Els qui busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

SANTIAGO RUSIÑOL

Qualsevol semblança amb la realitat és pura ficció.

Podria haver estat una notícia més. Una d’aquelles històries sensacionalistes per les quals famílies senceres ex­clamen davant del televisor: «Quin horror! Com és capaç algú de cometre una salvatjada com aquesta!». Quantes hores passam mirant la tele i que poques vegades això ens canvia la vida. Ma mare, asseguda al sofà; jo a terra, als seus peus, amb l’esquena recolzada en un coixí. Mon pare devia ser al despatx, al fons del passadís, perquè no el re­cord amb nosaltres. Una nit qualsevol abans de sopar. Un dimarts de maig. Els dies s’allarguen. Els exàmens ben a prop, i un llum de peu encès. La remor dels cotxes a l’altra banda de la finestra oberta. Retallada al cel anyil, entre els edificis, hi ha la lluna quasi plena.

Ha acabat la guerra de l’Iraq. El govern britànic dema­na explicacions per la mort d’un càmera a la franja de Gaza, tirotejat pels israelians. El Papa ha visitat Madrid. La monotonia de la realitat aliena sura amb un rastre de pol·len i la calor ha arribat de cop. Llavors, ens assalta un nom. És un nom conegut, esmentat per la presentadora amb un to massa neutre, que no escau al que està dient: «Aquest matí, l’empresari Benito Vasconcelos ha mort la dona i el fill de setze anys al seu xalet de La Moraleja, i després s’ha tret la vida».

Mir instintivament el petjapapers que empram per travar la porta de la sala d’estar i evitar que es tanqui amb els corrents d’aire. Ma mare ha dit una paraulota. No ho fa mai. És un petjapapers pesat, de ferro colat, negre, amb les inicials de l’empresa en relleu, daurades. Representa un home mig ajagut, llegint. Ma mare està cridant mon pare perquè véngui. Qualque pic l’he sentida comentar que aquest petjapapers deixarà marques al vernís del par­quet. O potser ja ha despenjat el telèfon i està trucant als meus avis. Me’l va regalar ell l’única vegada que vaig anar a la seva oficina. «Vous voyez les nouvelles?», està dient ma mare amb veu aguda i urgent. També em va regalar altres objectes amb el mateix logotip. Un bloc de notes, paper de cartes. Hi havia alguna cosa en ell que no m’agradava. Parlava massa fort, o reia massa, o em pessi­gava la galta. No ho record bé. Algú ha apujat el volum de la tele. Potser he estat jo. Sí que record l’ascensor. Era un d’aquells ascensors antics de fusta, que es movia a poc a poc i cruixia, amb vidres abocats a una gran escala se­nyorial de marbre, i tenia una banqueta i un mirall fumat a les vores.

Només el vaig veure tres o quatre vegades. I si no fos perquè ara mateix és a la pantalla, la seva imatge s’hauria esvaït fins a desaparèixer, com acaben desapareixent els rostres d’aquelles persones en les quals no tenim per què pensar mai més. Un clauer amb les dues inicials daurades, un encenedor, un cendrer. Regals absurds que em va fer per caure’m bé. El meu avi solia dir que era un home des­près, que donava propines generoses i feia regals cars als seus treballadors i amics. Els que em va fer a mi no eren cars. El petjapapers encara va resultar útil, i aquí el tenim, aguantant la porta perquè no es tanqui, ratllant el par­quet, segons sa mamà.

Al telèfon, la meva àvia contesta que sí, que ho acaben de veure. Diu que el meu avi està consternat. No fa ni mig any que es va jubilar.

–Tu creus que s’ha esperat que els teus pares vengués­sin a Mallorca per fer-ho? – li preguntarà després mon pare a ma mare.

–Ves a saber què li passa pel cap a una persona així – respondrà ella.

Aquell dia que el vaig veure (vull dir fa un parell d’anys, jo encara duia ferros a les dents) era tímida. Tot em feia por. Els desconeguts m’espantaven. Madrid tam­bé. El metro de Madrid. I ara, de sobte, asseguda davant la tele, entenc que serà impossible que el seu nom es con­fongui amb el de tots aquells amb qui coincidim just un moment, tres o quatre en el meu cas, i molts anys en el cas del meu avi. Benito Vasconcelos tornarà un cop rere un altre, reivindicarà involuntàriament la seva memòria des­prés de mort, convertit en fantasma.

Quan ens acomiadàrem – i què feia?, m’estrenyia el braç?, se li acumulava la saliva a la comissura dels llavis?, què era el que me molestava tant?–, jo molt a prop del meu avi i de ma mare, davant d’aquell mateix ascensor ranquejant en què baixaria a un carrer cèntric de Madrid i ja no el veuria mai més (fins ara, que la seva foto i el seu xalet amb la porta precintada i la façana d’aquell despatx surten a la televisió), el soci del meu avi va dir:

–Aviam si organitzem alguna cosa amb el meu fill. Fa temps que no anem per Mallorca. Qui sap. Faríeu bona parella!

La seva rialla va ressonar ofensiva per tota l’escala.

* * *

Descobreix més sobre Les possessions de Llucia Ramis aquí.