A en Nicolas, na Juliette i n’Anouk,
per tot el que m’ensenyen d’ençà
que varen néixer

Ser escriptor és parlar de coses que tothom
sap sense tenir-ne consciència.
ORHAN PAMUK

Me’n recordo d’aquells moments en què no
saps si estàs molt content o molt trist.
JOE BRAINARD

L’assumpte d’aquest llibre no és exactament
el buit, seria més aviat allò que hi ha al
voltant, o a dins.
GEORGES PEREC

Aquest nin un dia mos caurà de memòria!
PADRINA APOL·LÒNIA,
al cel sia

Me’n record de les ungles brutes, esmolades i lluents, talment minúsculs musclos de roca, de la doneta que venia a vendre llepolies a la sortida del col·legi. Mai vàrem saber què nomia, tothom li deia «la madona» o «la madona del carrito». Esperava fent punt que sortíssim de classe, recolzada en una de les reixes verdes del col·legi, la mercaderia coberta per uns plàstics que un temps havien estat transparents. Grufava per dins aquells bolics rebregats per trobar els caramel·los que li demanàvem, xiclets de bolla, magnèsia, pipes salades, piruletes, paperines de gínjols quan n’era el temps. També duia pomes ensucrades, vermelles i llampants, embolicades amb cel·lofana, però ningú no n’hi comprava mai perquè corria la brama que les llepava de tant en tant i les tornava a embolicar. Als grans els venia cigarretes, i als més pillastres, si sospitava que fèiem befa d’ella, ens aixecava el puny i cridava: «Qui me busca m’encontra!». Tant hivern com estiu duia una gorra de llana, de punt gruixat, color d’ala de mosca.

Me’n record d’haver desitjat tenir un bolígraf màgic que fes tornar realitat tot allò que hi dibuixàs i d’esbossar infinitat de cans, cavalls, revòlvers, avionetes, jeeps, iglús i naus espacials.

Me’n record de no saber llegir.

Me’n record que Pancho Villa nomia Doroteo Arango, i Pablo Neruda, Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto.

Me’n record que la paraula «Barcelona», quan era nin, m’evocava un lloc incert, llunyà i vagament intimidador.

Me’n record d’haver dit «estijeras», «croacanti», «diabetis» i «transtorno».

Me’n record d’haver vist estampat moltes vegades «I ❤ NY» i no saber què volia dir.

Me’n record d’haver cregut durant força temps que hi havia dos grups musicals molt famosos, The Beatles i Los Bítels, i del dia que se’m va fer evident que eren el mateix.

Me’n record d’una professora, a primer d’EGB, que em va renyar per haver escrit una a tipogràfica en lloc d’una a en caràcters rodons. L’havia copiat de la capçalera del Diario de Mallorca que llegíem a ca nostra.

Me’n record que els tres primers cursos al Luis Vives les professores nomien Catalina: Catalina Gomila (1969-1970), Catalina Llinàs Linutxa (1970-1971) i Catalina Pujadas (1971-1972).

Me’n record del Frontón Balear que hi havia al passeig Mallorca, amb unes lletres que deien «Jai Alai» i les figures d’uns jugadors de pilota basca, de mida natural, pintades a la façana. «Jai Alai» em pareixien unes paraules màgiques, i les vaig utilitzar per anomenar criatures i llocs imaginaris – un monstre, un castell encantat al cim d’una muntanya boirosa–, per guarir picadures de serps verinoses o amansir a l’instant cavalls salvatges.

Me’n record d’un matí que va nevar a Palma i varen suspendre les classes perquè poguéssim jugar amb els dos ditets de neu que s’acumulaven al pati. L’endemà el professor Adrover ens va demanar de fer una redacció sobre la nevada.

Me’n record de la primera vegada que vaig veure els meus avis materns, al jardí de l’hotel Saratoga de Palma, on s’allotjaven mentre esperaven que estigués a punt el pis que havien d’estrenar al passeig Mallorca, un pis modern, amb ascensor, parquet i calefacció central. Tornaven de Madrid, la padrina estava malalta i no podien anar a viure a ca seva del carrer de Miramar perquè ella ja no podia pujar escales. Em varen parèixer molt simpàtics i afectuosos. Ell duia una guaiabera blanca i uns calçons de llista; va comanar als cambrers que ens duguessin gelats i madritxos a rompre; la meva padrina no es va moure d’una mena de chaise-longue amb rodes, encoixinada, tenia una mirada molt dolça, una veu que em recordava la de ma mare, i en partir ens va donar unes monedes «para patatilla». Aquesta és una de les poques paraules que li record haver sentit dir, «patatilla» i «burotatxo», dues paraules de la parla popular mallorquina que no són a cap diccionari.

Me’n record del minibús Mercedes-Benz de color gris que ens tornava a ca nostra des de l’escola on vaig anar a parvulari, una escola femenina de les Germanes de la Caritat; admetien nins fins als cinc anys. Les nines duien falda escocesa tancada amb una agulla agafadora daurada, niqui blanc, rebeca blava, calcetins grisos fins als genolls, les record sempre jugant a bàsquet, com si no fessin res més. La monja que feia de xofer, amb els hàbits i la toca, nomia sor Jerònima, era de Felanitx, o de Porreres. Tenia una cara de pa moreno, les galtes vermelles, un somriure immutable; un moix de Cheshire entre els plecs de la toca. L’any passat em varen dir que encara era viva, en una residència de per devers s’Arenal. L’altre dissabte vaig acompanyar en Toni a visitar la seva tia monja, sor Catalina, al convent de Porto Cristo. A finals de mes tanquen el convent i reparteixen les monges que hi queden per diversos convents de l’illa. Fa més d’un segle que hi són. Al jardí hi ha un ullastre gegantí, quan varen edificar el convent ja hi era. Vaig demanar noves de sor Jerònima i sor Catalina em va dir que ja és morta.

* * *

Descobreix més sobre Me'n record de Emili Manzano aquí.