Només hi ha vida a l’ombra. A contrallum i amb les faccions de mal distingir, les siluetes incertes del seu contorn i la claror domesticada, si no sotmesa. Les paraules a mitges i la boirina, els túnels que ens fabriquem i les brases prohibides a les mans. Els grans homes l’han ben vessat, penses, malvenent-se l’ànima a la llum. Glòria i renom són les onze lletres d’un mateix fracàs: quanta sang sota els pedestals de les estàtues, quants abandonaments a l’esclat de les pantalles, quantes omissions a les escenes encensades. No hi ha res que envileixi tant com l’èxit, ja havia avisat un comunard que duus al cor.

La icona Ho Chi Minh, líder suprem reverit, tant te fa. Els retrats impresos als bitllets de banc d’un Vietnam incorporat al comerç internacional, encara més. Els únics que t’han importat sempre són els últims, els perdedors, els fracassats, els contrafets, els ignorats i els infeliços, parits sota una mala estrella, que no valen ni un xavo.

Coneixem el president, barbeta il·lustre torrejant en la Història en algun lloc entre Lenin i Gandhi, de fet només en sabem això, sens dubte, el gran sacerdot d’un comunisme difunt i condemnat pertot. Però l’home per qui sents aquesta mena d’afecte encara era un pelegrí sense ni un ral; no es deia Ho Chi Minh i canviava de nom com de les camises que suava amb l’esperança de fer que els homes fossin finalment iguals, ni més ni menys; dormia en casinyots, escrivia articles en una llengua que la seva mare no li havia cantat mai i recorria París sota l’ull capciós de la bòfia.

És aquest home, a l’exili i en els racons d’una capital acabada de sortir de la guerra, que vas a buscar, sabent que no hi trobaràs res.

Un vianant tecleja sobre el telèfon mòbil, recolzat amb l’espatlla en un senyal de trànsit; un altre li passa pel davant en bicicleta, cabells llarguets remenats per la mica de vent. El blau del cel no té altra ambició que la de garantir als teulats que es retallin netament. Una dona fa una pipada al cigarret, asseguda arran de la porta d’una bugaderia, i el fum li lliga cintes al negre dels cabells; una altra travessa pel pas zebra: la més gran de les seves filles, encara ni adolescent, porta un turbant fosc i una jaqueta verd oliva. Els passejants no dominen l’art de la seva condició: una multitud de caminants i de rodes, dues, quatre, tant és, s’endinsa a la ciutat, s’hi encavalca, s’hi empeny, s’hi estén voraç i xerraire.

París és un monstre a qui han emblanquit les dents, s’explica que el seu nom antic té a veure amb els aiguamolls, el fang o els ratolins: sens dubte hauria valgut més no passar d’aquí. La ciutat s’apodera dels gorgs i els engargulla de quitrà; les avingudes, les voreres i les façanes fan mala cara; totes s’estiren amb la seguretat del segrestador o del pillard. La terra humida al matí, l’herba alta, els animals nus i el cap de les plantes llenyoses ja no tenen l’ull del vianant – la pedra tallada és extraordinària: esborra fins i tot el record d’allò de què s’apodera.

En algun punt d’aquest carrer d’un quilòmetre i mig de llarg (Charonne, es diu de nom), va viure Nguyen Tat Thanh (que aleshores era el seu, de nom) quan acabava d’arribar de Londres, en una pensió, d’incògnit. En tot cas, és la primera traça que en tens, i la deus a un article del 1970, sortit de la ploma d’un antic obrer, tipògraf a L’Humanité i responsable dels afers colonials a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); Michele Zecchini, es deia.

A la teva esquerra, una aspiradora estesa al peu d’una porta de garatge; un pare empeny amb una sola mà el cotxet d’un nen que, ves a saber, un dia potser n’empenyerà un altre.

*

La data en què es va instal·lar a París encara fa anar de bòlit historiadors i biògrafs: 1917, 1918, 1919. Si donem per bo el que diu l’obrer tipògraf, en tot cas si considerem que podem confiar en la seva memòria al cap de tants anys, i això ningú, ni tu, no té manera de jurar-ho, el vietnamita era a la capital el juliol del 1918, mes en què es van conèixer, i ja hi tenia força amistats. I, si ens creiem Boris Souvarine, que aleshores era militant socialista, va ser l’any anterior, que es van conèixer.

Però el que compta potser no és això.

És que el món estava a punt de sortir, o acabava de sortir, d’una guerra que encara no se sap per què s’havia de fer: a perseguir gossos, picar els narius dels rucs, fuetejar els cavalls, amuntegar coloms, a tot això els humans ja s’hi dedicaven abans, era el pa quotidià de la teva espècie; sens dubte havia calgut pensar més a l’engròs, cosir uniformes fins a perdre-hi la vista i pertot fer clots, desenrotllar filferro espinós, brandar banderes amb ratlles de colors i rebre obusos als morros i metralla a la pell ben igual que els animals; la qüestió era estar ocupats. Però Rússia, fent fora el tsar per erigir aquí baix el reialme dels no ningú, encara permetia creure una mica en aquesta lletra orgullosa plantada sobre els dos peus, la primera d’una curiosa paraula, Home, vols dir.

*

Allà a l’altre costat de la Mànega, Nguyen s’havia guanyat les garrofes com a aprenent de cuiner al Carlton Hotel, enganxant cartells, traient neu, venent diaris a crits a la boca del metro i recollint escombraries; les vagues havien sacsejat les ribes del Tàmesi, i ell hi era. També l’havien vist repartir menjar als morts de gana, parlar amb els reformistes de la Fabian Society i unir-se a una obscura organització clandestina annamita, diguem vietnamita, actualment és igual. Fins i tot s’havia adonat que hi havia blancs que mataven altres blancs, això a la Irlanda ocupada, i havia après una paraula que, quan no hi és, compromet fins i tot la vida: revolució.

* * *

Traducció d'Anna Casassas Figueras.

* * *



Descobreix més de Lluny enllà el cel del sud & així els fem la guerra de Joseph Andras aquí.