PRÒLEG
SETEMBRE DEL 2010

Soc a l’habitació de convidats, que també fa d’oficina, i just he acabat la jornada de feina. Poso el punt final al text amb un gest triomfal, m’encenc un cigarro i em reclino a la cadira. Avui he acabat d’escriure Com es fa una dona, i estic exhausta però exultant. Soc un salmó que, en comptes de pondre ous, acaba d’expulsar un supertotxo pel conducte mental.

He intentat recollir tot el saber femení concebible en un únic volum de 220 pàgines; un volum que abraça la totalitat de l’experiència d’una dona hetero, blanca i de classe treballadora en només 89.000 paraules. He repassat fil per randa, cronològicament, els moments més difícils de la vida d’una dona: els que van dels tretze als trenta anys. Els dolorosos anys de la construcció d’una mateixa. Els anys confusos, plens de pànic, por i valentia en què ens hem d’inventar i reinventar un cop i un altre, fins a aconseguir estar en pau amb qui som.

Aquestes són les dècades més fosques, em dic. Gràcies a Déu, quan una dona arriba a la trentena sap que el pitjor ja ha passat! Se sent forta, a punt per gaudir la nova època que l’espera. Estic preparada per gaudir-la! Aquest és el principi de la meva nova vida, tan real i tan certa...! I comença ara mateix!

A tall de celebració, intento fer una argolla de fum. No me’n surto. Vaja. Però tindré tot el temps del món per practicar durant les properes setmanes, totalment buides de feina! He assolit la perfecció! Tindré temps per a tota mena d’aficions, a partir d’ara!

Se sent un estrèpit rere meu.

– Per l’amor de Déu! Guarda el document! M’estàs fotent nerviosa. Com és que acabes un text i no el guardes? Que no recordes la quantitat de feina que has perdut al llarg dels anys, o què?

Em giro, i allà me la trobo, asseguda al llit: la que descriuria com una madureta, amb una jaqueta d’estampat de lleopard, tota esperrucada, que m’observa i sospira. Me la quedo mirant.

– Iaia? –li dic finalment.

Perquè és el que sembla: la meva iaia. Però amb unes botes Dr. Martens. Les meves Dr. Martens! I què coi hi fot, la meva iaia morta, aquí, vestida com si fos una criatureta filla de l’indie? Que hi ha hagut una avaria al cel, o què? Sigui qui sigui, sembla excessivament ofesa per la meva reacció.

– «Iaia»? Com que «iaia»? Tu de què vas, vaca burra? Soc jo. Soc tu. Soc el teu Jo del Futur. «Iaia»? Que només en tinc quaranta-quatre, cony.

Me la torno a mirar. Ai, la mare. Que soc jo. Però amb mooolts més cabells blancs. El meu Jo del Futur em mira com si d’un moment a l’altre jo hagués de perdre els papers, però, evidentment, no penso donar-li aquesta satisfacció. Tots dos jos hem vist totes les pel·lis de la saga Retorn al futur. Sabem com va, el tema. Faré com si fos la cosa més normal del món.

– Vaja... –faig, arronsant les espatlles amb displicència–. Així que tu ets jo. El meu jo del futur. Té: vols un piti o què?

Li ofereixo un cigarro, educadament.

– No –fa ella, tota digna–. Ho he deixat. És dolent per a la salut, i comença a ser greu de debò quan en fas trenta-vuit. És un vici fastigós.
– Com vulguis.

Xuclo el piti. Ella vacil·la durant un minut, i després allarga el braç cap al paquet.

– De tant en tant encara en faig un o dos, però. De festa. Aquests no compten.

L’encén. Fuma, i totes dues exhalem plegades.

– I doncs? –li dic, fitant-la. I tant: se m’assembla. Duu els cabells més curts, i hi té dues franges de color gris. L’acne adult, observo, encara li campa lliurement per la cara (cosa que em suggereix que el sèrum que vaig comprar fa només una setmana és una mè i no val re). I el nas... El seu nas sembla més gros que el meu. Pot ser? Com ha pogut passar, això?
– Creix tota la vida –diem, a l’uníson. I després, encara a cor, afegim–: Com el de l’avi.

Sospirem.

– Entenc que has vingut per avisar- me d’algun cataclisme del futur, doncs? –dic, fent-me la desmenjada i prement «desa» a l’ordinador, per si de cas el document és el cataclisme en qüestió. Si és així, trobo que aquest és el pitjor guió de l’estil Terminator amb què he topat mai. I, a part, ho tinc tot guardat a la memòria externa, no fotem.

– No, no ben bé –diu ella–. He vingut a passar-m’ho bé.
– Com dius?
– Bé, les coses estan... animadetes, allà el 2020, i em convenia riure una mica, així que he vingut per gaudir de les ocurrències d’un... d’un jo més innocent, diguem-ne.

S’estira al llit i se sent un crec estrany.

– Això és la meva esquena –fa ella, ajaguda–. Bé, l’esquena i la pelvis, de fet. Te’n faries creus, del que els passa, quan en fas quaranta.
– Què coi li has fet, a la meva esquena?! –li demano–. La necessito!
– Bah, això de l’esquena no és res –diu ella, redreçant-se amb tot d’ais, ois i aus–. Mira això d’aquí. S’assenyala el coll. Hi penja alguna cosa.

– Una papada. La nostra papada. Toca-la, au, vinga. Amb el dit faig pendular tímidament aquella estalactita de pell tova, com el coll d’un gall dindi. Es belluga encara uns deu segons ben bons, després que l’hagi tocada. Faig una ganyota de dolor, i ella fa tocar l’ase.
– He de dir que me l’he acabat estimant i tot –apunta–. Els dies difícils, l’amanyago. És com una d’aquelles pilotetes antiestrès tan agradables.

Ara que la tinc a prop, l’observo atentament. Sí, té papada, i sembla que l’hagin programada per no parar-se de queixar, però tot i això encara se la veu fresca i alegre. Què ho deu fer?

– Bótox, tia –fa ella, reclinant- se un altre cop–. Perdona, només em quedaré una estoneta. Estic feta caldo.
– Bótox?! Duus bótox?! Però... No pot ser, de cap de les maneres! No és feminista, això! Acabo d’escriure un capítol sencer explicant per què dur-ne traeix tots els meus valors!

Assenyalo el portàtil.

– Sí –fa ella, xuclant el piti–. Aquesta és una de les raons per les quals he vingut a passar-m’ho bé. Em fa molta gràcia –continua, amb una rialleta–. Em fa molta gràcia que et pensis que ja ho tens tot resolt. Et penses –i aquí el riure ja es torna histèric– que ja has passat la part més dura, oi? En tens trenta-quatre, tens dues criatures i et penses... HAHAHAHÀ, et penses que ho saps tot, de la vida!

Arribats a aquest punt, ja tus i s’ofega. Ara entenc per què ha intentat deixar els pitis: els pulmons li sonen com dos sacs de gemecs.

– Doncs diria que una miqueta sí que ho sé, sí –responc jo, seca–. Deixa’m que et recordi que acabo de superar l’adolescència i la vintena, una època carregada de merda, i que m’hi he encarat amb empenta i de tant en tant me n’he sortit. M’ha vingut la regla, m’ha sortit pèl púbic, m’he masturbat, he perdut la virginitat, he lluitat contra un trastorn alimentari, he descobert el feminisme, he superat una relació abusiva, m’he salvat pels pèls d’un casament caríssim, m’he fotut èxtasi, he tingut un primer part do-lo-ro-sís-sim, n’he tingut un segon que ha anat com una seda. He avortat, he estat en un sex-club amb la Lady Gaga, he descobert què és l’amor de debò, he plantat cara al sexisme, he entès quina és la meva posició sobre la pornografia, he pujat les meves filles i n’he fet dues persones fortes i competents, i a sobre per fi he trobat el tipus de texans que em queden bé. Els rectes de trinxa alta, de 59 lliures. Tinc trenta-quatre anys, i totes les estadístiques diuen que aquest període d’ara serà el millor de la meva puta vida. I de fet no és un període i prou, no. És una era. Estic a punt d’accedir a l’Era de la Supremacia, perquè soc una feminista granadeta que ha aconseguit capejar tot aquest temporal de merda i està només a unes quantes setmanes de l’inici de la seva nova vida: una nova vida en què seré una paia segura de si mateixa i elegant en tot, com la Gillian Anderson, al clímax de la bellesa i a sobre amb un bon fons d’armari a disposició, i segurament acabaré anant-me’n a fer muntanyisme durant les vacances i pintant a l’oli uns quadres molt emotius en què reproduiré els millors cims que hauré fet.

Em mira de fit a fit.

– He fet tot això, i ha estat l’hòstia de dur –insisteixo–. Sé com es fa una dona. I ara és quan les coses comencen a rutllar d’una vegada per totes.

Es fa un silenci i, després, se m’acosta i m’abraça.

– Titi... –fa ella, amb una tendresa impossible–. Titi, titi, titi...
– Titi, què? –dic jo, amb la cara enfonsada en el seu pitram. Duu un jersei de caixmir. Les coses no poden ser tan terribles en el futur, doncs! El caixmir és una tela de luxe! Que soc multimilionària, en el futur, o què?
– No, i ara. 39,99 lliures a l’Uniqlo –m’aclareix, encara esclafant-me el cap contra les seves tetes–. A veure. Està bé que siguis optimista. M’encanta la teva energia. Que duri! És només que... És només que «sent una dona» no n’hi ha prou, en aquesta part de la vida que ara comences.
– Com? Què vols dir?
– Doncs que estàs a punt de ser una dona de mitjana edat, reina. Fins ara, els problemes que has tingut han estat problemes amb tu mateixa. Problemes de dona jove. Però una pren consciència que és una dona de mitjana edat quan els seus problemes són... doncs això: són els problemes dels altres.
– No ho pesco.
– Una dona de mitjana edat ja no és una dona i prou; ja no ho és mai més. Ara has de ser... has de ser «més que una dona».

S’ajup a la gatzoneta, davant meu, i m’agafa les mans. Deixa anar un parell d’ais i ois més.

– Així estiro els glutis –m’aclareix–. Mira, evidentment no puc entrar en detalls, perquè, bé, el temps dirà, però tingues present que serà durant la trentena, la quarantena i la cinquantena que te les hauràs amb l’Autèntica Merda de la Dona Adulta. Els teus amics començaran a separar-se. Els teus companys de feina i tu començareu a xocar. El sexe serà quasi un miracle. Els teus pares de cop es faran grans i necessitaran atencions i cures. I les teves filles es faran adolescents... Que Déu t’agafi confessada!

– Però si això serà bufar i fer ampolles, segur! Friso perquè ho siguin! Per fi se sabran preparar l’esmorzar elles soletes! Seré lliure, lliureee!
– Aviam. Però no ets tu la que acaba de gastar 20.000 parauletes explicant que l’adolescència és refotudament horrible?

Faig que sí amb el cap.

– Doncs ara imagina’t que ets els teus pares.

El cor se’m para durant un segon. Oh-oh...
– Reina, oblida’t d’Alcohòlics Anònims, estàs a punt de transformar-te en el Telèfon de l’Esperança –continua–. La teva vida està a punt de convertir-se en una centraleta d’atenció telefònica per a gent que en qualsevol moment pot fer un pet com una gla.

Gesticula fent veure que és la teleoperadora d’una centraleta:

– Hola? Línia 1? Ets ma mare, vius a 350 km d’aquí i has caigut per unes escales? Verge santa, em sap molt de greu! Espera un momentet, no pengis, que ara he d’atendre una altra trucada. Línia 2? En què puc ajudar-lo? Ets la meva millor amiga, i acabes de veure el teu marit sortint d’un Costa Coffee amb la cangur? Agafa un taxi i vine cap aquí immediatament; mentrestant atenc ràpidament la trucada de la línia 3. Línia 3? FES EL FAVOR DE CALMAR-TE! Ets la meva filla adolescent, i acabes d’adonar-te que no ets guapa i que la vida no té sentit? AI, DÉU MEU.

Després fa el gest de penjar el telèfon.

– Coneixes el teu home?

El cor em fa un bot.

– EL MEU FUTUR MARIT SERÀ EN MARK RUFFALO? L’ACTOR? OH, DÉU MEU, HO SABIA!

Aixeca la mà, amb un gest que atura la meva espiral d’esperança.

– No, no. És el mateix d’ara.

Ens quedem mirant l’una a l’altra.

– Ah, entesos... Suposo que això és... que deu ser bo.
– Saps quan intentes que et facin cas al servei d’atenció al client perquè, per exemple, vinguin a arreglar-te la tele, i l’imbècil que t’atén, que es diu Simon o Dev, només fa que cagar-la? I el teu home sempre diu que...
– Sempre diu el mateix: «Has de demanar que et canviïn d’operador fins que et toqui la típica dona escocesa de mitjana edat que es diu Janet, que és la que sempre et diu “renoi, senyora, quin embolic! No es preocupi, l’hi soluciono en dos minuts.” I després va la paia i t’ho resol!»
– Sí, la «teoria de la Janet».
– Exacte, la «teoria de la Janet».
– Doncs bé.

M’assenyala.

– Que ara ets tu, la Janet. Ets la Janet de la vida de tothom. Si hi ha qualsevol cosa que s’ha d’organitzar i endreçar, és a tu que et tocarà fer-ho. S’han acabat les nits de festa, els viatges i l’autoconeixement. D’un moment a l’altre et tocarà ser el pilar que sosté l’estructura de la societat. I tot de franc, nena. És exactament això, ser una dona de mitjana edat.

Es fa un silenci. He de pair moltíssimes coses.

– Per tant... Les vacances de muntanyisme i la pintura a l’oli, ja me les puc pintar a l’oli, oi? –demano, afligida.
– Exactament.

No puc negar ho: tot plegat destrempa una mica. He conegut el meu Jo del Futur i és una autèntica esgarriacries. M’acarono el coll, maquinalment, per fer-me passar els nervis. Ah, sí, i tant: noto en quin punt exacte em sortirà la papada. De fet, la pell ja comença a cedir.

Constato que hi trobaré consol.

– Però –dic jo, animant-me de cop– la bona notícia és que estàs a punt de donar-me alguna mena d’amulet de la sort, o de dir-me algun conjur màgic: el que sigui que t’hagi ajudat a passar aquests anys tan durs.

Per primer cop, el meu Jo del Futur em mira amb suspicàcia.

– Mmm... Doncs no.
– Però llavors com t’ho has fet, per superar aquests anys tan costeruts?

El Jo del Futur em mira encara amb més recel. El pànic comença a enfilar-se’m per l’esquena.

– Un moment, un moment. Perquè tu has aconseguit superar-los, aquests anys de merda, oi? Has tornat triomfant de la croada, i per això has vingut a veure’m, perquè ara tot torna a rutllar. Oi?

El meu Jo del Futur s’aixeca.

– Bé, hauria d’anar passant. La maquinota del temps aquesta comença a esgotar-se. Recorda això, només, Caitlin: fes el que et digui el cor!

Desapareix. I jo em quedo allà, palplantada i furiosa. Sap perfectament que jo sé perfectament que la resposta no pot ser mai «fes el que et digui el cor». El teu cor és un idiota rematat, que només vol escamarlar-se al sofà i mirar alguna porqueria a la tele del tipus Say Yes to the Dress. La resposta correcta és «pensa un pla collonut, i després segueix-lo sense defallir, més enllà dels límits humans del cansament i la perseverança, fins que aconsegueixis el que et proposaves».

Per què em menteix, el meu Jo? Per a què se suposa que he d’estar preparada? Tinc moltíssimes preguntes!

Se sent un altre soroll, i el Jo del Futur reapareix.

– Gràcies a Déu! –exclamo–. Has tornat! Sabia que no em fallaries! Ràpid, explica-m’ho tot! En quines accions he d’invertir? He de fer exercicis per al coll? Has provat mai de casar-te amb en Mark Ruffalo? EXPLICA’M PER A QUÈ HE D’ESTAR PREPARADA!

El meu Jo del Futur em mira, consternat.

– Només havia tornat per endur-me això –fa ella, agafant-me el paquet de cigarros–. I... i...

La miro de fit a fit. Vinga, només un consell. Només un. –I... beu tant com puguis, ara. Perquè quan en facis quaranta, ja no podràs fer-ho més. Els enzims digestius t’abandonen, i les ressaques són mortals.

– NI BEURE, NO EM QUEDARÀ?!
– Adeu. I... molta sort. T’estimo, ets una bona paia. Fem xocar els punys, i s’esfuma.
– Més que una dona? –mormolo, desconsolada–. Com cony es fa, això de ser «més que una dona»? Què faig, em multiplico per dos?

Sento una veu des del més enllà:

– Doncs sí, ser dues dones alhora t’aniria bé. Perquè, francament, tot empitjora que t’hi cagues.
 

* * *

Traducció de Maria Callís Cabrera.

* * *



Descobreix més de Més que una dona de Caitlin Moran aquí.