Introducció: Noli me tangere

«No em toquis», segons Joan 20:17, és el que Jesús diu a Maria Magdalena quan ella el reconeix després de la resurrecció. Com entenc jo, un ateu cristià confés, aquestes paraules? Primer, les interpreto conjuntament amb la resposta de Jesús quan els deixebles li pregunten com sabran que ha tornat, ressuscitat. Jesús diu que sempre que hi hagi amor entre els seus seguidors, ell hi serà. No com una persona que es pugui tocar, sinó com el vincle d’amor i solidaritat entre la gent; és a dir: «No em toqueu, toqueu i tracteu els altres en l’esperit de l’amor.» Avui, però, en plena epidèmia del coronavirus, justament se’ns bombardeja amb crides a no tocar-nos, a aïllar-nos, a mantenir una distància física adequada. Què significa això respecte a l’ordre «no em toquis»? Les mans no poden abastar l’altre, és només des de dins que podem acostar-nos als altres, i la finestra per arribar «a dins» són els ulls. Aquests dies, quan et trobes una persona propera (o encara que sigui un desconegut) i mantens la distància adequada, una mirada profunda als ulls de l’altre pot ser més reveladora que un contacte íntim. En un fragment de joventut, Hegel va escriure: 

L’ésser estimat no és oposat a nosaltres, és tot un amb el nostre ésser; només en ell ens veiem, i alhora ja no és un nosaltres: un enigma, un miracle [ein Wunder], algú que no podem copsar. 

És crucial no llegir les dues afirmacions com a oposades, com si l’estimat fos parcialment un «nosaltres», part de mi, i parcialment un enigma. ¿Que no és el miracle de l’amor, que tu formis part de la meva identitat precisament en la mesura que continuïs sent un miracle que soc incapaç de comprendre, un enigma no només per a mi, sinó també per a tu mateix? Per citar un altre passatge ben conegut del Hegel jove: 

L’ésser humà és aquesta nit, aquest no-res buit que ho conté tot en la seva simplicitat; una riquesa inacabable de representacions múltiples, d’imatges, cap de les quals li pertany, o que no són realment presents. Aquesta nit pot albirar-se quan es mira un ésser humà als ulls. 

Cap coronavirus ens ho pot prendre, això. Per tant, hi ha l’esperança que el distanciament físic acabi fins i tot reforçant la intensitat del vincle que ens uneix als altres. És només ara que he d’evitar molta de la gent que m’és propera que experimento plenament la seva presència, la importància que tenen per a mi. 

Arribats aquí ja sento riure els cínics: d’acord, potser sí que tindrem aquesta mena de moments de proximitat espiritual, però com ens ajudarà això a enfrontar-nos a la catàstrofe que vivim? N’aprendrem alguna cosa? 

Hegel va escriure que l’únic que podem aprendre de la història és que de la història no en podem aprendre res, o sigui que dubto que aquesta epidèmia ens faci més savis. L’única cosa clara és que el virus destruirà els fonaments mateixos de la nostra vida, que provocarà no només un patiment immens sinó també un daltabaix econòmic que pot arribar a ser pitjor que el de la Gran Recessió. No hi haurà cap retorn a la normalitat, la nova «normalitat» s’haurà de construir sobre les ruïnes de les nostres vides anteriors, o ens trobarem tots enmig d’una nova barbàrie els primers símptomes de la qual ja són clarament perceptibles. No n’hi haurà prou de considerar l’epidèmia com un accident desafortunat, de desempallegar-nos de les seves conseqüències i tornar a fer que tot rutlli com abans, potser amb alguns petits ajustos en la manera d’abordar la sanitat. Caldrà plantejar la pregunta fonamental: què és el que no funciona en el nostre sistema i que ha fet que la catàstrofe ens hagi agafat desprevinguts tot i que els científics feia anys que ens n’alertaven?

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *

Descobreix més de Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món d'Slavoj Žižek aquí.