La nostra única missió consisteix a conservar el que tenim, a augmentar- ho si és possible. Alguns diuen que el que tenim és poc; a mi, em sembla que té un valor immens. Després, ja veurem.

JOSEP PLA,

Les hores

SETEMBRE: EL PRIMER DIA DE PLUJA

El bosc està sec com un cartró. A les notícies van dir que plouria, però de moment no ha caigut ni una gota. En aquesta època de l’any a quarts de nou ja és fosc. Busquem ombres de núvols en el cel nocturn. «Potser sí que plourà: s’hauria de veure la lluna i no es veu pas.» Quan ja fa estona que som al llit sentim l’aigua que repica sobre els cotxes que dormen al carrer. Quan ens llevem, el cel és gris. Cap a les onze s’hi torna a posar.

Al migdia surto a fer el volt. Hi ha uns núvols panxuts, i raja aigua pel reguerot, al costat de la pista. Els líquens, que fins ahir es confonien amb les pedres i els troncs, ara destaquen molt, fan unes rosasses enfarbalanades, d’un color de cendra verdosa. Han tornat a aparèixer les molses que abans de la pluja quedaven mimetitzades, polsoses, com un entapissat vell. Per la cara nord, els troncs de les alzines tenen un borrissol verd, com una barba curta. La pluja deu venir sempre del costat de Santa Coloma de Farners. A la sureda, l’aigua baixa del suro pelagrí, foradat i cavernós, al tronc vermell. Són pelats de l’estiu passat, aquests suros. Un suro pelat és un arbre centaure: les branques i la capçada són salvatges, desendreçades, anàrquiques, amb l’escorça irregular i corcada i moltes branques mortes: el tros del cavall. La part de baix, esquilada, llisa, és la part de l’home. De vegades s’hi pot veure el símbol del pelador gravat amb una eina de tall. Humit de la pluja, el vermell del tronc fa pensar en les pelades dels genolls i les cremades de contacte. La meva àvia Pepita en portava sempre els braços plens, d’aquestes cremades, de tocar sense voler les cassoles i les olles, a la cuina de l’Hostal Castell.

Pujo fins a un revolt de la pista que va als Roters, per veure si hi ha salamandres. Anys enrere, després d’un dia de pluja fina, persistent, en un tros de corriol no gaire llarg, n’hi vam trobar quatre. Era el 23 d’abril perquè per enriure’m una mica de la comèdia editorial vaig fer la dolenteria de tuitejar: «Un gran dia per a les salamandres.» Volia dir que les salamandres eren molt més importants que els llibres de Sant Jordi. A mig camí, veig tantes coses que m’interessen, que no dono l’abast a fer fotos de tot i apuntar-me en talls de veu, com l’agent Cooper de Twin Peaks, les idees que em venen al cap. «Les mongetes de les argelagues, que ahir es petaven amb un crec, avui semblen fetes de pega dolça.» «Les branques velles de ginesta que trencaves en passant es dobleguen com si fossin de goma.» M’envio els missatges a una adreça de Whatsapp amb el meu número i el nom jo mateix. La faig servir per a fotos o talls de veu que sé que després no sabré trobar en el laberint del mòbil. «Unes plantes que, encara que plogui i faci bo, ja no creixeran perquè han acabat el cicle.» «El sot, on els cotxes posaven la roda i picaven de morro, ara és un toll.» «L’agulla de pi escamarlada damunt d’una branca d’estepa.» «Les ginestes i els brucs tenen maneres diferents d’esquitxar: les ginestes sembla que et beneeixin amb un aspersori, els brucs que et ruixin amb un polvoritzador.»

«La pomera del camí de can Puig ha crescut molt i aquest any és plena de pomes.» Unes pomes petites, àcides, que trobo boníssimes, perquè són de marge. M’agrada pensar que ha sortit d’un cor de poma que devíem llençar d’un berenar. Quan arribo al revolt, no hi ha les salamandres. El rec baixa ple, el canal no és gaire fondo i l’omple a vessar. Hi fico les mans i, en acabat, els peus.

«POLIPODIO Y SU CRECEPELO», PER ESCOBAR

El polipodi (Polypodium vulgare) odia l’estiu. En realitat ningú no en diu polipodi. És una falguera senzilla que es fa per tot arreu. Quan era petit i tornàvem a Arbúcies poques setmanes abans de Setmana Santa, per obrir l’hostal, n’hi havia moltes al bosc humit: la primavera estava a punt d’arrencar. El polipodi creixia verd i carregat d’espores. Els sorus eren unes rodonetes perfectes, carbasses, arrenglerades als ditets que fan les fulles. En aquella època no ens movíem tant amunt i avall, hi havia molts menys cotxes que ara: quan s’acabava l’estiu passaven mesos abans no tornàvem al poble. Però un cop, no recordo per quin motiu, hi vaig acompanyar la meva àvia. Per Cap d’Any s’havia quedat vídua i estava sola. Vam dormir a la casa del Marcús, en unes habitacions senyores on els amos, que també eren amos de l’hostal, no hi posaven mai els peus: eren molt fredes, amb el sostre molt alt, pintades de color blau cel, amb una sanefa.

Al disc Presagi, Ramon Muntaner canta uns versos de Miquel Martí i Pol que diuen: «Serà el crepuscle roig de les falgueres, / el triomf de les veus i de la menta.» A mi em semblava que parlava dels polipodis que creixien al camí de carro que pujava al Marcús des de la pista del Vidal, un d’aquells camins solcats de reguerots, els forats tapats amb trossos d’olles trencades. Ara entenc que Martí i Pol parlava del final de l’estiu: el «crepuscle roig de les falgueres» és aquell moment, a finals de setembre, quan les falgueres comunes (Pteridium aquilinum) passen del verd al groc i al marró, cada cop més torrat i estellós. Tot el dia tenia aquell vers al cap i l’adaptava a la meva manera. En lloc de «les veus» cantava «les deus»: l’aigua primaveral. Girava la fulla del polipodi i veia «el crepuscle roig»: les espores carbasses. De l’albada se’n pot dir crepuscle. La menta floreix a l’estiu: però és que, tot i que érem a l’hivern, anàvem cap a l’estiu! M’ho feia venir bé perquè els versos lliguessin amb el que em passava.

Potser com un record d’aquell dia i d’aquella cançó, tinc un polipodi en un test senzill, de plàstic, reaprofitat d’una planta comprada o regalada. Tant és que l’amaguis del sol, que el reguis molt, que aconsegueixis fer-lo arribar al mes de juny amb totes les fulles verdes. De seguida que comença a fer calor, s’assequen, es cargolen, s’aguanten dretes uns dies sobre el pecíol i després es desenganxen i cauen, com si les haguessin tallat arran de terra. Només saps que en aquell test hi ha una falguera pel rizoma, que sobresurt una mica, com una carcanada peluda. A la pineda entre la platja de Garbet i el cap de Ras, als trossos humits, on hi ha torrents que baixen fins al mar, els polipodis, cremats de la calor, s’anaven esfullant al llarg de l’estiu. Quan queia la primera pluja de setembre sortien frondes noves, com manetes. Moltes de cop, perquè tot el terra entre arrel i arrel de pi és un rizoma.

Al mes d’agost vaig fer moltes fotografies de polipodis. Mentre les falgueres comunes gallegen pels prats, la falzia roja cria pols a les parets i als marges de les carreteres, els polipodis perden les fulles, cargolades i seques, en una vaga de frondes caigudes contra l’excés de calor. Un polipodi no necessita gaire terra per fer-se. Dalt d’una gran pedra rodona n’hi ha unes quantes mates: viuen de la mica de matèria orgànica de quatre fulles podrides. A l’estiu s’han assecat, i això que la pedra és al costat del torrent, a sota d’uns verns grossos que li tapen el sol. Sembla un cap pelat d’un personatge de còmic de postguerra: Polipodio, el calvorotas. Després de tres dies de xàfecs intermitents torno a passar per on hi ha la pedra, que ara té una bella tofa de fulles que es van obrint i desplegant.

* * *



Descobreix més de Les hores noves de Julià Guillamon aquí.