A G., innocent mort als 17 anys

A N., culpable que va matar als 15 anys

A la meva terra d’assassins i assassinats

No et giris, fuig.

Nanos amb un kalàixnikov que criden «Teca!».

NTO’, «Il ballo dei macellai»

Primera part

Petons

Ens en fem en un plural genèric, de petons. Molts petons. Però cada petó és diferent, igual que els cristalls de neu. No es tracta només de com es fa, sinó de com neix: la intenció que el peixa, la tensió que l’acompanya. I també de com és rebut o rebutjat, amb quina vibració (d’alegria, d’excitació, d’incomoditat) és acollit. Un petó que esclata en el silenci o que el xivarri difumina, xop de llàgrimes o company de rialles, pessigat pel sol o invisible en la foscor.

Els petons tenen una taxonomia concreta. Els que es fan com un timbre, un estampat de llavis sobre llavis. Petó passional, petó encara aspre. Joc immadur. Do tímid. Els antagonistes: els pe-tons anomenats «a la francesa». Els llavis es troben només per descloure’s: un intercanvi de papil·les i de nodes, d’humors i de carícies amb la polpa de la llengua, en el perímetre de la boca filferrada per l’ivori de les dents. El seu contrari són els petons materns. Llavis que s’imprimeixen a les galtes. Petons que anuncien el que vindrà tot seguit: l’abraçada estreta, la carícia, la mà al front per mesurar la febre. Els petons paterns freguen els pòmuls, són petons de barba, punxants, senyal fugaç d’acostament. Després hi ha els petons de comiat que freguen la pell, i els petons llefiscosos plantats sense permís, petites emboscades bavoses que s’aprofiten d’una intimitat furtiva.

Els petons ferotges no són classificables. Poden segellar silencis, proclamar promeses, impartir condemnes o declarar absolucions. Hi ha petons ferotges que tot just freguen les genives i altres que s’aventuren quasi fins a la gola. I tanmateix els petons ferotges sempre ocupen tot l’espai possible, fan servir la boca com un accés. La boca només és el pou on immergir-se, per esbrinar si hi ha ànima, si realment hi ha cap altra cosa que revesteix el cos o no (el petó ferotge hi és per rastrejar aquell abisme insondable o detectar el buit. El buit sord, obscur, que oculta).

Hi ha una història vella que s’expliquen els neòfits de la barbàrie, que es transmeten els criadors il·legals de gossos de combat: criatures desesperades, devotes a contracor d’una causa de músculs i de mort. Aquesta llegenda sense rigor científic conta que els gossos de combat són seleccionats amb la naixença. Els criadors examinen la cadellada amb freda impaciència. No es tracta de triar el que sembla més vigorós ni d’ignorar el més magre, no es tracta de preferir el qui expulsa la germana del mugró o detectar el qui castiga el germà avariciós. No, es mira una altra cosa: el criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. La majoria dels cadells l’hi llepen. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare– que prova de mossegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent.

Tenim els petons i després els petons ferotges. Els primers s’aturen al límit de la carn; els segons no coneixen cap límit. Volen ser allò que besen.

Els petons ferotges no venen del bé ni del mal. Existeixen, igual que les aliances. I sempre deixen gust de sang.

* * *

Traducció de Pau Vidal

* * *

Descobreix més de Petó ferotge de Roberto Saviano aquí.