Allà era la veritable vida, la vida que

volien conèixer, la que volien portar.

Les coses

GEORGES PEREC

PRESENT

Des de la tribuna, la claror del sol inunda tota l’habitació, tenyeix de maragda les fulles perforades d’una costella d’Adam tropical, enorme com un núvol, i es reflecteix al terra de llistons amples de color de mel. Les tiges tot just freguen el respatller d’una butaca de factura escandinava sobre la qual hi ha repenjada una revista, oberta boca per avall. El verd resplendent de la planta, el vermell de la portada, el blau petroli de l’encoixinat i l’ocre clar del terra contrasten amb el blanc polsegós de les parets, en diàleg amb una cantonada de la catifa de color clar que es perd pels marges de la imatge. A la següent es veu l’edifici per fora, una construcció modernista amb fulles d’acant i cítrics de ciment a les cornises. El blanc de la façana amb prou feines s’intueix sota una acumulació de pintades fosforescents, esquinçalls de cartelleres, pintura escrostonada; els timpans estucats de la planta principal tot just es distingeixen sota la capa de ronya. El luxe de principis de segle XX i el gruix de porqueria dels temps actuals s’entrellacen en un ambient lliure i decadent, amb un toc d’erotisme. Un parell de finestres estan tancades amb taulons d’aglomerat descolorit, però per les altres es veuen plantes i corones de llums. Des d’un balcó, una cascada d’heura davalla cap a la vorera. La cuina té les rajoles en relleu brillants, rectangulars; el prestatge de fusta gruixut; el rentamans d’estil anglès, de ceràmica envernissada; els armaris penjats a vista amb els flascons de farmàcia plens d’arròs, llavors, espècies i cafè; els plats d’esmalt blau i blanc; la barra travessera amb pots penjats de ferro sense tractar i cullerots de fusta d’olivera. Al taulell hi ha el bullidor d’acer raspallat i la tetera japonesa, la liquadora vermella. Hi  ha els pots de terrissa que fan aquelles olors a l’ampit de la finestra, alfàbrega, menta i cibulet, però també sajolida, marduix, coriandre, anet. La taula és un antic obrador de marbre per estirar la pasta, les cadires són recuperades d’una escola. L’il·lumina un llum amb braç d’acordió, collat a la paret entre la litografia botànica d’una araucària i la reproducció d’un manifest britànic dels temps de la guerra.

Després la sala d’estar, ufanosa de plantes fàcils i hipertròfiques, cuidades en l’espai vidrat de la tribuna: la costella d’Adam luxuriant que estén les fulles brillants cap a l’exterior; un ficus lira que creix cap amunt en un test gran de ciment; dos relleixos carregats d’heures d’interior i de peperòmies penjants, collarets de perles i plantes dels diners, amb el fullatge trenat que davalla fins al parquet. En una cantonada, damunt d’uns quants tamborets petits i safates capgirades, hi ha una petita selva d’alocàsies, lletereses gegants, ficus petits, filodendres de tija tova, aus del paradís i dieffenbàquies. A  l’altra banda de la porta vidriera s’entreveu un balcó amb dues cadires i una tauleta amb un cendrer de porcellana, un fil amb bombetes.

Des de la perspectiva contrària es capta la resta de la sala d’estar: un sofà baix i una butaca danesa (caoba arrodonida, cotó cru en blau petroli); una manta de tweed amb un motiu assarjat; un cable elèctric de tela blau marí amb una bombeta amb el filament entortolligat; piles de números antics de Monocle i del New Yorker, en una tauleta de metall negra, amb un canelobre de llautó i un bol de vidre curull de fruites, també. A continuació, un moble amb porta de persiana i al damunt plançons en gots de vidre, cintes en testos i un pinyol d’alvocat ja germinat; un tocadiscos analògic; dos altaveus de terra connectats a un amplificador de vàlvules en una lleixa baixa; més amunt, una col·lecció d’elapés amb les peces més preuades exposades de cara: una edició limitada d’In Rainbows, un original dels Kraftwerk. Una dracena que projecta una ombra en forma de maneta. Un  pòster del Primavera Sound. La sala d’estar s’unifica amb una catifa berber de color sorrenc amb una fina sanefa geomètrica. Als costats, de manera simètrica, les parets queden interrompudes per unes portes dobles de fusta reciclada on encara es veuen vetes de pintura de color festuc. Estan tancades, cosa que atorga a l’espai, que no és gaire extens, un ambient còmode i recollit, gairebé atapeït. És  una sala d’estar on fer-la petar a mitja veu amb els llums esmorteïts un vespre d’hivern. Però a la imatge següent les quatre portes, obertes de bat a bat, mostren una perspectiva entaforada, accentuada per la simetria de les fugues alineades del parquet. La  cambra de l’esquerra és un estudi per a dues persones. Hi  ha un escriptori gran revestit de blanc amb potes trenades, dividit en dos llocs de treball simètrics: cadascun amb un monitor extern, un teclat sense fils, un llum basculant, uns auriculars encoixinats de colors cridaners.

Un  té una cadira de despatx estil anys setanta, amb el peu cromat d’alçada regulable i el seient contornat; l’altre, un reclinatori ergonòmic de fusta i tela negra. Una paret està tota coberta de prestatges amb novel·les i còmics, sobretot en anglès, intercalats amb grans llibres il·lustrats: monografies sobre Noorda i Warhol, la sèrie de Tufte sobre la infografia, el Taschen sobre la història de la tipografia i el dels vestíbuls de Milà. En  comptes d’aguantallibres, hi ha unes petites suculentes en testos de ciment, una càmera de fotos de doble lent, alguns jocs en una caixa: Scrabble, Risk, Catan. En un racó s’intueixen el rúter i una impressora A3. Només una imatge mostra el bany, il·luminat tan sols per una espitllera, però brillant per totes les superfícies reflectores. Una gran heura penjant s’enrosca a la finestra per la barra de la cortina, fa pensar en el verd radiant del ciment del terra de peces en mosaic que revesteixen també el parapet de la banyera. Damunt d’un moblet cilíndric de portes lliscants es dibuixa un paisatge de pots i ampolletes, diferents però amb etiquetes semblants, blanques o roses o gris clar, amb els noms de les marques en lletres de pal de cos prim. A l’altra banda de la rastellera hi ha un dormitori. Un matalàs de matrimoni de doble alçada descansa sobre un plafó de tatami. La capçalera queda amagada per quatre coixins voluminosos i l’edredó està tapat amb un cobrellit antic, l’única taca de color entre el lli cru de les coixineres i les fundes nòrdiques, el blanc de les parets, el groc pàl·lid dels tatamis. Hi ha dos punts de llum, uns cilindres metàl·lics prims d’on brolla una bombeta de filament; dos galants de nit simètrics al voltant d’un bagul d’equipatge; una màrfega de ioga enrotllada en una cantonada, al costat de les manuelles i de les bandes elàstiques. Les imatges estan totes enfocades i ben il·luminades, però en una d’aquesta habitació se la veu a les fosques, amb els estors tirats, les parets ratllades per les taques de llum ataronjada que s’hi filtren quan un es desperta tard, i el sol ja és ben amunt, i potser és diumenge, o potser no. La  vida que prometen aquestes imatges és límpida i concentrada, senzilla. En aquesta vida, a la primavera i a l’estiu, es fa el cafè al balcó, aprofitant el sol de llevant, llegint per sobre els titulars del New York Times i les actualitzacions de les xarxes a la pantalla d’una tauleta. Es reguen les plantes com a part d’una rutina que inclou el ioga i un esmorzar enriquit amb diversos tipus de llavors. Es treballa al portàtil, és veritat, però a ritme de pintor més que no pas d’oficinista: després d’un rampell d’intensa concentració a l’escriptori s’intercala una passejada, una videotrucada amb un amic que proposa un projecte, un intercanvi de gracietes a les xarxes, una escapada al mercat ecològic de darrere de casa. Els dies són llargs: al capdavall, potser hi fan més hores que un oficinista. Però, a diferència d’aquest, no es compten, les hores, perquè en aquesta vida la feina té una funció important, sense que sigui cap opressió ni cap xantatge. Al contrari: la feina és una font de creixement i un estímul creatiu, el ritme de fons per a la melodia del plaer. Però també és una vida on l’alegria ocupa un lloc prominent en milers de detalls. Els dies llargs venen seguits d’una hora de desconnexió obligatòria durant la qual s’assaboreix un aperitiu al bar o es fulleja una revista arraulits al sofà, gaudint del caliu, en contrast amb el fred de fora. L’atenció per la bellesa i pel plaer sembla dissolta en la quotidianitat com un granulat en suspensió.

* * *

Traducció de Yannick Garcia

* * *

Descobreix més sobre Les perfeccions de Vincenzo Latronico aquí.