This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.

T. S. ELIOT

Introducció

El 2020 va ser històric en molts sentits. Va ser l’any que vam aprendre com n’és, de fràgil, el nostre estil de vida. L’any que ens vam tancar a casa durant setmanes, que ens vam rentar les mans compulsivament i que ens vam tapar la cara per sortir al carrer. L’any que socialitzar es va convertir en una paraula lletja. El meu 2020, com el de tantes altres persones, va tenir moltes videoconferències, poques vacances i gairebé cap abraçada. Per als més afortunats, van ser uns mesos de sacrificis i privacions. Però per a molts altres va ser una època molt dura, plena de patiments, de malalties, de seqüeles que no acabaven de marxar i fins i tot de mort.

La pandèmia de covid-19, que va començar silenciosament els darrers mesos del 2019 a la Xina i va esclatar a principis de l’any següent a tot el planeta, ens va portar una situació mai vista. No és que abans no hi hagi hagut pandèmies similars (i molt pitjors), però aquesta és especialment rellevant. Es pot considerar la més important del segle XXI, per davant de l’anterior, la pandèmia de la grip A(H1N1) del 2009. La covid-19 ha sigut la gran crisi sanitària del món modern, entès com una societat hiperconnectada (tant per la gran capacitat de moviment físic com pel flux immediat d’informació) i més globalitzada que mai. Es pot dir, doncs, que és la primera urgència a la qual hem hagut de fer front tot el planeta junts. Això ens ha portat un seguit de reptes inesperats.

Si deixem de banda per un moment el nombre de víctimes (mortals o no, directes o indirectes) que el SARS-CoV-2 ha causat des que va ser identificat, que és tràgicament alt, podríem considerar que la pandèmia ha tingut un costat positiu: ha destapat que no estàvem a punt per encarar-nos a una situació d’aquesta magnitud. I això és bo, perquè ens permet començar a preparar-nos per a la següent. Que en vindran més és innegable, tot i que no podem predir quan ni què les causarà. Pot ser, fins i tot, que la pròxima vegada ens hàgim d’enfrontar a un microbi més letal que aquest, i si llavors tornem a cometre els mateixos errors, les xifres de morts podrien ser fàcilment comparables a les de les grans plagues històriques, que ara veiem com una cosa d’un passat impossible de repetir-se.

Hauríem d’aprofitar, doncs, tot el coneixement que hem acumulat al llarg dels darrers mesos per analitzar què s’ha fet malament i com ens hauríem d’organitzar per respondre a una emergència que amenaci de manera aguda la salut de la humanitat. És un bon moment per aprendre dels errors i fer el que calgui per no cometre’ls altra vegada. L’objectiu d’aquestes planes és repassar alguns dels punts clau que caldria tenir present abans, durant i després d’una crisi sanitària (sobretot de naturalesa infecciosa) per assegurar-nos que l’impacte social i personal és el més baix possible, fent servir com a exemple principal la pandèmia de covid-19, però també relacionant-la amb esdeveniments similars. És un llibre que intenta plantejar preguntes, més que no donar totes les respostes.

Pot semblar d’entrada que la majoria d’accions destacades per blindar la salut del planeta són fora de l’abast de la població general. Però hem de recordar el poder que tenim. Som nosaltres els qui escollim els líders que les haurien d’implementar i, per tant, som els qui hem de fer pressió perquè aprovin els canvis que ens garanteixin la seguretat necessària per viure tranquils. Fem servir aquest breu assaig com a punt de partida per mesurar la preparació de la societat i dels dirigents del futur, per poder exigir les millores que calen per estar alerta de cara als desafiaments que ens esperen al llarg de les properes dècades.

Actualment, el veritable perill per a la humanitat no sorgeix tant de nosaltres mateixos com de la natura i de les interaccions que hi mantenim. És poc probable que el món s’acabi amb una gran explosió, que era la gran por que vam heretar de la Guerra Freda. En canvi, sí que hem de témer l’amenaça invisible dels microbis, que podrien esborrar silenciosament els éssers humans del planeta si es donessin les condicions adequades o, si més no, causar grans onades de mortalitat. Tenim els recursos per evitar-ho, però només ens serviran si sabem com utilitzar-los eficientment. La intenció d’aquest text és començar a discutir quina és la millor manera de fer-ho i, així, esdevenir una eina més per engegar un debat i un canvi cada cop més necessaris.

Descubre más de Lliçons d'una pandèmia de Salvador Macip aquí.