QUÈ EN FAREM DEL GENERAL

La Linda era a dins, al telèfon; parlant amb qui, tan d’hora? Des de la banyera calenta, en John la veia caminar amunt i avall amb el barnús i un banyador vell amb un estampat tropical destenyit que devia haver sigut d’una de les noies. Era agradable, flotar una mica a l’aigua, lliscar fins a l’altra banda de la banyera aguantant el cafè just per sobre de l’aigua mentre els dolls anaven brollant. La figuera estava pelada, ja feia un mes que ho estava, però els caquis conservaven tot el fullam. Quan vinguin els nens han de fer galetes, va pensar, galetes de caqui. Oi que eren les que feia la Linda quan eren petits? Què, si no? Melmelada, potser? Tanta fruita malbaratada, era repugnant. Faria que el jardiner collís unes quantes caixes de caquis abans que arribessin els nens, i així només haurien de fer les galetes. La Linda sabria on trobar la recepta.

Va sentir un cop a la mampara. La Linda va plegar el barnús, es va ficar a la banyera.

– El vol de la Sasha va amb retard.
– Fins?
– No crec que aterri fins a les quatre o les cinc.

El trànsit nadalenc seria espantós, a aquella hora, tornant de l’aeroport; una hora d’anada i després dues de tornada, si no més. La Sasha no tenia carnet, no podia llogar un cotxe, tot i que tampoc li hauria passat mai pel cap.

– I diu que l’Andrew no ve –va afegir la Linda, fent una ganyota. Estava convençuda que el nòvio de la Sasha estava casat, tot i que no havia tret mai el tema davant d’ella.

La Linda va pescar una fulla que surava a l’aigua, la va llençar al jardí i va posar-se còmoda amb el llibre que havia agafat. Llegia molt: llegia llibres sobre àngels, sants i blanques riques d’altres temps amb costums excèntrics. Llegia llibres escrits per les mares dels que feien matances en alguna escola i llibres de curanderos que afirmaven que en realitat el càncer era un problema d’amor propi. Aquesta vegada era el llibre de memòries d’una noia a qui havien segrestat als onze anys. I que després n’havia passat gairebé deu tancada al cobert d’eines d’un pati.

– Tenia les dents prou bé –va dir la Linda–. Tenint en compte les circumstàncies. Diu que cada dia se les gratava amb les ungles. Fins que finalment ell li va donar un raspall.
– Déu meu –va dir en John; semblava la resposta correcta, però la Linda ja s’havia tornat a capbussar al llibre i es bressolava plàcidament. Quan es van aturar els dolls, en John va travessar silenciosament l’aigua per tornar-los a engegar.

El primer fill a arribar va ser en Sam, que pujava de Milpitas amb un sedan seminou certificat que s’havia comprat l’estiu anterior. Abans de decidir-se els havia trucat un munt de vegades per sospesar els pros i els contres –el quilometratge del model de segona mà comparat amb el lísing d’un cotxe nou, i el temps que trigava un Audi a necessitar manteniment– i en John no se sabia avenir que la Linda tingués temps per a allò, els neguits automobilístics del seu fill de trenta anys, però el fet és que sempre li agafava les trucades, se n’anava a l’altra habitació i deixava plantat en John allà on fos, fent tot sol el que estigués fent. Feia poc que en John havia començat a veure una sèrie de televisió sobre dues dones grans que vivien juntes, una de molt tibada i l’altra que era un esperit lliure. La part bona era que el nombre d’episodis semblava infinit, el relat inacabable dels petits destrets de les dues dones en un poblet de platja sense nom. Era com si el temps no afectés aquelles dues dones, com si ja fossin mortes, tot i que s’imaginava que la sèrie devia estar situada a Santa Barbara.

La següent d’arribar va ser la Chloe des de Sacramento, que deia que havia conduït almenys mitja hora amb el llumet de la benzina encès. Potser més i tot. Feia unes pràctiques. Sense cobrar, esclar. Encara li pagaven el lloguer, era la petita de casa.

– I on has fet benzina?
– Encara no n’he posat –va dir–. Ja ho faré després.
– Doncs t’hauries d’haver aturat –va dir en John–. És perillós, conduir amb el dipòsit buit. I tens la roda del davant molt desinflada –va continuar, però la Chloe no l’escoltava. Ja estava de genolls a la grava del caminet, abraçant el gos amb totes les seves forces.
– Ai, boniquíssim –va dir amb les ulleres entelades mentre premia el Zero contra el pit–. Que preciós que ets.

El Zero tremolava constantment i, tot i que un dels fills ho havia mirat i els havia dit que era una cosa normal en els terriers de Jack Russell, igualment en John es posava nerviós.

La Linda se’n va anar a buscar la Sasha perquè representava que l’esquena d’en John no el deixava conduir grans distàncies –seure li feia venir espasmes– però de tota manera li havia dit que ho feia de bon grat. Que estava contenta de tenir una estona a soles amb la Sasha. El Zero va provar de seguir la Linda fins al cotxe, topant contra les seves cames.

– No pot sortir sense corretja –va dir la Linda–. Tracta’l amb delicadesa, d’acord?

En John va trobar la corretja, i mentre l’hi posava va vigilar molt d’evitar tocar els punts, que sobresortien. Tenien un aire sinistre, com petites aranyes. El Zero esbufegava. Encara quedaven cinc setmanes en què havien de procurar que no rodolés per terra, que no saltés, que no corregués. Havia d’anar lligat sempre que sortís a fora, havia d’estar acompanyat en tot moment. Si no, potser li saltaria el marcapassos. En John no ho sabia, que els gossos podien dur marcapassos, ni tan sols li agradava tenir gossos dins de casa. I ara havia d’arrossegar els peus darrere del Zero mentre ensumava ara un arbre i ara l’altre.

El Zero va ranquejar lentament cap a la tanca, es va aturar un moment i va continuar endavant. Eren vuit mil metres quadrats de jardí, prou per sentir-te aïllat dels veïns, tot i que n’hi havia un que una vegada havia trucat a la policia per queixar-se que el gos bordava. Quina gent, aquella, es ficaven on no els demanaven i volien controlar els lladrucs d’un gos. El Zero es va aturar a mirar-se una pilota de futbol desinflada, tan vella que semblava fossilitzada, i després va tirar endavant. Al final va abaixar les potes del darrere, incomodíssim, i va girar els ulls cap a en John mentre feia una caqueta cremosa. Era d’un verd inquietant, antinatural.

Allà dins hi havia una maquinària oculta que el mantenia viu, que feia bategar el seu cor animal. Gos robot, va cantussejar en John per sota del nas mentre amb el peu llançava terra sobre la caca.

Quatre de la tarda. L’avió de la Sasha devia estar aterrant, la Linda segurament feia voltes a la zona d’Arribades. No era massa d’hora per fer una copa de vi.

– Chloe? T’interessa?

No li interessava.

– Envio currículums –va dir, asseguda al llit amb les cames encreuades–. Veus? –va girar un moment el portàtil cap a ell, alguna mena de document a la pantalla, tot i que va sentir un programa de televisió de fons. La Chloe continuava semblant una adolescent, però ja feia dos anys que s’havia graduat a la universitat. A la seva edat en John ja treballava amb en Mike, i als trenta ja dirigia el seu propi equip. En tenia trenta quan va néixer la Sasha. Ara els joves disposaven de tota una dècada més per... per fer què? Per surar d’aquí allà i fer pràctiques d’aquelles.

Ho va tornar a provar.

– N’estàs segura? Podem seure a fora, no s’hi està malament.

La Chloe no va alçar els ulls del portàtil.

– Pots tancar la porta –va dir sense cap inflexió.

A vegades eren tan maleducats que se li tallava la respiració. Es va preparar un aperitiu. Miquetes de formatge, traient-ne la part florida. Llonganissa. Les últimes olives, arrugades dins la salmorra. Es va endur el plat de cartró a fora i va seure en una de les cadires del pati. Els coixins estaven humits, devien estar-se podrint per dins. Duia els texans, els mitjons blancs, les vambes blanques i un jersei de punt –de la Linda– risible de tan femení. Ara ja no s’amoïnava per si feia una fila ridícula o no. A qui li havia d’importar? El Zero va venir a ensumar-li la mà. Quan estava tranquil, en silenci, el gos no feia tanta nosa. Ara tocaria posar-li la corretja, però se l’havia deixat a dins, i en qualsevol cas tenia un aire dòcil, no hi havia perill que engegués a córrer. El jardí era verd, d’un verd hivernal. Sota el gran roure hi havia un clot per fer-hi fogueres que algun dels nens havia cavat i envoltat de roques quan anaven a l’institut, ara ple de fulles i brossa. Devia haver sigut en Sam, va pensar, i que no hauria de ser en Sam el que ho netegés, el que netegés tot això? La ràbia el va encendre i va desaparèixer tan de pressa com havia vingut. Què faria, cridar-li? Ara els nens se’n reien, si s’enfadava. Un tall més de llonganissa per al Zero, un tall per a ell. Estava freda i tenia gust de nevera, de la safata de plàstic en què anava envasada. El Zero se’l va mirar fixament amb aquells ullets de marbre, exhalant el seu alè dens i afamat fins que en John va foragitar-lo.

Fins i tot comptant amb el trànsit nadalenc, la Linda i la Sasha van arribar més tard del que es pensava. En John va sortir al porxo només de sentir el cotxe. Havia fet que el jardiner posés llums nadalencs a la tanca, a la teulada i al voltant de les finestres. D’aquests nous fets amb leds, rastelleres gelades de llum blanca que queien dels ràfecs. Ara feien goig, amb la primera foscor blava, però en John enyorava els llums de colors de la seva infantesa, aquelles bombetes que semblaven de dibuixos animats. Vermell, blau, taronja, verd. Devien ser tòxiques, segurament.

La Sasha va obrir la porta del copilot, duia un bolso i una ampolla buida d’aigua a la falda.

– La companyia m’ha perdut la maleta –va dir–. Ho sento, estic de mal humor. Hola, papa.

La Sasha li va fer una abraçada amb un sol braç. Semblava una mica trista, també una mica més grassa que l’últim cop que l’havia vist. Duia uns pantalons poc afavoridors, amples per baix, i les galtes li suaven sota l’excés de maquillatge.

– Has parlat amb algú?
– No passa res –va dir–. És a dir, sí, els he donat les meves dades i tot això. M’han donat un número de reclamacions, un web. No la trobaran mai, n’estic segura.
– Ja ho veurem –va dir la Linda–. Et tornen els diners, ja ho saps.
– Heu trobat gaire trànsit? –va preguntar en John.
– Hem hagut de recular fins a la 101 –va dir la Linda–. Una bogeria.

Si hi hagués maletes almenys en John hauria tingut alguna cosa a fer amb les mans. Va fer un gest en direcció al caminet de l’entrada, a la foscor de darrere la llum del porxo.

–Bé –va dir–, ara ja hi som tots.

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *



Descobreix més de Papa d'Emma Cline aquí.