1

Tot i que el seu pare havia imaginat per a ell un futur brillant a l’exèrcit, Hervé Joncour havia acabat guanyant-se la vida amb un ofici el qual, per una ironia singular, tenia força a veure amb el seu tracte, tan amable que arribava a trair una vaga entonació femenina.

Per viure, Hervé Joncour comprava i venia cucs de seda.

Era l’any 1861. Flaubert escrivia Salammbô, la llum elèctrica encara era una hipòtesi i Abraham Lincoln, a l’altra banda de l’Oceà, combatia en una guerra de la qual mai no veuria el final.

Hervé Joncour tenia trenta-dos anys.

Comprava i venia.

Cucs de seda.
 

2

Per ser precisos, Hervé Joncour comprava i venia els cucs quan només eren ous minúsculs, de color gris o groc, immòbils i aparentment morts. En el palmell d’una sola mà se’n podien tenir a milers.

«Allò que es diu tenir una fortuna a les mans.»

A primers de maig els ous s’obrien i alliberaven una larva que al cap de trenta dies d’alimentació forassenyada a base de fulles de morera, es dedicava a tancar-se de nou en un capoll, per evadir-se’n definitivament dues setmanes més tard, deixant darrere un patrimoni que, en seda, feia mil metres de fil cru i, en diners, un bon nombre de francs francesos: suposant que tot això tingués lloc dins del respecte de les normes i, com era el cas d’Hervé Joncour, en alguna regió de la França meridional.

Lavilledieu era el nom del poble on vivia Hervé Joncour.

Hélène, el de la seva dona.

No tenien fills.
 

3

Per evitar els danys de les epidèmies que afligien cada vegada més sovint les cries europees, Hervé Joncour se n’anava a comprar els ous de cuc de seda a l’altra banda del Mediterrani, a Síria i a Egipte. Aquesta era la part més exquisidament atzarosa de la seva feina. Cada any, a primers de gener, marxava. Travessava mil sis-centes milles de mar i vuit-cents quilòmetres de terra. Escollia els ous, en negociava el preu, els comprava. Després girava cua, travessava vuit-cents quilòmetres de terra i mil sis-centes milles de mar i tornava a Lavilledieu, normalment el primer diumenge d’abril, normalment a temps per a la missa major.

Encara treballava dues setmanes per embalar els ous i vendre’ls.

La resta de l’any, descansava.
 

4

– Com és, l’Àfrica? –li preguntaven.
– Cansada.

Tenia una gran casa a la sortida del poble i un petit laboratori, al centre, davant per davant de la casa abandonada de Jean Berbeck.

Jean Berbeck havia decidit un dia que no tornaria a parlar mai més. Va mantenir la seva promesa. La dona i les dues filles el van abandonar. Ell morí. La seva casa, no la va voler ningú; així que ara era una casa abandonada.

Comprant i venent cucs de seda, Hervé Joncour guanyava cada any prou per assegurar-se a ell i a la seva dona aquelles comoditats que, fora de la capital, es tendeix a considerar luxes. Gaudia amb discreció dels seus béns i la perspectiva, versemblant, de fer-se realment ric el deixava del tot indiferent. D’altra banda, era un d’aquells homes a qui agrada assistir a la pròpia vida, i que consideren inconvenient qualsevol ambició de viure-la.

Es deuen haver adonat que aquests homes observen el seu destí tal com la majoria solen observar un dia de pluja.
 

5

Si li ho haguessin preguntat, Hervé Joncour hauria contestat que la seva vida continuaria per sempre d’aquella manera. Al començament dels anys seixanta, però, l’epidèmia de pebrina que ja havia tornat inservibles els ous de les cries europees es difongué a l’altra banda del mar i va arribar a l’Àfrica i, segons alguns, fins i tot a l’Índia. Hervé Joncour tornà del seu viatge habitual, l’any 1861, amb una provisió d’ous que va resultar, com es va veure dos mesos més tard, gairebé totalment infectada. Per a Lavilledieu, com per a tantes altres ciutats que fonamentaven la seva riquesa en la producció de seda, aquell any va semblar el principi de la fi. La ciència es mostrava incapaç de comprendre les causes de l’epidèmia. I tot el món, fins a les regions més llunyanes, semblava presoner d’aquell sortilegi sense explicació.

– Gairebé tot el món –digué a poc a poc Baldabiou–. Gairebé –mentre abocava dos dits d’aigua al seu Pernod.

* * *

Traducció de Mercè Canela.

* * *

Descobreix més de Seda d'Alessandro Baricco aquí.