a Lluís

Temps era temps

Mirar és pintar. I pintar és mirar. No ho sabia pas la primera vegada que vaig veure aquells colors vius pintats, directes als ulls, una flamarada que no podia deixar de mirar. Tenia quinze anys, no havia estat mai en cap museu ni menys en una galeria d’art i no hauria sabut dir què eren aquells colors i aquelles formes d’una habitació vermella en una pantalla: eren diapositives. Poc que sabia qui era Matisse, nom que havia llegit al programa de la conferència que feien als baixos de la biblioteca, hi havia entrat pel ressò d’aquell nom francès, un idioma que m’agradava, n’havia après una mica al poble i ara que a la ciutat anava a l’institut tenia en bona consideració el professor de francès, que el primer dia ja se’n burlava amb afecte i en francès si responies que en pintura t’agradaven els bodegons, a l’alumna que ho va dir la va anomenar ma pomme tot el curs. Total, que hi vaig entrar. Recordant com era llavors i com encara continuo sent en tantes ocasions, segur que va ser una manera de no anar a classe i que a l’únic cine llavors de la ciutat no devien fer cap pel· lícula que m’atragués. No sabia res de res d’art, només alguna coseta de cartells de cine, tebeos i revistes juvenils acolorides, i així vaig caure, no ho puc dir de cap altra manera, en el cau meravellós del vermell i el blau i el verd envoltant una dona, una taula, una paret, una finestra, hipnotitzada. Vaig tancar els ulls de tant que em coïen. En tornar a obrir-los, llum i colors van fondre l’interior i l’exterior de la joveneta que era com si fóssim al laboratori de química, i  en va sortir una combinació nova i estranya per mi. Encara que la sala era fosca el pas de les imatges lluminoses no constituïa una pel·lícula, estava desconcertada, els ulls com el dos d’oros, tampoc sabia dir llavors que estava emocionada i ara ho puc dir, perquè aquella visió ha tingut conseqüències, dolces i salades, de tota mena de gustos, que m’han ajudat a veure-hi tant com el cine. El color continua sent per mi la força de contemplació i d’entesa amb l’art que em commou. I això que eren diapositives, aquell sistema avui prediluvià de veure en pantalla imatges de la càmera fotogràfica analògica.

Ara: ¿mirem de la mateixa manera un quadre al museu i en una galeria d’art que en una reproducció impresa, una foto, una pantalla gran o petita, siguin o no diapositives? No. S’hi perden coses. Però, i ho dic de bon començament d’aquestes ratlles, tampoc no n’hi ha per tant: m’agrada fer fotos dels detalls d’una obra, amb la fotografia hi veus més, la càmera ajuda a veure-hi més, a relacionar-te amb més alegria amb l’obra, com si li veiessis la roba interior i et xiuxiuegés a cau d’orella. Mirava un dia un Canaletto en directe i li vaig fer fotos dels detalls inferiors i de la meitat del quadre: el cor em va fer un salt en descobrir un miniaturista de la figura humana que es fa passar per pintor d’atmosferes del blau del cel immens i vistes imponents d’aparença impersonal només dedicat a la magnificència. Oh. Molts artistes fan fotos de detall de les seves obres en marxa i d’obres d’altres com a part del procés de creació i treball, i els detalls són la base de tants estudis que així alcen una mica l’estora dels secrets reveladors de l’obra d’art. Perquè la qüestió és mirar fins arribar a veurehi, com sigui. A través de les pantalles, una foto, una postal, un llibre d’estampes, un catàleg d’exposició, una revista, un calendari, una reproducció de bona qualitat d’internet.

Mirar directament és primordial però fer fotos dels detalls, un film d’art vist al cine o per la tele i fins pel mòbil (suposo, no ho gasto), serveix, amplifica la mirada. La relació és nostra i la duem com podem, com sabem, com volem. I què dir de les visites virtuals als grans museus –de tot el planeta!– que ara podem fer i, no ens enganyem, sovint compensen de no poder veure bé l’obra que, si hi vas en persona, té tants visitants al davant que és impossible dedicar-li atenció, hauries d’assaltar el museu quan no hi ha ningú i coneixe’n els sistemes d’alerta i d’il·luminació, i això per desgràcia no figura en les prioritats dels amants i curiosos de l’art i de les imatges, aquesta pirateria de la imaginació ha quedat obsoleta sense haver nascut i ara la substitueix l’experiència virtual.

* * *

Descobreix més sobre No pensis, mira de Mercè Ibarz aquí.