Ofert al palmell de la mà

el paradís — no l’agafis, crema!

MARINA TSVETÀIEVA

Totes les vides comencen abans de néixer: hi ha una mare que repassa la llista de noms abans d’anar a dormir, indecisa, o un pare que imagina el rostre absent de la criatura que encara no existeix. Hi ha el desig de molts anys neulint-se en silenci o el ritme frenètic del penediment aferrant-se al cor. Hi ha la pau que es paga cara després de molt de temps callant o una habitació a les fosques que demana ser habitada. Hi ha l’espera que ha d’acabar d’una vegada per totes amb aquesta solitud insuportable o la por d’una presència nova que arribarà per desordenar-ho tot. Sigui com sigui, totes les vides comencen abans de néixer.

M’hauria agradat pensar el mateix de la meva, però estic convençut que el meu cos minúscul, recollit en un cantó fosc del ventre de ma mare, era incapaç de despertar cap sentiment. Ha hagut de passar tota una vida, vint-i-quatre anys brevíssims, una vida veloç com un cometa rabent, per poder-ho dir sense dolor. Em pregunto pel temps que vaig estar malalt sense saber-ho i per com la vida continua navegant tranquil·lament quan s’obvia la tristesa. D’això tracta, també, la meva història: del temps. Del temps que no torna, perquè el temps mai no torna. I també de la por, perquè un dia tens por d’una cosa i l’endemà tens por de tot. I segurament aquesta història meva serveix per explicar que quan algú se t’acosta i et diu que no creixis tan de pressa, que el vigor i la bellesa desapareixen molt de pressa, que quan algú se t’acosta i et diu això, has de saber que té raó.

És de nit. La gent que he estimat dorm. Potser la Rita no i, recolzada a la finestra del pis de ciutat, es prova de convèncer que cap soroll no trenca l’equilibri del món. Des d’allí, veu persones que no coneix. Algú que torna a casa després d’un dia massa llarg, mira al cel abans d’obrir la porta, com demanant un desig. La negror l’atordeix lleugerament. O algú que reconeix el llum encès de l’habitació de la Rita i durant un segon es creuen les mirades, des de lluny, observant-se estranyats. Tot això és per dir que som perquè els altres ens recorden: potser, segurament, la Rita pensa en mi, en el que vam fer, mentre mira finestra enllà en aquesta nit tancada.

Líton era el meu nom. Vint-i-quatre era l’edat. Pi premsat sense vernissar era la fusta del taüt. Calor infernal era el temps. Calcinat, el paisatge. I la resta s’allarga moltíssim, perquè les històries sempre són llargues, encara que una vida no hagi fracassat ni hagi triomfat, com la meva, encara que una vida sigui un tros d’espai i moltes hores juntes i res més. Ara provo de separar-me del temps. Explico els quatre pilars que construeixen aquesta història com si jo no els hagués bastit. No vindrà cap altre regne que ja no estigui en la Terra. L’oblit és una part del cos que encara no has utilitzat. Deu ser per això que penso que és massa aviat per començar a parlar dels que he estimat com una memòria. Tot i així, no deixo d’imaginar-me què diran els vius de mi: les persones que m’estimaven; les persones que no sabien qui era, que no sabien res de mi, que només intuïen una ombra que arribava i se n’anava del poble, una ombra de nen que tot just s’ha fet home acoblant-se al paisatge, com l’eco d’una veu perduda en l’infinit de la vall, d’un poble que tothom n’hi deia poble i res més: és fàcil oblidarse d’un lloc que no té nom.

Jo no era del poble. Era de ciutat. La ciutat, tres valls enllà. Al poble hi vaig arribar perquè els meus pares hi van comprar una casa. És el que feia la gent de ciutat que tenia diners per comprar una casa, deien el poble, el poble!, com qui diu desperteu-me del malson de l’oblit! Però feia temps que no plovia, molts anys, i la terra clivellada tenia més set que cent gossos que han bordat tota la nit. On no hi ha aigua no hi ha res. Hi anava els caps de setmana. Això va ser després del Servei i abans dels incendis. El tren em deixava a l’estació, pujava fent marrada fins que a l’horitzó s’obrien les primeres teulades i la muntanya grisa les coronava. L’aire calent xiulava passejant-se pels carrers. El sol m’assenyalava. On no hi ha aigua després hi ha foc, però d’això tothom se n’oblida. M’hauria agradat pensar que no es tractava d’un poble replegat en una cantonada abandonada del temps: ara provo d’imaginar un tros de lluna al cel només per creure’m que encara queda una mica de llum que s’ajeu damunt seu.

La Rita vivia a la Colònia. La Colònia era un puny de cases al cim de la muntanya, cases blanques que la mina havia tornat grises, agafades a terra com si fossin roca mare, escalant la carena acinglerada i desafiant el paisatge. Hi vivien els miners amb les famílies. Hi vivia gent gran, gent cansada. Hi vivien les velles, arrenglerades davant les portes cercant l’ombra, reunides al safareig xerrant durant hores, enraonant de la Colònia i del jovent i de la vida que sovint es fa massa llarga. Des d’allí, el poble resplendia avall com un miratge. Amb la distància i el temps, les coses semblen boniques, però no ho són, i la gent de la Colònia deia el poble, el poble!, com qui diu retorneu-me el meu tros d’història!

* * *

Descobreix més sobre Ofert a les mans, el paradís crema de Pol Guasch aquí.