maquineta sense servei de reparacions. Quan el tenies a la mà, la closca semblava de pel·lícula fotogràfica. Feia la sensació que l’hi havien fet curta i que no li arribava per tapar les freixures. Per sota en sortia un serrell de pèls de panxa, de color vermell orangutan, de patilles de gran bevedor de cervesa. Era molt lleuger. De vegades s’aguantava dels esperons de les potes del darrere, estirades i enrampades. Sovint jeia trabucat a tocar de la vorera, i li faltaven fèmurs i tíbies. 

Molt de temps després, en un pi de la platja de Canyelles, a Llançà, sabia on n’hi havia un niu. Sempre en trobava de petits, amb la banya que semblava un granet, i encara feien més sensació de closca buida. He llegit que triguen anys a fer-se grans. També he llegit que l’escarabat rinoceront és un dels animals més valents, que cap altre no pot moure, com fa ell, el seu pes en pedra. D’aquí el nom llatí: Oryctes nasicornis, l’excavador de la banya al nas.

Per a nosaltres va ser sempre un mort. Un mort il·lustre, esgotat de carretejar grans quantitats de ciments estranys per construir qui sap quin palau. Amb els ulls petits darrere d’aquell gran nas inútil, com els fars al·lògens que els cotxes de ral·li duen enganxats al parafangs. Una excavadora que, en el moment més prometedor de l’estiu, s’espatlla, bolca i queda a mercè de nens i gats.

L’ESCARABAT DE LA PATATA

L’escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) és un escarabat viatger. Jo el trobava sempre pel camí de can Quadres, que era un camí de carro que anava fins a una casa de pagès que havia estat una de les cases bones d’Arbúcies, on, quan era nano, guardaven els cavalls de la Guàrdia Civil. Em sobtava que els guàrdies civils tinguessin cavall. Jo els veia, rodons com una bota, amb l’uniforme verd oliva i el tricorn de xarol, quan m’enviaven a segellar els partes: el registre d’estadants de l’hostal. Anàvem omplint partes amb les dades dels clients que arribaven, i quan ja en teníem un pilonet, els portava a segellar. Hi posaven un segell, els tallaven: se’n quedaven un tros, l’altre el guardàvem nosaltres. Ho feien en una habitació interior de la caserna. M’havia d’esperar a l’entrada i patia pensant que em renyarien. Deien que hi havia partes que tenien quatre i cinc dies. I si aquella gent eren lladres o terroristes? Pobra senyora Bartolí, pobre senyor Serra i pobres senyors Quian: venerables ancians de l’Eixample de Barcelona que feien l’estiueig d’un o dos mesos. També veia els guàrdies civils al Casino, jugant a cartes i fumant fàries. Aquells paios, podien muntar a cavall? 

En el camí de can Quadres trobava sovint un escarabat de la patata que s’hi passejava distretament. Hi ha altres coleòpters, com la Timarcha tenebricosa, que són especialistes a travessar camins. Al mes de febrer en surt un que talla la pista: vol dir que la primavera és a punt de començar. L’escarabat de la patata seguia el camí, ensopegant amb la panxa contra les pedretes i la mica de reguerot. Cap a on anava? Del camp de patates natal a un altre camp desconegut que imaginava de color de rosa Red Pontiac? Algunes vegades, a l’altre vessant del poble, al costat del rec, havia trobat una patatera podrida de larves, vermelles amb els puntets negres, inflades com si estiguessin a punt de rebentar. De vegades havia vist unes mates mig seques, plenes d’escarabatets. Els aguantava amb el tou de la mà  i deixaven anar un suc carbassa, com si el pagès hagués passat per la paella un tall de xoriço. Pel camí de can Quadres els escarabats avançaven, sotraguejant sota el sol, un aquí, un allà. Si els empipava, no miraven de fugir: buscaven un tros net de camí, on no hi fossin la meva manota ni el bastó amb el qual els acabava la paciència, i anaven tirant, ratllats de groc i negre, com si portessin un pijama de can Furest. 

Llegeixo que l’escarabat de la patata es va descobrir a les muntanyes Rocoses i que es va estendre ràpidament pels Estats Units, passant d’un camp a l’altre, durant la construcció del ferrocarril del Pacífic. Va arribar a Europa el 1877. El 1922 va envair Bordeus i el 1936 es va escampar per Alemanya. A Catalunya els primers exemplars es van detectar el 1935, a Maçanet de Cabrenys. Aquests dies la Guàrdia Civil ha aparegut salvadora, en els controls de l’aeroport del Prat, rebentant la vaga dels treballadors de l’empresa de seguretat privada. Ara t’entenc, escarabat viatger: anaves a passar el parte amb un guàrdia civil de l’època de La càrrega de Ramon Casas. Aquesta gent t’ho arreglen tot.

EL MERDAC PUDENT

El bernat pudent verd (Palomena prasina) és una cuca que apareix d’improvís: en un balcó, al costat de la riera, al mig del bosc. De vegades també entra a les cases. Arriba volant, et camina sobre el pit o per la màniga de la samarreta, amb les potes que tenen les puntes daurades. Algú el veu allà plantat i crida: un bernat pudent! És el mateix que passa amb les marietes. Però les marietes, que de vegades trobes soles, sovint van en colla: hi ha plantes colonitzades per marietes, n’hi corren sis o set. En canvi, no he vist mai una colònia de bernats pudents, perquè és un insecte individualista. Diu que quan el toques deixa anar una mica de cianur, que és el que fa aquella olor desagradable. Per això es diu pudent. Els vailets d’Arbúcies li van canviar el nom, i en lloc de bernat li deien merdac: que no hi hagués cap dubte que era una cuca merdosa.

Com algunes llagostes, com el pregadeu bàsic (també hi ha pregadeus grocs, marrons i negres), el bernat pudent és de color de tija tendra: el color dels xiclets de menta acabats de sortir de la funda. Però, a diferència de les llagostes i els pregadeus, que són llargs, tot potes i antenes, per passar dissimulats si s’enfilen en un fonoll, el cos del bernat pudent és un pentàgon, massís com una placa de policia. És una mica geperut, i davant de la gepa hi té un cap petitíssim amb dos ulls com puntes d’agulla. És un cap que no vol que es vegi que és un cap. No sé si Roger Caillois, quan es documentava sobre el mimetisme dels insectes per escriure el llibre Méduse et Cie, es va fixar en la manera de caminar del bernat pudent. Pot caminar endavant, és clar, però quan el molestes amb el dit o amb una branqueta, camina de gairell i gira en rodó. Aleshores no saps en quin dels cinc costats hi ha el cap ni si té cap. Si fossis molt petit i te’l trobessis enmig d’unes herbes, et semblaria la carota d’un gran animal. També pot semblar un escut que tapa el cos d’un indígena que dansa per invocar qui sap qui o demanar qui sap què.

Com les marietes, els bernats pudents (en general tots els pentatòmids, però el bernat pudent potser més que els altres, marrons o ratllats) són grans escaladors de dits. Es deixa tenir una estona al dors de la mà, sense parar de moure’s amunt i avall, fins que comença a pujar pel costat de l’índex, passa al dit llarg, que li fa més goig, i arriba a la punta punta. Els nens hi volen seguir jugant i fer-lo bestiejar una estona més per braços i mans, però al mateix temps els agrada sentir les pessigolles del risc: «Ai, ai, que fugirà.» Des de la punta del dit, fa una de les seves rotacions, atalaia els voltants, s’atura un moment, obre les ales, fa un cop de cul i surt volant. Mentre s’allunya, mira el vailet que no ha estat prou viu per retenir-lo. «Que et bombin, nano!»

* * *

Descobreix més de Les cuques de Julià Guillamon aquí.